Barcelona. Cambrils. (II)

Avui he trobat una amiga que, inesperadament, era a Barcelona el dijous fatídic. Es va jubilar al juny, és professora de música, i li van regalar un concert al Palau de la Música precisament el 17 d’agost a les 20h. El concert es va suspendre, clar. Va estar-se a un hotelet de Via Laietana. “Va ser una nit llarga, només es sentien ambulàncies“. Al dia següent tornava a casa i “el primer que vaig fer és anar a comprar verdura a la botiga dels marroquins, d’allà en sortia ta mare. Pobra gent, no en tenen cap culpa de tot això, ells ho pateixen tant com nosaltres“.

En contrast al que m’explicava l’amiga, m’esglaien i em grinyolen alguns comentaris islamòfobs que he llegit al facebook (i que ja he deixat l’amistat), i, extranyament al que pensava, aconseguien prou “m’agrada”. No ho entenc, la veritat. L’odi no porta enlloc. Vull pensar que, probablement, és fruit d’un desconeixement de l’altre, de la por al diferent, de prejudicis que se’m fan difícils d’entendre. De gent bona i dolenta n’hi ha tot arreu, pensar que “els altres” són pitjors només pel fet de tenir una cultura diferent… No sé si això és fàcil de canviar, qui té aquestes idees, per molts arguments que els hi donis, es fa difícil que t’escoltin (com vaig comprovar), però cal intentar-ho.

Per acabar, em quedo amb aquesta imatge i el comentari que subscric de l’Anna Martínez. Reflexionem-hi, sí.

L’Imam de Rubí i el pare del xiquet mort a La Rambla de Barcelona. Podria escriure unes poques línies tot descrivint el fàstic que m’ha produït llegir els darrers dies certs comentaris arran dels atemptats, però no ho faré. Em quede amb aquesta imatge i espere que moltEs reflexionen. Amb odi, no es pot viure, l’odi no és el camí.

 

 

Barcelona. Cambrils.

Ja han passat quatre dies de l’atac. Encara no me n’he fet a la idea, però a poc a poc es va assumint. He llegit molts articles, molt twitter, moltes fonts diferents per anar païnt tot el tema i mirar d’entendre què ha passat. He rebut missatges d’amics llunyants per saber si estem bé, encara que ens trobem a uns quants quilòmetres de la barbàrie hem passejat per aquell tros de Rambla moltíssimes vegades mentre va ser casa nostra durant vint anys, i qualsevol de nosaltres hi haguéssim pogut ser aquell dijous fatídic. També en aquell port de Cambrils, tan freqüentat a l’estiu.

Pensant en les Rambles, epicentre de la tragèdia, fa uns dos mesos hi passejava amb una amiga americana que venia de viatge amb els seus estudiants d’Espanyol. Va ser un retrobament molt agradable després de divuit anys sense veure’ns en persona. Passa el temps volant, però certament res no havia canviat gaire (per no di gens) entre nosaltres, llevat que ara som mares i la nostra vida laboral és més estable. I doncs, vam passejar per aquell tros de Rambla; haviem quedat al davant del Zurich, com sempre fèiem llavors. I vam girar pel centre tornant a fer les turistes de la ciutat que ens havia acollit vint anys abans. Amb els atropellaments que s’havien produït a altres ciutats europees en llocs emblemàtics no entenia perquè a les Rambles, tan transitades, tan accessibles, tan obertes, tan cosmopolites, no posaven barreres per evitar l’entrada de vehicles, es veia molt clar que allà hi hauria un objectiu cèntric i fàcil de repercusió mundial. Quan va passar el fet dijous, no vaig poder evitar pensar en aquella conversa i aquella passejada. Sabíem que tard o d’hora havia de passar, en qualsevol moment, i no entenia perquè no s’havien pres mesures. Per sort aquest article (entre altres) m’ho ha aclarit: “Les pilones no evitaran més atemptats“. Posa l’exemple de Kabul i acaba dient: “Ni les pilones, ni els blocs de formigó, ni absolutament cap barrera servirà per frenar una colla de fanàtics. Quan hi ha una fuita d’aigua, la solució no és aturar-la posant-hi obstacles, sinó anar a l’arrel del problema. Com es finança l’Estat Islàmic? Qui li dona suport? Com és possible que nois que han crescut aquí s’acabin radicalitzant? Per què se senten marginats?”. (imprescindible l’article sencer).

