Rossana. In memoriam

Avui he sabut que la Rossana ja no hi és. No ha superat l’operació de cor a què es va sotmetre fa gairebé quatre mesos. Han estat setmanes d’angoixa debatent-se entre la vida i la mort i, finalment, ha perdut la partida.

No puc deixar de plorar des que ho he sabut. Em venen tot de records, feliços, amb el el seu món. Una persona vital, alegre i creativa que encomanava alegria allà on anava.

Així, d’entrada, devia fer uns vint anys que ens vam conèixer quan era estudiant d’art a la Università di Perugia. Va ser a l’estiu, a l’Umbria Jazz. Una companya de classe de Silvia M., una altra alumna d’art que va ser a Barcelona durant sis mesos. Silvia sempre em parlava de Rossana, malgrat la diferència d’edat, s’entenien molt bé. Feien els treballs juntes i també algunes mostres d’art. Rossana tenia moltes ganes d’aprendre. Quan va tenir els fills grans i ja no era tan necessària a casa, va decidir començar a estudiar art, la seua passió. Li devien faltar pocs anys per fer-ne 60 quan va entrar a la facultat, el seu marit havia mort i ella necessitava omplir el seu temps després de la prejubilació. Una dona amb coratge, doncs. Sempre l’he admirada per això i per la seua fam d’aprendre.

Ara al març n’havia fet 82. Justament va ser el darrer dia que vam parlar, ja estava a l’hospital esperant l’operació. Va nàixer el mateix dia que ma iaia i el mateix any que ma mare, per això m’era fàcil de recordar el dia i l’edat.

El darrer cop que ens vam veure em vaig estar a ca seua uns dies a Perugia, al 2012, i uns dies més tard ens vam retrobar a la casa de muntanya a Colfiorito també amb Silvia. Quan s’ajuntaven les dues eren un remolí de paraules posant-se al dia de les mostres d’art o les activitats. Totes dues treballadores incansables ara es veien menys des que Silvia havia anat a viure més al sud de l’Umbria.

Vivia fora del centre, en un pis amb jardí, molt tranquil, i de tant en tant anava a Colfiorito on s’hi estava més fresc a l’estiu. Aquell darrer estiu vam xerrar molt, però ja li feia mandra sortir gaire de casa. Al centre de Perugia ja feia anys que no hi anava, i tampoc a Roma, la seua ciutat de naixença. Vivia tranquil·la amb la visita dels fills i els nets, i els amics.

Es va quedar pendent que vingués a Barcelona. Feia anys que m’ho deia, però no trobava mai el moment. Darrerament ja li feia mandra viatjar i abans d’això preferia anar a llocs on no hi havia estat mai. De fet, es van quedar moltes coses pendents i sempre anavem parlant de quan les fariem.

Cara Rosssana, has treballat molt, has viscut molt, has estimat molt, tan estimat molt, t’hem estimat molt… Reposa en pau.

Continua llegint

Dia 5. Noms propis: Martín Pallín i Tardà. Veritats incòmodes.

Ha estat un cap de setmana revelador. Dissabte, el judge emèrit del Suprem José Antonio Martín Pallín, va parlar sobre la situació política, els presos (polítics), l’exili (o no), i va anar contestant les preguntes que li feien periodistes de diversos mitjans. Per als que consideren a Puidemont un fugit de la justícia, o que els presos no són presos polítics,  van haver d’escoltar unes veritats incòmodes.

Tota la série de tuits ressegueix l’entrevista i apunta els moments clau. Si voleu l’entrevista sencera aneu a aquesta notícia: La magistral lliçó de dret de Martín Pallín que fulmina tota l’actuació de Llarena. Va ser una entrevista impecable, es van tocar tots els punts més controvertits i el convidat els va anar explicant un a un. Val la pena veure-la (i escoltar-la) sencera, va ser molt revelador. Ah, i cal recordar-ho: Pallín NO és independentista.

I bé, si diumenge les xarxes anaven plenes de Martín Pallín i l’entrevista al FAQS (un fantàstic programa), diumenge tard i dilluns anaven plenes de titulars sobre un article de Joan Tardà a El Períódico “Ni astúcies ni fugida cap endavant; ara toca ser més“.  L’article ha encès la polèmica sobretot en els lectors de titulars fàcils (“Tardà diu ara que vol convergir amb comuns i PSC“, per exemple), i ha rebut fortes crítiques. Però diu el que no volem sentir: “l’independentisme només reeixirà si entén que ha d’acumular forces (“no en som prou” hem repetit manta vegades)”. És una veritat incòmoda, perquè sí, som majoria, però una majoria insuficient.

