Mugabe dimiteix

Enmig de tot el que està passant, una bona notícia que arriba d’Àfrica: “Mugabe dimiteix de la presidència de Zimbàbue“. Feia 37 anys que dirigia el país. En fa onze que hi vaig ser i vaig escriure un post que vaig publicar en un altre web i més tard el vaig reescriure (Recordant Zimbabwe). Allà hi destacava un article de Ramon Rovira sobre el país: “El futur de Zimbabwe“. En aquell moment portava 27 anys al poder i Rovira recordava això: “Als 83 anys, 27 dels quals al capdavant del poder polític, Robert Mugabe, president de Zimbabwe, ha passat de ser l’heroi de la independència del seu país a un anacronisme de l’Àfrica postcolonial. Mugabe ha situat les xifres de l’economia de Zimbabwe en unes magnituds insòlites. Una hiperinflació del 1.700% que aquest any pot superar el 5.000%, un 80% d’atur, l’expectativa de vida més baixa del món…(actualment 39 anys, segons la Vikipèdia) “.

L’alegria de la gent ha estat impressionant. Com la d’aquesta activista Emotional moment for Zimbabwe activist: ‘I’ve no words’.

Acaba una era (1980-2017). Robert Mugabe ja és història.

Robert Mugabe: From war hero to resignation as president

 

 

Dia 15. Desinformació, el nou periodisme del s. XXI

En un moment polític trepidant com l’actual, on cada minut passen coses diverses que cal processar i païr, ens alimentem de titulars i poques vegades llegim els articles de fons. Va passar fa uns dies quan “Le Soir” titulava “Una altra solució a la independència és possible”. Quan hi ha titulars que ens grinyolen és bo anar sempre a la font. En aquest cas, Vilaweb hi va anar i va concloure això: “Desintoxicació: Què ha dit realment Puigdemont a Le Soir sobre ‘una altra solució’ que no sigui la independència?“.

Un dia abans, Joan Tardà, també era víctima d’un titular. Sort de Vilaweb:  “Desintoxicació: Què ha dit realment Tardà sobre la majoria social independentista i com s’ha manipulat“.

Aquest matí al 324 han anunciat que el vicepresident Junqueras, en una carta oberta a la militància des de la presó, deia: “Junqueras reconeix ingenuïtat i apunta a Rovira com a presidenta de la Generalitat“. L’ARA també desinforma: “Junqueras assenyala Rovira com a candidata“. I només titula bé, Vilaweb: “Carta de Junqueras a la militància d’ERC: ‘Puigdemont també és el nostre candidat’“.

Un tuit d’Eduard Voltas resumeix la carta perfectament:

I bé, després de tot això, aquí podeu llegir la carta per a què en pugueu treure les vostres conclusions.

I sí, no en tenim cap dubte que les eleccions il·legítimes del 21D són, si guanyen les forces del sí (PDeCAT, ERC i CUP) per restablir el govern legítim que ja tenim (una part a Bèlgica i l’altra a la presó), per tant el president és Puigdemont i ho ha de continuar sent, i el vicepresident Junqueras, i els consellers, i ho han de continuar sent, així de senzill.

Per cert, la carta també diu que és millor anar les tres forces separades, i també ho crec. Com més ampli sigui el ventall per abastar tot l’arc, millor. Hem dit sempre que la independència és transversal, dit d’una altra manera, no és patrimoni d’un partit o d’un altre. Fem doncs que aquesta idea abasti el màxim d’espectre possible per a què sigui guanyadora. Mirem-ho d’una altra banda, les forces del 155 van per separat, abasten ideologies diferents unides per una causa. La campanya serà dura i bruta i no m’imagino que el 155 tingui tres veus fortes i potents i la República només una. Siguem tres veus fortes i clares per contrarestar tot el que vindrà. Pensem que molts mitjans de comunicació no són neutrals, ja s’ha demostrat línies amunt (i m’he deixat La Vanguardia i El Periódico volgudament, ja sabem de quin peu calcen), i la campanya de titulars pot ser terrible. Hem de continuar avançant cap a la República i com més puguem diversificar el discurs, millor. Som moltes veus diferents i aquesta és també la nostra riquesa. No anem junts, però hem d’estar units. Si estem units, som forts. I si som forts, podem guanyar; l’única manera de revertir la situació. Preparem-nos, doncs, per la campanya més important de les nostres vides. En veurem de tots colors, no ens quedem només amb els titulars. I, sobretot, cuidem-nos molt, seran setmanes difícils.