He evitat els mitjans sensacionalistes, no he volgut veure imatges de la tragèdia, no em cal, conec perfectament aquell tros de Rambla i prefereixo veure imatges del que ha passat després. De la immensa reacció humana. Una altra cosa són els atacs a twitter (catalanofòbia a twitter) i els mitjans de comunicació, i aquí n’hi ha hagut per a tots els gustos, alguns de molt mal gust, francament, com recordava Iu Forn. Una frase de l’article:”Però per sobre de tot, com va dir Ryszard Kapuściński i ha piulat aquest matí l’Andreu Barnils: “Per ser un bon periodista s’ha de ser bona persona”.“(no només per a ser bon periodista, afegeixo).

Hi ha molts articles que ajuden a entendre el què, el com i la gestió de tot plegat, però cal saber-los triar i contrastar informació. N’hi ha que són de fora que ho entenen perquè han estat seguint molt de prop la realitat catalana: Suso del Toro n’és un i diu a Dos países, dos realidades: “Los atentados han tenido un efecto inesperado para cualquiera: han aflorado las estructuras de un estado”. Bernat Dedéu també ho diu al seu article: “Set hores d’independència” on apunta el que ha sortit per diversos mitjans, com a Público:”La Generalitat denunció la poca cooperación del gobierno de Rajoy en la lucha antiterrorista”, confirmat avui pel Ministre Zoido: “Els Mossos tindran informació de l’Europol a partir de setembre“. Antoni Bassas, analitza i diu: “Resistirem la vergonya d’un Estat que va apartar als Mossos de la coordinació internacional”?. I encara més: “La Generalitat denuncia que el govern espanyol no ha pagat els 688 milions d’euros que li deu dels Mossos“. Per cert, uns Mossos que han excel·lit en la seua feina i que han estat lloats per mitjans estrangers, així com per periodistes de prestigi: la influent periodista madrilenya María Ramírez:

Palinuro, àlies de Ramón Cotarelo, analitza a Las reacciones que comença així: “Dudo de que haya otro lugar del planeta en que un atentado como el de la Rambla provoque tal alud de respuestas inhumanas, crueles, inmorales, estúpidas o ruines. Algo deben de tener Cataluña y los catalanes para suscitar reacciones tan repugnantes y sacar lo más bajo que muchas personas llevan dentro”. I acaba dient: “¿Se entiende por qué el independentismo catalán es tan fuerte? Y más que será“. No us perdeu la resta de l’article.

Per cert, aquí només la manipulació i la mala fe han barrejat atemptat amb el procés com bé s’explica aquí: “El vídeo que muestra cómo manipularon varios medios las palabras de Puigdemont para mezclar el atentado con el soberanismo”. Un usuari de twitter se’n va adonar i va explicar-ho i a partir d’aquí diversos mitjans, mentrestant això va donar lloc a una vinyeta de Peridis absolutament horrorosa que podeu trobar en el mateix article citat.

Bé, i aquí us deixo un article que fa un resum de tot plegat: 72 hores després, recopilem, de José Antich.

I acabo amb una imatge que s’ha produït dilluns i acapararà les portades de dimarts:

 

 

 

 

 

Litterarum i Fira del Llibre Ebrenc 2016

Ja fa tres setmanes que vam poder gaudir de Litterarum i la Fira del Llibre Ebrenc. La veritat és que he tingut poc temps per dedicar-me a escriure, però no volia deixar passar l’oportunitat de fer-ho. Van ser tres dies molt intensos!

