D’Escòcia a Madrid passant per Móra d’Ebre

Fa unes setmanes es va posar en contacte amb nosaltres (SL d’ERC) un matrimoni d’escocesos que venen a celebrar la independència per l’1 d’octubre. Ens ho van comunicar així, com si sabessin que efectivament votaríem i que guanyaria el Sí. Ens preguntaven on seria la festa que faríem per la independència. Vam respondre’ls que no teníem prevista cap festa, que aniríem fent sobre la marxa i que si guanyava el Sí la festa seria espontània.

Avui, que comença la campanya, he pensat en aquelles converses i he provat d’imaginar com seria la festa si el Sí sortís guanyador del referèndum. Cal fer campanya, la gent anirà a votar per molt que diguin segons quins partits que el referèndum és il·legal. Com ha de ser il·legal votar en Democràcia? Justament es vota per resoldre un conflicte polític, encara que l’Estat s’entesti en fer-lo jurídic i deixar la política de banda.

La festa la farem posant els vots a les urnes i omplint-les de paperetes del Sí. Això va de debò sinó no es prendrien tantes molèsties per no deixar-nos votar. Si m’he d’imaginar una festa a l’engròs si guanya el Sí, penso en qualsevol 11 de setembre, però per tot el país.

El matrimoni d’escocesos tenien prou clar que votarem, fins i tot sis setmanes abans del referèndum. Ningú que visqui en un país democràtic es pot plantejar una altra cosa. També tenen clar que aconseguirem la independència i precisament per això viatjaran a Móra d’Ebre, per viure-ho en directe. M’explicaven que va ser una gran frustració quan allà va sortir el No, molta gent es va creure les promeses d’última hora del govern anglès, promeses que no s’han arribat a complir mai (us recorda res?).

Mentrestant, el Gobierno escorcolla seus de diaris, notifica als directors, imputa a més de 700 alcaldes i els cita a declarar, registra impremtes, prohibeix propaganda electoral i la incauta, intervé els comptes de la generalitat, tanca webs, prohibeix actes polítics també fora de Catalunya que s’han de fer en altres sales,… i es nega al diàleg ofert (una altra vegada) pels nostres governants i quan fins i tot li han demanat des del Parlament Danès… Puigdemont diu: “Hi ha un estat d’excepció encobert perquè no s’atreveixen a decretar-lo oficialment“. I Junqueras denuncia que Rajoy intenta “liquidar les llibertats fonamentals“.

Mentrestant, Rajoy amenaça: “Nos van a obligar a llegar donde no queremos llegar”.

Acabo amb dues frases que he llegit avui i que m’han vingut al cap després de tot el que ha passat avui:

#DoncsAixò!

La campanya de les nostres vides

Tret de sortida al Tarraco Arena de la campanya que ens portarà al Referèndum vinculant de l’1 d’octubre. Avui, justament avui, Jean-Claude Juncker ha dit això:

Els mitjans internacionals se n’han fet ressò (The New York Times, però també altres), i Sala i Martín explica la seua visió sobre el fet. Mentrestant, els EUA diuen públicament que “treballaran amb l’entitat o govern que surti” del referèndum català.

Tot just avui ha trascendit que el vicepresident Junqueras ja no comunicarà cap més despesa a l’hisenda espanyola. Junqueras havia d’enviar un informe setmanal a Montoro sobre les despeses de la Generalitat per a assegurar-se que no s’invertia res en el Referèndum sota amenaça de no enviar el FLA. Un pas més de desconnexió.

A més, Ada Colau, tan criticada per la seua indefinició, ha arribat finalment a un acord per a permetre la votació a Barcelona. El mateix dia, el TSJC (Tribunal Superior de Justía de Catalunya) demana quins mitjans han publicat l’anunci del Referèndum. L’anunci el podeu trobar aquí, per si no l’heu vist.

Tot això el mateix dia que Correus demana als seus treballadors que no facin cap enviament relacionat amb l’1 d’octubre. El Govern anuncia que ja ho tenia previst i ho farà per altres vies. Igual que el web del Referèndum que va ser clausurada per ordre el jutge, i vint minuts després ja tornava a funcionar des d’un servidor situat fora del país. Un Referèndum, per cert, que té més de 47.000 voluntaris quan el govern en demanava 5.000 per a què es pogués fer. Ah, i la imputació a més de 700 alcaldes dels pocs més de 900 que hi ha al país també ha tigut ressò internacional.