 

Dia 11: “Els carrers seran sempre nostres”

Espectacular manifestació a Barcelona. Tres quilòmetres plens de dignitat, de crits de “llibertat” i de cants diversos amb un objectiu comú: l’alliberament dels dos líders socials i els 8 membres del govern que estan empresonats de manera preventiva. Com sempre hi ha ball de xifres, però les imatges i els fets parlen per si mateixos:

Des de migdia era ja difícil trobar aparcament a la zona, i un bar o restaurant sense cua, impossible. Des de les tres es començava a notar l’afluència de gent. A les quatre ja començaven a ser riuades que anaven cap al carrer Marina a qualsevol alçada. Nosaltres hem començat des de Gran Via i volíem arribar fins al mar, però al pont ens hem quedat aturats, impossible passar endavant, massa gent. Gentada! La capçalera avançava, però no es notava cap moviment. Quiets, cridant consignes i escoltant per la ràdio els parlaments. En un moment donat, quan ja fosquejava, ens han indicat que poséssim el mòbil mirant al cel amb la llanterna engegada, feia bonic allà dins, i més tard hem trobat imatges impressionants com aquesta:

 

Trobareu més imatges de la jornada aquí i aquí. Vilaweb ha fet un magnífic seguiment en directe.

Hi ha hagut parlaments i agraïments dels consellers i líders empresonats. I també del president i consellers des de Brussel·les.

Una altra manifestació cívica i pacífica que aquesta vegada ha desbordat el carrer Marina i ha omplert els carrers adjacents. Impressionant! Ara toca omplir Brussel·les el 7 de desembre.

Pancarta a l’alçada del pont de Marina.

Dia 9: la MH Presidenta una nit a la presó

Dijous 2 de novembre la mesa del Parlament havia estat citada a declarar davant el Tribunal Suprem. Paral·lelament, el govern havia estat convocat a declarar davant l’Audiència Nacional. La mesa va aconseguir un aplaçament d’una setmana al·legant que no havien tingut temps de preparar la defensa (havien estat citats amb poc més de 24h d’antelació. Al govern no van acceptar-li l’aplaçament i ja va fer presó aquella nit.

Així que dijous 9 tornaven a Madrid a presentar-se davant l’Audiència Nacional. Des de primera hora van declarar i contestar tant les preguntes de l’advocat de la defensa com del fiscal. Els advocats defensors van canviar l’estratègia. amb l’esperança de canviar el resultat.

De primeres pintaven bastos: “La fiscalia demana presó incondicional per a Forcadell, Corominas, Guinó i Simó“. Va ser un llarg dia per a molta gent que esperava a la porta del Tribunal Suprem, pels que érem lluny, però amb el cap allà i el cor encongit i, sobretot, un dia dur per als que eren dins donant explicacions del funcionament del Parlament. La crònica de Pere Cardús: “Crònica d’una jornada d’espera i de final trist al Tribunal Suprem espanyol”.

Durant el dia anaven sortint declaracions dels encausats, algunes filtrades amb mala intenció. Aquí teniu “Els punts principals de la declaració de Forcadell al Suprem: defensa del debat i rebuig de la violència“.

Després de més hores, encara, ja més tard de les nou de la nit, sortia la definitiva: “El jutge envia Carme Forcadell a la presó i li imposa una fiança de 150.000 euros“. La resta, amb fiances més baixes (25.000€) tenien una setmana per pagar-la, però la presidenta ho havia de fer immediatament si no volia dormir a la presó. Els advocats van intentar abonar la quantitat demandada (de la caixa de solidaritat), però els hi va ser negat. Així doncs,  ja tenien el que volien, una revenja, la presidenta del Parlament havia de passar una nit a la presó: “Forcadell: ‘Moltes gràcies a totes i a tots pel vostre suport, escalf i estima’”.