Anoteu aquests noms: Maria Cabrera i Bikimel. Ens havien encantat a la primera part de l’estada, una descoberta interessant. Aquí en teniu un tast.

Maria Cabrera i Bikimel

Maria Cabrera i Bikimel

I aquí a la llibreria Bassa.  I aquí Maria Cabrera llegeix La Taronja Borda

Però encara n’hi ha més sobre aquesta trobada. Aquí la ressenya a Núvol.

Jordi Llavina i David Carabén

Jordi Llavina i David Carabén

Divendres, certament, va ser el dia més intens d’espectacles, començant al matí amb unes paraules de Montserrat Roig que van captivar tothom i acabant diumenge amb una mica de jazz amb Divadams, amb literatura de Montserrat Abelló. Molt agradable i relaxant.

darreraviolíI llibres, molts llibres per triar i remenar. Ebrencs, és clar. Aquí uns que em vaig firar.

Aquí teniu informació per si en voleu saber més. I no us perdeu la propera edició, segur que val molt la pena. Ara serà el darrer cap de setmana de maig, en comptes del primer de juny com fins ara. Es prova d’esquivar la calor (tropical), de juny, però a vegades la primavera juga fort i cauen aiguats imprevistos. Res important si et pots aixoplugar sota una carpa i tens les tapes de Le Loup i cervesa o vi per anar tirant.

 Divadams

Divadams

 I fins l’any que ve!

 

 

 

 

Montserrat Carulla a La Llanterna

Ja fa un mes que va venir, va ser al desembre, com a preludi de Nadal. La gira que porta la Montserrat Carulla per tot Catalunya amb Iaia per acomiadar-se del teatre, va arribar, sortosament, també aquí. Aforament pràcticament ple. Èxit total. En Ferran, l’encarregat de la sala, no podia dissimular la felicitat. Realment fa goig veure el teatre ple. I gent de tota la comarca. Nits així són especials.

P1110207 P1110205

L’obra està prou bé per passar una bona estona. Feta a mida pel seu fill que també la dirigeix, un valor a tenir en compte (Roger Peña guanya el IV torneig de dramatúrgia), i amb el nét com a acompanyant. Vam riure, que és important en els temps que corren. I vam veure com l’experiència és un grau a l’hora de fer teatre. Un plaer veure-la en directe.

(Entrevista a Núvol. Crítica de l’obra a Teatralnet; Crítica a Time Out).

 

 

 

Tatiana Sisquella

Aquest matí m’ha colpit la notícia de la mort de Tatiana Sisquella, enorme periodista, insustituïble, inoblidable. No sabia que patia càncer i menys que hi lluitava des de fèia 7 anys, em limitava a mirar o escoltar els seus programes. M’ha sorprés la seua joventut, tenia molt camí per recórrer. Havia fet molts programes molt bons i des de fa molt temps i tenia un talent enorme que desbordava per tot arreu. Encara recordo quan vaig saber que ella faria les tardes a CatRàdio, me’n vaig alegrar tant! I va ser fantàstic escoltar-la a La Tribu, una festa cada tarda. Periodista brillant que transmetia una energia impressionant, difícilment pots oblidar aquella riallada que et despertava a la vida.

Encara m’estic refent de la notícia. He posat La Tribu, avui íntegrament dedicada a ella (què menys). I sí, comparteixo el què algú ha dit: necessitàvem aquesta catarsi col·lectiva de recordatori per fer-nos sentir una mica millor.
 
És curiós com algú que no coneixes pots sentir-lo tan proper. Trobarem a faltar aquella veu acollidora, sensible, tendra, lúcida… aquella manera de transmetre i de preguntar tan particular, aquella curiositat infantil per voler-ho saber tot i explicar-ho, la cleca eixordadora i encomanadissa que et fèia riure encara que no volguessis… En fi, sigui com sigui (siguis on siguis), d’una manera o altra la recordarem per tantes coses, per tants detalls…, i la portarem sempre al cor.
DEP.