Passen tantes, tantes, coses cada dia que fa un cert vertígen i no saps què pot passar demà. Això sí, “Cada hora que passa és una victòria” diu Vicent Partal. Recomanable article. Partal és expert en processos d’independència arreu del món, els ha viscut de prop i transmet la calma que ens cal en aquests moments.

Fa tres dies de la Diada i sembla que hagi passat més temps. Va ser un altre 11 de setembre massiu, festiu i alegre que a crits d'”independència” i “votarem” va fer una suma gegant al centre de la capital catalana. Va ser un èxit. I, com deia Eduard Voltas en un tuit: “Hi ha una cosa que no es diu: el carrer no afluixa malgrat que l’aposta política és cada cop + arriscada. No és el mateix omplir avui que al 2012.“. Totalment d’acord.

Després de la mani, com sempre, la premsa feia el seu ball de xifres. La resta tornavem a casa amb la sensació d’un altre 11 de setembre històric, esperant que fos l’últim d’aquesta etapa, però contents i amb piles carregades per la recta final.

I arribats aquí, ara és l’hora de fer campanya, de convèncer tothom que vagi a votar. Avui, justament, parlava amb un votant del no i m’explicava que cada vegada ho veia més difícil de votar no. Sobretot, em deia, per la manera de fer del Gobierno i l’allau d’inhabilitacions i prohibicions que gasta. No li agrada el to i, en canvi, Puigdemont el té encisat. Em reconeixia que si acabava votant no seria pensant en els pares (aragonesos), i no en els fills (catalans), i això també el feia dubtar. Així n’hi haurà molts i hem de convènce’ls amb arguments que la nova República és el país que estan esperant, que han de mirar el futur, no enrere.

Comença la campanya que molts hem estat somiant des de fa molts anys. Serà la campanya més important de les nostres vides. Arribarem a l’1 d’octubre i votarem. I hem de treballar per a què guanyi el Sí, per a que sigui una gran victòria. Sincerament, veure un naixement és un moment màgic, fem que naixi la nova República Catalana!

‘Hola, República’: el sí estrena l’anunci de la campanya

 

 

 

Barcelona. Cambrils. (II)

Avui he trobat una amiga que, inesperadament, era a Barcelona el dijous fatídic. Es va jubilar al juny, és professora de música, i li van regalar un concert al Palau de la Música precisament el 17 d’agost a les 20h. El concert es va suspendre, clar. Va estar-se a un hotelet de Via Laietana. “Va ser una nit llarga, només es sentien ambulàncies“. Al dia següent tornava a casa i “el primer que vaig fer és anar a comprar verdura a la botiga dels marroquins, d’allà en sortia ta mare. Pobra gent, no en tenen cap culpa de tot això, ells ho pateixen tant com nosaltres“.

En contrast al que m’explicava l’amiga, m’esglaien i em grinyolen alguns comentaris islamòfobs que he llegit al facebook (i que ja he deixat l’amistat), i, extranyament al que pensava, aconseguien prou “m’agrada”. No ho entenc, la veritat. L’odi no porta enlloc. Vull pensar que, probablement, és fruit d’un desconeixement de l’altre, de la por al diferent, de prejudicis que se’m fan difícils d’entendre. De gent bona i dolenta n’hi ha tot arreu, pensar que “els altres” són pitjors només pel fet de tenir una cultura diferent… No sé si això és fàcil de canviar, qui té aquestes idees, per molts arguments que els hi donis, es fa difícil que t’escoltin (com vaig comprovar), però cal intentar-ho.

Per acabar, em quedo amb aquesta imatge i el comentari que subscric de l’Anna Martínez. Reflexionem-hi, sí.

L’Imam de Rubí i el pare del xiquet mort a La Rambla de Barcelona. Podria escriure unes poques línies tot descrivint el fàstic que m’ha produït llegir els darrers dies certs comentaris arran dels atemptats, però no ho faré. Em quede amb aquesta imatge i espere que moltEs reflexionen. Amb odi, no es pot viure, l’odi no és el camí.