Al migdia següent la deixaven sortir de la presó després d’haver pagat la fiança de 150.000€. “Forcadell: ‘Tornem a casa amb la consciència tranquil·la’”.

Certament, l’empipament va ser enorme. D’acord, no entrava a la presó (potser després de la sentència Belga en què es deixava en llibertat al president i consellers a l’exili tenien la lupa d’Europa damunt), però havia de passar una nit, una nit de la vergonya, només perquè, a diferència dels altres membres de la mesa que tenen una setmana per pagar la fiança, ella no va tenir ni un minut.

Tristesa profunda, ràbia continguda, empipament màxim. Com deia molt bé Montse Castellà en un tuit: “no caiguéssem en la temptació de pensar que com que és ‘presó amb fiança’ podem dir que és un mal menor. Mos peguen tan fort que quan mos seguixen pegant però una miiica més fluix correm lo perill de que mos semblen ‘benèvols’. La injustícia és la simple acusació”. És exactament això. I em recorda a les paraules de José Luis Sampedro sobre “El poder del miedo”.

Aquella nit vam anar a dormir molt empipats, pensant en una altra injustícia que s’havia comès contra gent honesta. Nuet, que no és independentista, va sortir en llibertat sense fiança. La resta, amb fiança, i la màxima per a la Carme Forcadell. A vegades costa de creure que estem al s. XXI i a Europa.

Dia 8. Vaga general

Avui m’adhereixo a la vaga convocada pel sindicat minoritari Intersindical-CSC, i a la què s’han adherit altres sindicats com la USTEC. Ahir fins a darrera hora la convocatòria estava a l’aire perquè Foment l’havia denunciat davant el TSJC (Tribunal Superior de Justícia de Catalunya). Però, finalment, sí, va prevaldre el dret a la vaga. Vaga convocada per protestar per l’empresonament de deu persones, recordem: dos líders socials (Jordi Cuixart i Jordi Sànchez), i més de mig govern de la Generalitat escollits democràticament: vicepresident Junqueras i set consellers: Bassa, Borràs, Forn, Mundó, Romeva, Rull i Turull.

S’obta que ni UGT ni CCOO hagin convocat, i això que la consellera Bassa va ser secretària general d’UGT a les comarques gironines. Van caient caretes.

Fem repàs. Des de diumenge a la nit han passat moltes coses, aquí en destaco algunes:

Mentrestant, des de la presó el vicepresident Oriol Junqueras escriu un article: “Violència impune als carrers“. I el president Carles Puigdemont des de Bèlgica escriu a “The Guardian” també condemnant la violència de l’estat espanyol: “This is not just about Catalonia. This is about democracy itself”. 

D’altra banda, afegeixo aquí dues opinions contraposades sobre les eleccions imposades del dia 21 de desembre:

Ja no és només independència, és democràcia.

Tristesa infinita

Dijous la jutgessa Lamela, en una decisió cada vegada més qüestionada, va posar set consellers i el vicepresident en presó preventiva sense fiança. Mig govern legítim (recordem que sorgeix del mandat de les urnes del 27 de setembre de 2015) és desposseït, primer, dels càrrecs en aplicació (polèmica) del 155 i, després, enviat a presó de manera fulminant sense tenir ni temps de preparar la defensa (com van denunciar els advocats).

Aquella tarda del 2 de novembre vaig sentir una tristesa infinita, ens havien pres el govern legítim. Alguns amics no tan polititzats van preguntar-me com estava. Com estava jo? Jo? -pensava- que en conec alguns dels que hi són, que sé que són bona gent, honesta, treballadora, lluitadora; que és terriblement injust, si jo estic així la gent que treballa colze a colze amb ells cada dia, la família, els amics, com deuen estar? És terriblement injust i som cada vegada més els que ho creiem.