Selecció d’escrits de T.S. a l’ARA.

[Foto: Catalunya Ràdio]

Nelson Mandela

Encara estic impactada per la notícia que vaig saber anit tard. No em vaig poder desenganxar del 324.cat que va fer un gran programa copsant diverses opinions i explicant les reaccions dels líders mundials a la mort de Nelson Mandela, així com els punts claus de la seua vida amb entrevistes i reportatges. Curiosament l’autor de “El factor humà”, John Carlin, viu a Sitges i és un dels bons coneixedors de la vida de Mandela. “Invictus” (la pel·lícula que es va fer basada en el seu llibre), em va impressionar, va explicar molt bé la dimensió humana del gran líder i el seu paper clau en la construcció d’un nou país. Aquí el seu article sobre la mort de Madiba a EL PAIS, molt aclaridor i complert. Carlin també acaba de publicar “El somriure de Mandela”, un retrat personal i íntim del gran líder sudafricà (entrevista a J. Carlin).

Aquí un bon recull de VILAWEB sobre Nelson Mandela.

Aquí un article d’Alfred Bosch, polític i escriptor (autor de ‘Nelson Mandela. L’últim home-déu’, Edicions Curial, 1995). Aquí un altre article publicat avui: “L’últim dels grans”.

Mandela en 10 frases, recull de l’ARA.

Recull de premsa internacional a l’ARA.

Aquí el recull de l’AVUI.

Aquí un reportatge de Sàpiens.

Anit, en les diverses tertúlies, es va fer una afirmació que em va sobtar, però que segurament es certa: “Amb la mort de Mandela acaba el s. XX en anar-se’n el darrer gran home, el darrer gran líder”.

Sigui com sigui, Mandela sempre serà al nostre record i al nostre cor. EPR.


75è aniversari del final de la Batalla de l’Ebre

Avui fa 75 anys del final de la Batalla de l’Ebre. El CERE (Centre d’Estudis de la Ribera d’Ebre), i altres associacions de la Ribera d’Ebre i Terra Alta, han organitzat un acte institucional en record de la data, i també una caminada visitant els llocs de comandament de l’exèrcit republicà a la Fatarella i la posterior retirada de l’exèrcit republicà a Flix. El canvi de temps de les darreres hores ha proporcionat imatges de postal: neu, aigua-neu i pluja al tram final. Un autobús, ple de gent de totes les edats, ha sortit puntualment de Flix a 2/4 de vuit del matí en direcció a la Fatarella. Allà ens ha deixat a un camí prop de la zona de comandament. La neu ha fet arronsar a uns quants, la resta hem decidit fer el recorregut previst igualment (qui no en fa, no en conta). La primera hora de caminada sota la neu ha estat magnífica, després, la pluja ha anat fent forat i hem acabat fent el recorregut amb menys temps del previst. Abans de les 11h ja èrem a Flix i tothom ha hagut de marxar a fer un canvi obligatori d’abillament. Mentre caminàvem, bucòlicament, entre pins i oliveres sota la neu, pensava en el calvari que devia ser per a aquells soldats fer aquell camí 75 anys abans. Ni el paisatge era, òbviament, el mateix (tot i què sembla que aquells dies també nevava), ni els ànims podien, per força, ser els mateixos. De l’ordre d’uns 2000 soldats (mal menjats, mal dormits, mal equipats per a les condicions metereològiques), van fer aquest i altres camins similars de retirada…

No hem pogut estar a l’acte institucional. La setmana que ve, diumenge, hi torna a haver una visita a les trinxeres de la Fatarella que avui no hem pogut veure a causa del mal temps. Us animo a que calcigueu aquests indrets de la Batalla de l’Ebre: el poble antic a Corbera, les trinxeres restaurades i llocs de comandament, els museus a Corbera i Gandesa, el memorial a Camposines…, són llocs que quan t’hi trobes i t’expliquen la història no pots menys que posar-te la pell de gallina, i no només són llocs que formen part de la nostra història, sinó que ens ajuden a recordar uns fets fonamentals per entendre el què ha succeït a moltes generacions.

