Va de llibertat

Encara estem païnt els resultats electorals de les eleccions generals que ja estem a punt de començar una altra campanya electoral. És un temps frenètic que produeix un cert vertígen. Mentre tenim presoners per posar urnes ens enfrontem a dues eleccions consecutives, unes generals i altres municipals i europees. Hi tornarà a haver doble urna i haurem de votar. Hem de ser conscients que les urnes sempre són una oportunitat que no podem deixar perdre i menys en les circumstàncies actuals.

Dit això, es constata a les darreres eleccions que la suma de vots dels partits independentistes continua sent majoritària i, per primera vegada, les darreres eleccions generals ens han deixat un mapa tenyit de groc. Per primera vegada ERC ha guanyat unes eleccions generals i tots els independentistes ens n’hauriem d’alegrar i celebrar-ho, tot sabent que la segona volta està a la cantonada i que “tot està per fer i tot és possible” com deia el poeta.

A Móra d’Ebre va anar així:

No és la primera vegada que som primera força en unes eleccions generals, però sí que és la primera vegada que obtenim tanta diferència sobre el segon partit, i també és la primeva vegada que superem els 1000 vots, en vam obtenir 1022 per a ser exactes. Tots ells per a Junqueras, que devia tenir un gran somriure a la cel·la, i per a fer que Norma Pujol, de Flix, sigui la primera diputada de les nostres terres que anirà a Madrid; no em sé imaginar ningú millor que ella per defensar-nos! I no oblidem a Romeva, que va obtenir l’acta de senador, ni a Miquel Aubà, de Gandesa, que tornarà al Senat per portar la nostra veu. Estarem més ben representats que mai gràcies a la força dels vots!

I va ser una jornada llarga amb afluència molt alta a l’equador de migdia. Cues a les cabines. Sala plena. Les dades indiquen que va ser més elevada comparada amb el 2016, parlen de participació històrica. Com a exemple, a Móra d’Ebre a les 18 hores el 2016 va ser del 41,34% i el 2019 ha estat del 61,71%.

ERC va guanyar a tots els pobles de la Ribera d’Ebre, a la majoria de pobles de les Terres de l’Ebre i a la majoria de municipis de Catalunya. L’evolució del vot ho constata, ERC va començar a tacar el mapa de groc per l’Ebre.

La veritat és que mirant els resultats de l’Estat hi ha tres anomalies, per dir-ho així: Pais Basc, Navarra i Catalunya. Sense aquestes tres “comunitats autònomes” a l’Estat espanyol hi hauria majoria de PP+C’S+VOX i no pas del PSOE com ara, malgrat és insuficient per governar en solitari. Previsiblement, no hi haurà cap acord fins després de les municipals i europees, per saber si la la punyetera taca que no se’n va, continua sent així després d’aquestes eleccions.

Com diu Marta Rojals en el seu article: «Els independentistes, a les espanyoles, han votat per majoria tornar a demanar un referèndum. Un referèndum pactat amb qui els té empresonats els caps de llista, justament per evitar mai més cap referèndum».

Em pregunten si servirà de res votar; l’únic que sé és que si no votem i guanyem no podrem avançar. Així que el dia 26 de maig, com tots els dies que ens ho demanin, com sempre, democràticament i pacíficament, anem a votar! I, mentrestant, evitem retrets i crítiques entre els que volem construir una República lliure, com bé diu el president Puigdemont: “El meu rival és l’Estat, no pas ERC” i estaria bé que ho interioritzés tothom: el nostre rival és l’Estat i no els altres partits independentistes.

I acabo amb Junqueras. Espero tornar a sentir-lo aquesta campanya. Mentrestant, recordo les seues darreres paraules: cal votar i guanyar, guanyar i tornar a guanyar!

Dia 14. Junqueras i Forn

Dijous era el dia. Després de 15 mesos silenciat, d’entrevistes en paper o d’articles, Junqueras tornava a tenir veu. I m’atreveixo a dir que ens ha tornat l’optimisme i les ganes de fer més que mai. He de dir que tornar-lo a escoltar de nou va ser com respirar altre cop aire fresc, com si no hagués passat el temps. L’energia, l’entusiasme, l’expressió… com s’ha trobat a faltar! Com es troba a faltar! Em vaig emocionar, primer, després a les hores d’escoltar-lo, vaig sentir molta ràbia i impotència que una persona així estigui entre reixes. I amb ell extensiu a la resta d’empresonats i processats. Som nosaltres qui ha rebut un cop d’estat.