Continua llegint

Ella em va descobrir Pedrolo

Dimarts al matí era un dia com qualsevol altre. Havies sortit a comprar, com sempre, amb ta germana. Les dues portaveu una vida juntes. El sol tebi de novembre havia sortit a saludar prop de migdia i el carrer era prou animat. Com sempre, feies el cigarret a l’altra banda del carrer mentre ta germana entrava a comprar a la botiga de queviures. Fumaves des de l’adolescència, em vas confessar un dia, d’amagat al lavabo de l’escola (a les monges), i potser per això sempre et posaves a un racó mig amagat per fumar, com si fessis una cosa dolenta. Després, com sempre, anàveu a fer el cafè i la pasta a la pastisseria, i cap a casa. A vegades ens trobàvem i ens preguntàvem com anava, “anar fent”. Però, aquest dimarts 28 de novembre, no vas tornar a casa, vas anar-te’n per sempre des d’aquell racó del teu cafè tan habitual.

Aquell matí, ma mare va veure de lluny dues ambulàncies i cotxes dels Mossos, però no sabia què havia passat. Prou enrenou per a un poble tranquil. Al matí següent ens ho van explicar tot anant a l’enterrament. Una mort dolça, certament. No tenim notícia que et trobessis malament, te’n vas anar i prou, a vuitanta-nou anys el teu cos va dir prou.

Erets, si em permets, de les persones que havien aportat sofisticació al poble, potser pel teu posat de dona diferent a la resta, que havia llegit molt en un temps que a les dones se’ls reservava un altre paper. Sempre vas ser una dona lliure. Una intel·lectual que tenia llum pròpia. La primera bibliotecària que recordo quan la biblioteca era al carrer Dr. Peris a sota de les oficines de la Caixa actuals. Era petita, però molt agradable. Els llibres sortien per tot arreu, i sempre eres allà, fent callar als nens o aconsellant llibres. Ajudant-los, com en la teua etapa de mestra a les escoles. El meu primer llibre de Pedrolo me’l vas recomanar tu, durant l’adolescència, i em va costar d’entendre. Encara me’n recordo de com em va frapar. Em vas dir que Pedrolo costava en segons quins llibres, i jo t’imaginava llegint-lo i entenent-lo tot amb el teu cigarret en una mà i el llibre a l’altra mentre miraves el teu jardí enorme darrere els finestrals. I un cafè, és clar.

Sempre vas ser un referent. De jove, amb el pare, havíeu fet l’examen per a ser mestres de català. Corrien els anys finals de la dictadura i es necessitava gent per ensenyar la llengua. Sempre de cultura inquieta. Sempre en defensa de la cultura catalana. Recordo bé la frase que em vas dir fa vint-i-dos anys quan fèiem el programa electoral per a l’ajuntament: “heu de fer cultura, no cultureta”. Em comentava un amic que li semblaves el més pròxim a la “gauche divine” a l’època.

També vas ajudar a “La Riuada”, la revista local, proporcionant informació i ajuda des dels inicis. Em comentaven que vas cedir-los una fotografia en blanc i negre dels primers sirgadors. La primera que es té constància. I així tantes altres coses.

No tinc fotografies a mà, però sí t’he vist en alguna pel·lícula d’aquelles de super8 que havia fet el pare. Et recordo en blanc i negre, no sé perquè. Tenies els cabells molt negres i una mica ondulats. Vas tenir una vida molt plena, segur, ajudant molt als altres. Em sembla increïble que ja no hi siguis, però, quin goig haver-te conegut! Quina sort que hi fossis durant tants anys i haver pogut gaudir del teu mestratge.

Reposa en pau, Josefina Gerona (sempre et vam dir “Girona”), potser el poble que t’ha vist nàixer et podrà dedicar algun dia un carrer o una plaça. Mentrestant, et tindrem sempre en el record.

 

Barcelona. Cambrils. (II)

Avui he trobat una amiga que, inesperadament, era a Barcelona el dijous fatídic. Es va jubilar al juny, és professora de música, i li van regalar un concert al Palau de la Música precisament el 17 d’agost a les 20h. El concert es va suspendre, clar. Va estar-se a un hotelet de Via Laietana. “Va ser una nit llarga, només es sentien ambulàncies“. Al dia següent tornava a casa i “el primer que vaig fer és anar a comprar verdura a la botiga dels marroquins, d’allà en sortia ta mare. Pobra gent, no en tenen cap culpa de tot això, ells ho pateixen tant com nosaltres“.