Aquests dies no tinc esme de fer gaire res, penso en tots ells, els que són a la presó (i vés a saber quantes vexacions han hagut de suportar), els que són a Brussel·les i tenen ordre de detenció internacional. Penso en tots ells, sense excepció, no hi ha partidisme perquè tots són el meu govern legítim; si bé és cert que d’alguns en tinc més informació que els altres. El conseller Mundó, que va tancar la Model -cosa que semblava impossible- ferit als canells durant el trasllat, per l’emmanillat tan fort a l’esquena.

Quanta tristor aquesta misèria humana de vexar als altres, per què ens odïen?

Junqueras, ridiculitzat per agents del cos de policia. El president del meu partit i vicepresident del meu país. No tinc paraules.

Volen que actuem de manera violenta, no els donarem el gust. Som pacífics. Pacifistes. Ho aconseguirem democràticament, com sempre hem fet. No pot ser que el món no se n’adoni, de fet, avui, diumenge comencen a sorgir veus internacionals preguntant-se si Espanya és feixista.

No entenc el seu odi i això no farà que jo els odiï. No entenen que no sóc (som) independentista perquè odiï a Espanya, sinó perquè estimo Catalunya i vull que sigui lliure.

Homes i dones dignes són a la presó per les seues idees. Homes i dones dignes que lluiten per la llibertat d’un poble.

Acabo, veus internacionals miren a Catalunya. L’estratègia del govern d’anar una part a Bèlgica a denunciar-ho i l’altra quedar-se al país sembla que comença a donar fruits. Tan de bo el seu sacrifici no sigui en va. El president i el vicepresident van advertir que el camí no serà fàcil i serà més lent, vam proclamar la república, ara cal construir-la i defensar-la, però si estem tots units ho aconseguirem. Sembla que Europa comença a mirar què fa Espanya: Flandes, l’expresident de Finlàndia, la BBC pregunta si Espanya s’està tornant un estat feixista…  I en vindran més, espero.

Dia 27. Proclamació de la República

Arribem al divendres. Només 24h abans pensàvem que anàvem a eleccions autonòmiques i s’aplicava el 155. El gir va ser aixecar el vet a la declaració d’independència feta al Parlament el 10 d’octubre. Calia fer-ho per dignitat dels més de dos milions de persones que van anar a votar l’1 d’octubre. El president va fer tot el possible per negociar amb l’estat la retirada del 155 si convocava eleccions, però no se’n va sortir i es va convocar el ple a les 6 de la tarda de dijous i la continuació en divendres. El ple començava a les 12h i s’havien de votar les resolucions pertinents, entre les quals aixecar el vet a a la declaració d’independència.

Va ser una matí de nervis tot esperant la votació. Intervencions dels diferents grups polítics, res de nou excepte una magnífica intervenció de Dante Fachin que va arrencar els aplaudiments dels escons de JxS i de la CUP. Una intervenció que posava un mirall davant de Cs, PP i PSC, que va ser aplaudida entusiàsticament pels companys de Podem Catalunya, va resultar indiferent pels socis d’ICV, i va provocar que la direcció de Podemos des de Madrid el rellevés del càrrec uns dies més tard. Suposo que que es declarés NO independentista, però demòcrata, tot defensant votar i que l’aplicació del 155 no faria que desapareguessin dos milions de persones (a banda d’altres veritats que podeu escoltar al vídeo), van ser massa per una direcció estatal que veu el 21D com unes autonòmiques i preveu aliances post electorals amb PSC (?), és a dir, no entenen la realitat del país, cosa preocupant en algú que es declara progressista i promou el canvi. Dante Fachin protesta, clar.

Però tornem al 27. Estem al Parlament, els diputats als seus escons esperant la votació i la gent a la feina anant mirant de reüll quan podia. Milers de persones es van congregar al passeig Lluís Companys i els alcaldes que van voler estaven convidats a seguir el ple des d’una sala annexa del Parlament, portant la vara. Recordem que més de 700 alcaldes estan imputats per deixar votar als seus municipis, dels 900 i escaig alcaldes en total.