Bé, tornem a Junqueras. Ha respost només a les preguntes del seu advocat en una defensa més política que tècnica (Van den Eynde assegura que la defensa de Forn és ‘imprescindible’ per a Junqueras), i ha acusat l’Estat. En canvi, Forn sí que ha acceptat les preguntes de la fiscalia, però no les de l’acusació particular (VOX).

Recomano vívament que els escolteu a tots dos i en tregueu les vostres conclusions. Ja sabem que després, com sempre, cadascú ho interpreta a la seua manera. Més avall hi ha l’enllaç al vídeo sencer, aquí els teniu en 10 frases:

La declaració d’Oriol Junqueras, en 10 frases.

La declaració de Joaquim Forn en 10 frases.

Continua llegint

El discurs de Jenn Díaz

Dijous, el Parlament de Catalunya va viure un dels discursos més colpidors que s’hi han sentit. La diputada d’ERC i escriptora Jenn Díaz (vikipèdia), va fer un bon relat sobre la violència masclista que no va deixar a ningú indiferent (bé, excepte a la major part de la bancada de Ciutadans que van anar després a fer-li l’abraçada amb el fotògraf al costat). Les seues paraules van ressonar a la cambra i van produir un càlid aplaudiment de la majoria de diputats (no tots com hem dit abans: les interioritats de l’escandalós silenci de Ciutadans amb Jenn Díaz).

La primera víctima de 2019 eleva a 976 les assassinades per violència masclista des que hi ha registres. La web ‘feminicidio.net‘ porta comptabilitzats 96 feminicidis i assassinats de dones al llarg del passat 2018.

Justament aquests dies s’ha sabut que la professora Laura Luelmo, a qui van violar i matar el desembre passat a Huelva, va intentar resistir-se a l’agressió. Contrasta, i molt!, amb la sentència d’un tribunal de Lleida que condemna a pena mínima a un agressor perquè la víctima “no va oferir prou resistència” (val a dir que la víctima és una noia amb discapacitat intel·lectual). El que va gravar l’escena no ha estat ni condemnat. La Generalitat veu “incomprensible” l’última sentència ‘masclista’ a Lleida.

Continua llegint

Dia 1. Trasllat dels presos polítics

Ahir ens vam aixecar amb la notícia del trasllat dels presos, de bon matí ja estava tot en solfa. Amb el pas de les hores es van anar sabent detalls poc edificants: Trasllat en una presó sobre rodes amb 14 cel·les d’un metre d’ample i 1,60 d’alt, o aquesta: Escàndol: un guàrdia civil publica un vídeo en què es riu dels presos i els manifestants des de dins el furgó. La reacció a la xarxa no es va fer esperar i, també, alguns partits polítics van entrar preguntes al Senat (ERC i Bildu). Hores després es sabia que el guàrdia civil que ha enregistrat el vídeo en què es riu dels presos i els manifestants des de dins el furgó havia estat suspès de funcions.

D’altra banda, els Mossos han escortat el vehicle de la Guàrdia Civil fins la sortida del Principat; hi ha un vídeo de l’enorme comitiva que traslladava els presos i el suport que rebien a la carretera. Malgrat tot, van arribar bé a les respectives presons.

Continua llegint

Dia 2. Peticions desmesurades

Divendres, un any d’empresonament de Junqueras i Forn, surten les peticions de fiscalia i acusacions diverses. No per ser esperada tanta desmesura tenen menys impacte. Un dia molt trist, de ràbia continguda. Tanta injustícia no pot deixar indiferent ningú, qui no la combati en serà còmplice.

El diari alemany Telepolis diu: “És una acusació demencial contra els catalans“.VilawebLa fiscalia espanyola acusa de rebel·lió els presos polítics i demana 25 anys per a Junqueras. Diari Ara: La Fiscalia demana 25 anys per a Junqueras i fins a 17 per a la resta. El Nacional: Les peticions de presó als líders del procés dinamiten el crèdit de SánchezRessò mundial de les dures penes reclamades als presos polítics catalans.

Així han reaccionat advocats i polítics després de conèixer les acusacions de la Fiscalia.

Mentrestant, a Lledoners hi va haver un gran acte organitzat per ERC dijous recordant l’any d’empresonament d’Oriol Junqueras i Joaquim Forn. Unes 15 mil persones s’hi van reunir. Lluís Llach va fer un parlament molt aplaudit i perfectament resumit en aquest article de José Antich: “La unitat que exigeix Lluís Llach“. Unitat estratègica, diu. No confondre unitat amb uniformitat.