En contrast al que m’explicava l’amiga, m’esglaien i em grinyolen alguns comentaris islamòfobs que he llegit al facebook (i que ja he deixat l’amistat), i, extranyament al que pensava, aconseguien prou “m’agrada”. No ho entenc, la veritat. L’odi no porta enlloc. Vull pensar que, probablement, és fruit d’un desconeixement de l’altre, de la por al diferent, de prejudicis que se’m fan difícils d’entendre. De gent bona i dolenta n’hi ha tot arreu, pensar que “els altres” són pitjors només pel fet de tenir una cultura diferent… No sé si això és fàcil de canviar, qui té aquestes idees, per molts arguments que els hi donis, es fa difícil que t’escoltin (com vaig comprovar), però cal intentar-ho.

Per acabar, em quedo amb aquesta imatge i el comentari que subscric de l’Anna Martínez. Reflexionem-hi, sí.

L’Imam de Rubí i el pare del xiquet mort a La Rambla de Barcelona. Podria escriure unes poques línies tot descrivint el fàstic que m’ha produït llegir els darrers dies certs comentaris arran dels atemptats, però no ho faré. Em quede amb aquesta imatge i espere que moltEs reflexionen. Amb odi, no es pot viure, l’odi no és el camí.

 

 

Barcelona. Cambrils.

Ja han passat quatre dies de l’atac. Encara no me n’he fet a la idea, però a poc a poc es va assumint. He llegit molts articles, molt twitter, moltes fonts diferents per anar païnt tot el tema i mirar d’entendre què ha passat. He rebut missatges d’amics llunyants per saber si estem bé, encara que ens trobem a uns quants quilòmetres de la barbàrie hem passejat per aquell tros de Rambla moltíssimes vegades mentre va ser casa nostra durant vint anys, i qualsevol de nosaltres hi haguéssim pogut ser aquell dijous fatídic. També en aquell port de Cambrils, tan freqüentat a l’estiu.

Pensant en les Rambles, epicentre de la tragèdia, fa uns dos mesos hi passejava amb una amiga americana que venia de viatge amb els seus estudiants d’Espanyol. Va ser un retrobament molt agradable després de divuit anys sense veure’ns en persona. Passa el temps volant, però certament res no havia canviat gaire (per no di gens) entre nosaltres, llevat que ara som mares i la nostra vida laboral és més estable. I doncs, vam passejar per aquell tros de Rambla; haviem quedat al davant del Zurich, com sempre fèiem llavors. I vam girar pel centre tornant a fer les turistes de la ciutat que ens havia acollit vint anys abans. Amb els atropellaments que s’havien produït a altres ciutats europees en llocs emblemàtics no entenia perquè a les Rambles, tan transitades, tan accessibles, tan obertes, tan cosmopolites, no posaven barreres per evitar l’entrada de vehicles, es veia molt clar que allà hi hauria un objectiu cèntric i fàcil de repercusió mundial. Quan va passar el fet dijous, no vaig poder evitar pensar en aquella conversa i aquella passejada. Sabíem que tard o d’hora havia de passar, en qualsevol moment, i no entenia perquè no s’havien pres mesures. Per sort aquest article (entre altres) m’ho ha aclarit: “Les pilones no evitaran més atemptats“. Posa l’exemple de Kabul i acaba dient: “Ni les pilones, ni els blocs de formigó, ni absolutament cap barrera servirà per frenar una colla de fanàtics. Quan hi ha una fuita d’aigua, la solució no és aturar-la posant-hi obstacles, sinó anar a l’arrel del problema. Com es finança l’Estat Islàmic? Qui li dona suport? Com és possible que nois que han crescut aquí s’acabin radicalitzant? Per què se senten marginats?”. (imprescindible l’article sencer).

He evitat els mitjans sensacionalistes, no he volgut veure imatges de la tragèdia, no em cal, conec perfectament aquell tros de Rambla i prefereixo veure imatges del que ha passat després. De la immensa reacció humana. Una altra cosa són els atacs a twitter (catalanofòbia a twitter) i els mitjans de comunicació, i aquí n’hi ha hagut per a tots els gustos, alguns de molt mal gust, francament, com recordava Iu Forn. Una frase de l’article:”Però per sobre de tot, com va dir Ryszard Kapuściński i ha piulat aquest matí l’Andreu Barnils: “Per ser un bon periodista s’ha de ser bona persona”.“(no només per a ser bon periodista, afegeixo).