Alcaldes al Parlament el 27O. Foto: ACN

La votació es va fer passades les 15h, a urna tancada (cosa que va provocar la protesta dels grups de l’oposició que van marxar i  només es van quedar els de CSQP -coalició formada per ICV- IU i Podem- va fer que diputats d’ICV i IU votessin mostrant clarament el No, excepte els 3 de Podem, Albano Dante explica perquè). A les 15.37h es va acabar el recompte i es va donar per acceptada la proposta i, per tant, començava a caminar la República Catalana. Emocionant i emocionada. Agraïda a tota la gent que ho ha fet possible. Esclat d’alegria al Passeig Lluís Companys i arreu del país. Van fer el que calia fer, després de molts intents de diàleg amb el gobierno espanyol i d’intentar la mediació internacional. I així naixia la República Catalana, un divendres d’un octubre que ja no oblidarem mai més.

Plaça Sant Jaume. Foto: Vilaweb

Paral·lelament, a Madrid, el Senat aprovava  la posada en marxa del 155. Rajoy ho defensa i surt ovacionat pels seus. Podeu veure aquí la intervenció sencera. S’activa el 155. es consuma el “a por ellos”.

Aquella tarda la gent surt al carrer de festa. Amplis somriures i serenor, mirades còmplices, abraçades… Les emocions d’aquell dia no ens les podran prendre, la il·lusió, la revolució dels somriures. “No hem fet ni una cosa bona ni dolenta, hem fet una cosa justa” llegeixo a twitter. És això. No sé vosaltres, però aquella tarda vaig sentir una tranquil·litat mai sentida. En aquells moments ja no era súbdita, era ciutadana d’una república, ja podia ser ciutadana del món. Ara tocava defensar la república, no seria fàcil, però el pas més important ja estava fet.

 

Dia 21. Llum verda al 155

Dissabte al matí hi havia consell de ministres. Era previsible que anunciessin l’aplicació del 155 a Catalunya, previ tràmit passar pel Senat. I així va ser. No van decebre gens les expectatives. Finalment, el PSOE, que s’havia cansat de dir que mai avalaria el 155 contra Catalunya, es va passar 10 dies negociant amb el PP per tal d’aplicar-lo.  “Rajoy defiende la aplicación del 155 porqué se ha llegado a una situación límite en Cataluña“. I és notícia a tot el món.

Després del sotrac, a la tarda, hi va haver una gran manifestació (ja prevista) per demanar la llibertat de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, injustament en presó preventiva sense fiança. Es va convertir, també, en una defensa del govern i les institucions catalanes enfront l’aplicació del 155. “Convocan una gran manifestación en Barcelona en defensa de las libertades“.

 

People wave Catalan separatist flags during a demonstration organised by Catalan pro-independence movements ANC (Catalan National Assembly) and Omnium Cutural, following the imprisonment of their two leaders Jordi Sanchez and Jordi Cuixart, in Barcelona, October 21, 2017. REUTERS/Gonzalo Fuentes

Jordi Cuixart, president d’Òmnium i Jordi Sànchez president de l’ANC, en presó preventiva sense fiança a Soto del Real. Increïble. Presos polítics al s. XXI. Gernació al carrer, altre cop, per demanar-ne la llibertat i per defensar les institucions catalanes davant el 155 que ha d’aplicar el Senat a partir d’un ple dijous 26 o divendres 27. Es forma una comissió de seguiment d’aquesta aplicació. Surten opinions de tota mena sobre l’aplicació del 155, algunes, positives.

Dimecres “Puigdemont declina anar al Senat”. Mentrestant, una senadora de Podemos, Celia Cánovas, denuncia la tramitació del 155. (missatge desesperat d’una senadora de Podem per la dictadura de PP i PSOE contra Catalunya).

Sembla que el PP li agafa el gust al 155 (tornem a recordar que sense el PSOE no seria possible): “El PP ja amenaça de suspendre tres autonomies més de l’Estat“.