Continua llegint

Dia 27. Un any de la DUI

Ja ha passat un any. Recordo bé aquella tarda de fires de l’any passat. Octubre és un mes de revolta. L’any passat va ser d’unitat, enguany és de retrets, probablement fruit de la frustració col·lectiva perquè tot vagi més de pressa. Però tot té els seus tempos i cal tenir paciència.

Ara que han passat uns dies podem reflexionar des de la calma. Intento ser positiva i apartar el derrotisme.
Anit al FAQS Elisenda Alamany va explicar en un minut què havia passat al Parlament (a partir del minut 10.36 FAQS).


Em sembla evident que ERC no va aliar-se amb el PSC, va coincidir en vot, que és diferent. El que veig és que ERC va seguir l’acord a què s’havia arribat amb Comuns i PdeCAT. Jordi Muñoz diu: «Hi havia un camí per fer compatible la desobediència política i preservar la institució i la correlació de forces: només calia mirar a Berga». Berga a la Ciutadella.

Continua llegint

Dia1. Vam votar i vam guanyar!

Ja fa un any de l’1 d’octubre i fa més d’un any que vaig començar a (d)escriure el que anava passant com una manera de recordar i també de reivindicar (com diu Bladé Desumvila: “L’essencial és lluitar, és a dir, escriure“). Des de llavors he anat publicant entrades regularment quan hi havia prou fets per explicar i tenia prou temps per a fer-ho. La sèrie arrenca a principis de setembre, però avui vull recordar aquesta entrada: 1 d’octubre. El dia més llarg.

Un any dona perspectiva. Aquest cap de setmana ha estat llarg d’actes per commemorar la fita. A Móra s’ha inaugurat l’Espai 1 doctubre, en record del lloc on, més gent que mai no havíem vist, vam resistir, vam defensar i vam votar. Va ser arran d’una proposta recolzada per l’ANC i CDR que ERC vam presentar una moció que va rebre el suport de CIU-PdeCAT, l’abstenció del PP i el vot en contra del PSC.

L’1 d’octubre vam votar i vam guanyar.

L’1 d’octubre l’Estat va actuar contra nosaltres com si fossem una colònia.

L’1 d’octubre no el podrem oblidar mai, per com ens vam organitzar, per com ens van fer sentir… els nervis, l’angoixa, la calma tensa de tot el dia i la felicitat en tancar el col·legi i saber que havíem salvat els vots.

L’1 d’octubre, a Móra d’Ebre, vam votar 1802 persones (sí 1662 / no 103 / nul 7 / blanc 30), i més de 2,2 milions de persones arreu de Catalunya.

L’1 d’octubre només volíem votar; votar no és cap delicte; votar no et fa independentista, votar et fa demòcrata.

L’1 d’octubre vam trencar emocionalment amb Espanya, l’Estat ens va perdre per sempre.

Continua llegint

Dia 11. Persistim!

Diada esplèndida, radiant, esclatant. Riuades de gent de color corall amb banderes, pancartes, estelades… Gent de totes les edats. Gent vinguda d’arreu del país, entre ells més de 3.000 ebrencs que vam arribar en busos o amb altres mitjans públics o privats. Una comunió de gent per un objectiu clar: República Catalana!

No defallim, seguim reivindicant l’alliberament dels presos polítics i el retorn del exiliats. Seguim amb la trobada festiva, pacífica, cívica. Tot ben organitzat. Alguns volent fer la guitza penjant l’estanquera al balcó. Com sempre, ball de xifres. Com sempre, gernació omplint aquest cop la Diagonal en 6,5km.

Enguany he vist molta més tranquil·litat en la gent. Hi hem arribat fent un bon tros a peu i anavem confluint amb samarretes i banderes. Complicitat entre nosaltres tot i que no ens coneixíem de res. Ja sabem com es fan aquestes manifestacions (concentracions), ja ho hem fet cada any des del 2012. Som experts. Som pacífics. Somriem. Cantem. Reivindiquem. Fem silenci quan ens diuen (impressionant moment!). Fem cas omís dels provocadors (davant del Princesa Sofia un senyor amb una bandera enorme de Tabarnia, buscant confrontació. Ningú li va fer cas. Als 15 minuts va marxar avorrit que ningú li digués res).

Continua llegint

Dia 17. Un any dels atemptats de Barcelona i Cambrils

A mesura que s’anava apropant el dia assenyalat es feien sentir les veus més fortes sobre no polititzar l’acte, ni per uns ni per altres, o no anar-hi perquè hi anava el Rei. I va arribar el dia. I el relat serà molt diferent segons a quin mitjà feu cas. Els mitjans foranis i algun de nostrat van mostrar només una part d’el que va passar. Recomano vívament mitjans de solvència contrastada com Vilaweb:

A primera hora la notícia era una gran pancarta de rebuig a la visita del Rei Felipe VI. Després d’uns moments de confusió on s’ha dit que els Mossos la  volien retirar, finalment no s’ha mogut de lloc i ha presidit l’acte ben visible. Mentrestant, en un angle de la plaça un grup d’espanyolistes protestaven i han intentat entrar a l’edifici per arrancar-la, cosa que no han aconseguit.