Hi ha molts articles que ajuden a entendre el què, el com i la gestió de tot plegat, però cal saber-los triar i contrastar informació. N’hi ha que són de fora que ho entenen perquè han estat seguint molt de prop la realitat catalana: Suso del Toro n’és un i diu a Dos países, dos realidades: “Los atentados han tenido un efecto inesperado para cualquiera: han aflorado las estructuras de un estado”. Bernat Dedéu també ho diu al seu article: “Set hores d’independència” on apunta el que ha sortit per diversos mitjans, com a Público:”La Generalitat denunció la poca cooperación del gobierno de Rajoy en la lucha antiterrorista”, confirmat avui pel Ministre Zoido: “Els Mossos tindran informació de l’Europol a partir de setembre“. Antoni Bassas, analitza i diu: “Resistirem la vergonya d’un Estat que va apartar als Mossos de la coordinació internacional”?. I encara més: “La Generalitat denuncia que el govern espanyol no ha pagat els 688 milions d’euros que li deu dels Mossos“. Per cert, uns Mossos que han excel·lit en la seua feina i que han estat lloats per mitjans estrangers, així com per periodistes de prestigi: la influent periodista madrilenya María Ramírez:

Palinuro, àlies de Ramón Cotarelo, analitza a Las reacciones que comença així: “Dudo de que haya otro lugar del planeta en que un atentado como el de la Rambla provoque tal alud de respuestas inhumanas, crueles, inmorales, estúpidas o ruines. Algo deben de tener Cataluña y los catalanes para suscitar reacciones tan repugnantes y sacar lo más bajo que muchas personas llevan dentro”. I acaba dient: “¿Se entiende por qué el independentismo catalán es tan fuerte? Y más que será“. No us perdeu la resta de l’article.

Per cert, aquí només la manipulació i la mala fe han barrejat atemptat amb el procés com bé s’explica aquí: “El vídeo que muestra cómo manipularon varios medios las palabras de Puigdemont para mezclar el atentado con el soberanismo”. Un usuari de twitter se’n va adonar i va explicar-ho i a partir d’aquí diversos mitjans, mentrestant això va donar lloc a una vinyeta de Peridis absolutament horrorosa que podeu trobar en el mateix article citat.

Bé, i aquí us deixo un article que fa un resum de tot plegat: 72 hores després, recopilem, de José Antich.

I acabo amb una imatge que s’ha produït dilluns i acapararà les portades de dimarts:

 

 

 

 

 

Litterarum i Fira del Llibre Ebrenc 2016

Ja fa tres setmanes que vam poder gaudir de Litterarum i la Fira del Llibre Ebrenc. La veritat és que he tingut poc temps per dedicar-me a escriure, però no volia deixar passar l’oportunitat de fer-ho. Van ser tres dies molt intensos!

Anoteu aquests noms: Maria Cabrera i Bikimel. Ens havien encantat a la primera part de l’estada, una descoberta interessant. Aquí en teniu un tast.

Maria Cabrera i Bikimel

Maria Cabrera i Bikimel

I aquí a la llibreria Bassa.  I aquí Maria Cabrera llegeix La Taronja Borda

Però encara n’hi ha més sobre aquesta trobada. Aquí la ressenya a Núvol.

Jordi Llavina i David Carabén

Jordi Llavina i David Carabén

Divendres, certament, va ser el dia més intens d’espectacles, començant al matí amb unes paraules de Montserrat Roig que van captivar tothom i acabant diumenge amb una mica de jazz amb Divadams, amb literatura de Montserrat Abelló. Molt agradable i relaxant.

darreraviolíI llibres, molts llibres per triar i remenar. Ebrencs, és clar. Aquí uns que em vaig firar.

Aquí teniu informació per si en voleu saber més. I no us perdeu la propera edició, segur que val molt la pena. Ara serà el darrer cap de setmana de maig, en comptes del primer de juny com fins ara. Es prova d’esquivar la calor (tropical), de juny, però a vegades la primavera juga fort i cauen aiguats imprevistos. Res important si et pots aixoplugar sota una carpa i tens les tapes de Le Loup i cervesa o vi per anar tirant.