La mesa del Parlament convoca ple per dijous al matí o a la tarda, depenent de si Puigdemont anirà al Senat a defensar-se contra el 155 o no. Finalment, Puigdemont decideix no anar-hi.

Dimarts i dimecres pluja de mocions contra el 155 als ajuntament d’arreu de principat. A Móra d’Ebre vam fer ple dimecres a les 20 h, on es van presentar diverses mocions en relació al què ha passat aquests dies, també la Moció contra l’aplicació del 155 que va ser aprovada per 10 vots a favor (3 ERC+7 PDeCAT) i 3 abstencions (2 PSC i 1 PP).

Les xarxes bullen aquests dies de notícies, informacions, rumors… Acabo amb unes paraules del conseller Romeva que trobo molt encertades de la situació que estem vivint.

I arribem a dijous 26, però això serà una altra història.

Dia 10. Sí, però no, encara

Abans d’arribar al dia 10, van passar unes quantes coses. Després de l’aturada de país va sorgir un moviment pel diàleg. Van concentrar-se a la plaça Sant Jaume dissabte 7 a les 12. Tots vestits de blanc, sense cap bandera. Parlem, era el lema, però trobo que van errar el lloc, havien d’anar a la Delegación del Gobierno, no al davant del Palau de la Generalitat, encara que, de fet, el que volien evitar era la declaració d’independència i l’aplicació del 155.

En fi, fos com fos, diumenge 8 hi va haver una concentració per la unitat d’Espanya. Van venir molts grups d’arreu de l’estat i no va ser gaire pacífica en alguns punts. “Puigdemont a la presó” una de les consignes.

Dilluns, Diada al País Valencià i València també sota alerta ultra. Hi ha batussa, indignant!

L’extrema dreta sorgeix i es deixa veure. Els reporters internacionals s’escandalitzen.

I per fi arriba dimarts 10 d’octubre.

Dimarts era el gran dia que esperàvem com a proclamació de la República Catalana. Molts amics van agafar el cotxe i es van plantar a l’avinguda Lluís Companys des de primera hora de la tarda. La Ciutadella estava tancada des de la nit anterior, per seguretat. Més de 100 mitjans internacionals acreditats. Els ulls posats en Carles Puigdemont i la possible declaració d’independència que anava a fer a les 18h hora local. Divendres 6 a darrera hora s’havien publicat els resultats oficials del referèndum (aquell que no s’havia de fer i que no es va fer, segons el govern central). Així que, segons la Llei de transitorietat, 48 hores després es pot proclamar la República si els Sí superen al No. En aquest cas el Sí va arribar al 90%.

Tot estava a punt. I no va ser a les 18h, va ser a les 19h. Un discurs ben travat, com el president ens té acostumats. Amb aplom, semblant tranquil i finalment a les 19.37h va dir la frase que estàvem esperant. A mi em va agafar al cotxe tornant a casa. Pell de gallina. No vaig sentir la segona part. Els famosos sis segons, per mi van ser uns cinc minuts fins que en arribar a casa vaig veure que al final del discurs la CUP no havia aplaudit. Ràpidament twitter em va treure de dubtes. La gent de l’avinguda es va quedar glaçada. Bé, tothom, diria, es va quedar descol·locat (excepte els 72 diputats que ho sabien d’antuvi, clar).

El mòbil va parar boig buscant una explicació. Twitter, altre cop, va ser la salvació. D’acord, pensem-ho fredament, la darrera oportunitat de diàleg. La pilota, altre cop, a la teulada de Rajoy. Mentrestant, hi havia el torn dels 10 minuts per als altres grups de la cambra. El cos, tanmateix, el sentia estrany. D’una estranyesa diferent al dia u, i al dia dos, però també estrany. Certament tot aquest procés està traient sentiments que desconeixíem.

Un parell d’hores més tard els nostres representants van signar la declaració d’independència, que queda en suspens, de moment, a l’espera del que digui l’estat.