‘El rei espanyol no és benvingut als Països Catalans’, hi diu en anglès.

El PSOE demana explicacions.

Per sort es van separar els familiars de les víctimes dels polítics. Primer van fer l’ofrena els familiars, després les autoritats. Al capdavall de les Rambles, els CDR van fer una marxa silenciosa en homenatge a les víctimes del 17-A  i també els taxistes van fer una marxa lenta en el seu record.

En l’acte protocolari el vice-president del parlament es nega a donar la mà a Felipe VI i ell, ofès, va deixar de saludar els consellers.

I per tancar una mica què va passar divendres al matí, recomano lectura d’aquest article: “Saber estar en el mundo” i mireu “els deu vídeos més esperpèntics del boicot espanyolista als actes del 17-A” si voleu entendre’l. I també, escridassen Gemma Nierga per presentar en català l’acte d’homenatge pel 17-A. I Sánchez esborra un piulet que commemorava el 17-A en català i sense la bandera d’Espanya.

El que es constata després dels actes del 17A és que al Rei li van fer un “Tortosa” en tota regla.

Continua llegint

Dia 10. El groc els fa nosa

Va acabar juliol amb el retorn del President a Bèlgica després de quatre mesos a Alemanya. Allà s’ha retrobat amb el Govern a l’exili i amb el President Torra i torna a reactivar el Consell per la República. En una entrevista a Der Spiegel es mostra optimista i creu que “aviat tornarem a casa”. El primer que va fer Puigdemont va ser demanar la llibertat dels presos polítics com a pas essencial cap a la República.

Apreta la calor i l’estiu continua sent groc i es va estenent a altres llocs de la geografia de parla catalana. A Eïvissa el sopar groc va reunir 150 persones, mentre a fora, als que fa nosa el groc eren 10 protestant. A Bétera (País Valencià), el sopar groc també va fer el ple mentre uns pocs protestaven a la porta.

I la vida continua, sigui des de la presó o al carrer, reivindicant els presos, sempre, i tenint com a objectiu consolidar la República. Dolors Bassa escriu “Sensacions d’un vis-a-vis familiar“, si teniu una mica de cor no us deixarà indiferents. Oriol Junqueras i Raül Romeva escriuen també un article, Hoy somos más fuertes:

“Somos gente de diálogo, de paz y acuerdo. Somos gente que amamos a nuestro país y a toda su gente. Nuestras trayectorias vitales hablan por nosotros. Y somos al mismo tiempo gente de firmes convicciones. Los barrotes, por tiempo que los tengamos que sufrir, no las harán cambiar.”

I a El Catllar es concentren a la presó més de dos-cents tractors en solidaritat amb Carme Forcadell. I també a gal·les en el marc d’un col·loqui titulat ‘Catalunya, i ara què?’ la presidenta del parlament, consternada per l’empresonament de Carme Forcadell.

La Presidenta del Parlament gal·lès va mostrar-se consternada pel fet que la seva homòloga a Catalunya, Carme Forcadell, estigui empresonada per haver permès un debat que ella mateixa o el seu col·lega escocès han permès i que, en cap cas, això els ha fet témer per la seva llibertat.

Elin Jones va rebre Carme Forcadell a Gal·les. Font: Vilaweb

Ned Thomas, al mateix col·loqui, va explicar que, “al llarg dels anys de treballar a Salamanca i de viatjar a Espanya, ha constatat una manca de tradició democràcia, i que els valors i llibertats que aquí es donen per descomptat, allà són qüestionats per sistema”.

Mentrestant, a Calella roben la senyera de la plaça de l’Ajuntament. A Reus, Ciutadans reivindica l’arrencada de la pancarta de l’Ajuntament en defensa dels presos polítics. L’alcalde ho denuncia i la torna a penjar. A les xarxes se’ls escapa l’estratègia…

Ells mateixos reconeixen que no hi ha violència per part dels independentistes, i així cal continuar, sense violència, malgrat ells l’usin (aquí i aquí), en surtin impunes i no la condemnin. Ells només entenen la violència, sigui física o verbal. No hi hem de caure (“pels seus fruits els coneixereu“).

Continua llegint