Foto: Jaume Masip Llop

Valdés és Valdés

Recordo quan Valdés va pujar del filial al primer equip i va estar-s’hi uns quants partits. No recordo els detalls exactes, però sí que Van Gaal va voler tornar-lo a segona i ell va dir que no, que havia pujat i s’hi quedava. Llavors m’hi vaig començar a fixar. Era l’esperança de trobar un porter com cal després de sonats fracassos des de la destitució de Zubizarreta. Sens dubte té caràcter i les coses molt clares. Sap el què vol. A vegades, les maneres no són molt ortodoxes. Les renovacions sempre han estat una odissea amb sortides de to difícils d’imaginar en altres professionals de la seua categoria, però sempre ha aconseguit l’objectiu: renovar i millorar substancialment la fitxa.

En Valdés té un posat xulesc, una mica de perdonavides. M’ha costat trobar una foto en la què somriés. A mi m’agrada com a porter, però malgrat venir del planter, no m’ha semblat mai 100% Barça. És una sensació. Sempre he tingut l’ombra del dubte. És el seu estil. Avui el Barça ha perdut la imbatibilitat (potser ja tocava). No sé si la notícia o la manera de dir-ho, ha distorsionat a l’equip. Potser també a ell. Està acostumat a la pressió, sí, però avui no era un partit normal. La prova de foc serà el proper que cap de setmana, què dirà l’afició. Segons el meu parer cal aplaudir-lo i agrair-li la feina feta. En Valdés és així, aquest caràcter, aquest posat, és el que ha de tenir un bon porter perquè no és gens fàcil la seua feina. El cert és que des de Zubizarreta no n’hem tingut cap com ell, ens agradi o no...


I la gran pregunta és què passarà a partir d’ara. Valdés s’ha posat en una situació difícil, és titular indiscutible, però no crec que hi sigui la propera temporada. Començaran a ploure ofertes. Potser ja n’ha escoltat. Els diaris n’aniran plens i potser això distorsionarà l’equip. O potser no. Potser estarem distrets fent la travessa dels possibles substituts.

És curiós perquè la porteria és un dels llocs més estables de l’equip. Normalment els grans porters es jubilen grans i això fa que sovint es quedin el mateix equip, allà on són titulars, a l’equip de la seua vida. Valdés és Valdés i ell és diferent. Tanca una etapa, n’obrirà una altra, potser ja sap on vol anar. Tan se val, sigui com sigui, s’hi estigui el que s’hi estigui, cal agrair-li la feina feta. Ha estat i és un plaer veure’l jugar. Ha marcat una època. El trobarem a faltar. Que li vagi bé allà on vagi, però, de moment, que ajudi al màxim al Barça.

La Lizaran

Dissabte em vaig aixecar amb la notícia. He mirat tot de notícies dels diaris. Extensa obra. Extensos elogis. La comparen amb altres grans actrius que han marcat una època: la Xirgu, la Sardà, l’Expert. No puc dir res de la Xirgu perquè no l’he vist en directe, però de fer teatre em sembla que la Lizaràn guanya de carrer i no perquè la Sardà i l’Expert no siguin bones, sinó perquè ella l’ha prioritzat i ha desplegat un repertori envejable.
Em va encantar veure-la a dalt l’escenari. Vaig aplaudir a rabiar posada d’empeus quan la vaig veure a Agost no fa massa mesos. No m’imaginava que seria la seua última obra. Ni ella tampoc, sospito.
El nostre país està ple de bones, boníssimes, actrius, ella serà recordada com una de les més grans. La sort que hem tingut de poder veure-la i gaudir del seu teatre durant tants anys. Els grans, perquè són inevitablement recordats, no morin mai.

E.P.R. Anna Lizaran.