 Divadams

Divadams

 I fins l’any que ve!

 

 

 

 

Montserrat Carulla a La Llanterna

Ja fa un mes que va venir, va ser al desembre, com a preludi de Nadal. La gira que porta la Montserrat Carulla per tot Catalunya amb Iaia per acomiadar-se del teatre, va arribar, sortosament, també aquí. Aforament pràcticament ple. Èxit total. En Ferran, l’encarregat de la sala, no podia dissimular la felicitat. Realment fa goig veure el teatre ple. I gent de tota la comarca. Nits així són especials.

P1110207 P1110205

L’obra està prou bé per passar una bona estona. Feta a mida pel seu fill que també la dirigeix, un valor a tenir en compte (Roger Peña guanya el IV torneig de dramatúrgia), i amb el nét com a acompanyant. Vam riure, que és important en els temps que corren. I vam veure com l’experiència és un grau a l’hora de fer teatre. Un plaer veure-la en directe.

(Entrevista a Núvol. Crítica de l’obra a Teatralnet; Crítica a Time Out).

 

 

 

Tatiana Sisquella

Aquest matí m’ha colpit la notícia de la mort de Tatiana Sisquella, enorme periodista, insustituïble, inoblidable. No sabia que patia càncer i menys que hi lluitava des de fèia 7 anys, em limitava a mirar o escoltar els seus programes. M’ha sorprés la seua joventut, tenia molt camí per recórrer. Havia fet molts programes molt bons i des de fa molt temps i tenia un talent enorme que desbordava per tot arreu. Encara recordo quan vaig saber que ella faria les tardes a CatRàdio, me’n vaig alegrar tant! I va ser fantàstic escoltar-la a La Tribu, una festa cada tarda. Periodista brillant que transmetia una energia impressionant, difícilment pots oblidar aquella riallada que et despertava a la vida.

Encara m’estic refent de la notícia. He posat La Tribu, avui íntegrament dedicada a ella (què menys). I sí, comparteixo el què algú ha dit: necessitàvem aquesta catarsi col·lectiva de recordatori per fer-nos sentir una mica millor.
 
És curiós com algú que no coneixes pots sentir-lo tan proper. Trobarem a faltar aquella veu acollidora, sensible, tendra, lúcida… aquella manera de transmetre i de preguntar tan particular, aquella curiositat infantil per voler-ho saber tot i explicar-ho, la cleca eixordadora i encomanadissa que et fèia riure encara que no volguessis… En fi, sigui com sigui (siguis on siguis), d’una manera o altra la recordarem per tantes coses, per tants detalls…, i la portarem sempre al cor.
DEP.

Selecció d’escrits de T.S. a l’ARA.

[Foto: Catalunya Ràdio]

Nelson Mandela

Encara estic impactada per la notícia que vaig saber anit tard. No em vaig poder desenganxar del 324.cat que va fer un gran programa copsant diverses opinions i explicant les reaccions dels líders mundials a la mort de Nelson Mandela, així com els punts claus de la seua vida amb entrevistes i reportatges. Curiosament l’autor de “El factor humà”, John Carlin, viu a Sitges i és un dels bons coneixedors de la vida de Mandela. “Invictus” (la pel·lícula que es va fer basada en el seu llibre), em va impressionar, va explicar molt bé la dimensió humana del gran líder i el seu paper clau en la construcció d’un nou país. Aquí el seu article sobre la mort de Madiba a EL PAIS, molt aclaridor i complert. Carlin també acaba de publicar “El somriure de Mandela”, un retrat personal i íntim del gran líder sudafricà (entrevista a J. Carlin).

Aquí un bon recull de VILAWEB sobre Nelson Mandela.

Aquí un article d’Alfred Bosch, polític i escriptor (autor de ‘Nelson Mandela. L’últim home-déu’, Edicions Curial, 1995). Aquí un altre article publicat avui: “L’últim dels grans”.

Mandela en 10 frases, recull de l’ARA.

Recull de premsa internacional a l’ARA.

Aquí el recull de l’AVUI.

Aquí un reportatge de Sàpiens.

Anit, en les diverses tertúlies, es va fer una afirmació que em va sobtar, però que segurament es certa: “Amb la mort de Mandela acaba el s. XX en anar-se’n el darrer gran home, el darrer gran líder”.

Sigui com sigui, Mandela sempre serà al nostre record i al nostre cor. EPR.