Un cop passat el tràngol, he de dir que continuo confiant en el govern, sabran fer el que cal, ho han fet bé fins ara. Són moments delicats, però són capaços, ferms, responsables i decidits, i, sobretot, tenen un poble al darrere que va a per totes, com es va demostrar el dia 1. Per això confio en ells, i en la gent. El govern va fer possible l’1 organitzant-ho tot amb milers de voluntaris anònims. Nosaltres ho vam fer possible defensant el vot dia i nit. Vam defensar allò que tenia més valor, les urnes, els nostres vots, ho trobo molt poètic i revelador del tipus de societat que som i me’n sento molt orgullosa. I ara, arribats fins aquí, no hem de tenir pressa, les coses arriben quan han d’arribar i estic convençuda que faran tot el possible perquè veiem nàixer, finalment, la desitjada República. No serà fàcil, però ja tenim molta feina feta, ens falta acabar de guanyar.

Mentrestant, us deixo aquesta xerrada de Vicent Partal. I ara què fem?  Aclareix molts dubtes (18 min. d’exposició. A partir del min. 43 també Ramon Tremosa).

 

Dia 3. Aturada general

Estem en un temps d’espera, mentrestant, és un bon moment per mirar enrere i recordar què va passar el dia 3 d’octubre: aturada de país per rebutjar la violència de l’estat de l’1 d’octubre.

A les 11h hi va haver manifestacions massives davant els llocs de votació on diumenge la PN va atacar els votants. A la Ribera d’Ebre van atacar als de Móra la Nova, el poble del costat. Expliquen que van arribar de cop i el desplegament va ser tant fort que els nens que jugaven al parc (el lloc de votació era al pavelló i davant hi ha una bona esplanada amb un parc infantil), van plorar molt en veure’ls, feien por. Van deixar-los passar a l’interior del recinte, sense oposar resistència, però tot i així van rebentar portes i panys buscant les urnes (que ja no hi eren). Quina excusa més barata rebentar-ho tot per buscar l'”objecte del delicte”. En l’embat, dues persones van resultar ferides lleus.

Avui l’escola la fem els PARES i les MARES explicant que amb violència NO arribem enlloc. TOTS SOM ESCOLA.

A les 10.30 haviem quedat a l’entrada del pont. Els pagesos ja omplien tota l’avinguda amb tractors vinguts de la comarca. Vam caminar tractors i vianants pel pont fins a l’esplanada del recinte firal. Un parell de quilòmetres. Feia goig tant de moviment, però no hi érem tots. Molta gent va anar directament a la concentració al pavelló firal. Després dels parlaments de rigor vam tornar a peu fins a Móra d’Ebre i aquesta vegada sí que hi érem tots. No recordo tanta gent manifestant-se ni quan la d’ENRON, que havia estat la més espectacular fins ara.

La capçalera ja havia arribat i encara en quedàvem molts darrere. No veiem ni l’inici ni el final.

Filera de tractors llarguíssima que va arribar després de la gentada a peu.

A la tarda hi vam tornar, aquest cop al davant de l’Ajuntament per llegir un manifest de l’ANC a favor del civisme i la no violència, i per condemnar els fets del dia 1. Plaça plena. Gentada altre cop. Entre la gent hi havia estelades, però també hi havia manifestants no independentistes. Era per rebutjar la violència que estàvem allà.

Plaça de Baix a Móra d’Ebre, plena com mai.

No és un fet menor que en dos dies tan significatius hi hagi hagut tanta gent al carrer arreu del país. No només vam defensar les urnes i els vots el dia 1, sinó que també vam sortir al carrer per denunciar la violència emprada per l’estat. “Els carrers seran sempre nostres” dèiem, plens d’esperança, de pau i anhelant la llibertat. De manera cívica i pacífica, vam cantar, vam caminar al costat d’altra gent que no coneixiem, vam emocionar-nos en molts moments. Un altre dia per a recordar a Móra d’Ebre, a la Ribera d’Ebre i arreu del principat.

Places i carrers plens a tot arreu.