 

 

Sant Joan, festa nacional dels Països Catalans

Comença l’estiu. Com mana la tradició hem fet fogueres des de Salces fins a Guardamar enceses amb la flama del Canigó, hem llençat petards, hem menjat caragols i coca, i hem ballat sota les estrelles. Fa calor, una calorada immensa i ve de gust estar al carrer al capvespre tot esperant la brisa refrescant. El riu baixa tranquil i assedegat fins al mar, immens i blau, que ja és càlid per a acollir-nos. No sé si continuarà aquesta calor d’agost durant molts dies, però l’estiu es preveu calent per altres coses…

Ahir, el New York Times va llençar una editorial contundent a favor que els catalans puguem votar el proper 1 d’octubre: “La millor cosa que pot fer Espanya és permetre el referèndum a Catalunya“. Això ha provocat una série de reaccions (a favor i en contra) a les xarxes socials que cuejaran uns dies, però cap resposta oficial, de moment. Mentrestant, Le Monde, es pregunta “A favor o en contra d’una Catalunya independent?” i contraposa les opinions de Lluís Llach i Albert Boadella. El procés s’internacionalitza malgrat que alguns el considerin un “afer intern”.

En un altre ordre de coses, Vilaweb ens anuncia que: “El suport municipal al referèndum només és dubtós en 43 municipis” (dels més de 900); i anuncia que “Romeva farà una conferència sobre el referèndum a la seu de la Comissió Europea a Bratislava“. Mentrestant, a casa nostra, el pols amb l’Estat continua.

Per Sant Joan cremem el vell a la foguera i tornem a començar de nou envoltant-nos d’alegria, de flames, de vida. Estem a la recta final d’aquest procés, és hora de deixar enrere les pors i mirar el futur amb esperança. L’estiu ja és aquí, gaudim-lo i mantinguem encesa la flama. L’1 d’octubre és a la cantonada.

Mentrestant, que el foc renovador de Sant Joan ens il·lumini i encoratgi! Visca els Països Catalans!

Geopark de Cabo de Gata-Níjar

Un dels immensos plaers és fer el ple de benzina i tenir quilòmetres a conduir per endavant, sobretot quan fa temps que no t’has pogut moure de casa. En aquest cas n’han estat més de 1600 de recorregut total per arribar fins a les costes d’Almeria i veure una part del Geopark de Cabo de Gata-Níjar (amb una parada tècnica a Santa Pola que explicaré més avall).

Feia molt que tenia al cap visitar el Cabo de Gata, n’havia vist imatges i me n’havien explicat paisatges, però en directe és tota una altra cosa.  És un dels parcs naturals més antics de la península, amb 63 km de costa, 37.500 ha terrestres i 12.000 marines, abraça un ampli territori amb moltes singularitats: volcans, dunes, salines, esculls fòssils…

Diu: “En el Geoparque de Cabo de Gata-Níjar se diferencian dos dominios geológicos absolutamente diferentes que coinciden, a grandes rasgos, con sus dos grandes unidades fisiográficas: la sierra volcánica del Cabo y la llanura litoral de la Bahía de Almería, ambas de un valor geológico excepcional”.

A Rodalquilar hi ha la Casa de los volcanes, un centre museu enclavat a la part antiga del poble miner; ofereix molta informació de la geologia de la zona i de l’explotació minera d’or. Disposa de panells informatius, maquetes, vídeos i exposa un mapa geològic que només pots obtenir via web (una cosa a millorar seria la informació de mà que pot tenir el visitant, només vaig aconseguir un tríptic amb informació bàsica).

Maqueta que explica la geologia de la zona i la formació dels dipòsits minerals.

També hi trobem vídeos explicatius i material didàctic.

A la part oest del Cabo de Gata hi ha la badia d’Almeria amb les albuferes, dunes i platges fòssils. Tota una zona de platja llarguíssima (uns 20 km), amb zona de salines on hi ha abundant flora i fauna diversa. És una part que em va recordar molt al Delta de l’Ebre, aquí molt menys extensa (el Delta té unes 32.000 ha i aquí aquesta zona n’és una part de les 37.500).

Salines del Cabo de Gata

Níjar també és un lloc a visitar. És un poble molt tranquil i té una talaia d’on es divisa bona part del parc. Té uns voltants geològicament molt interessants que hauré de veure en una altra ocasió (volcà la Granatilla, desert de Tabernas…).

Vaig recollir sorra d’algunes platges per tal de fer-ne comparacions amb els alumnes. En tinc una bona pila de diversos indrets del món (tant de deserts com de platja) i d’aquesta manera en veiem les diferències. La sorra vista a lupa binocular és tot un món.

Sorres de diverses platges al voltant del Cap de Gata.

De tornada vam fer una parada tècnica a Santa Pola. Vam visitar la platja del Pinet (entre Santa Pola i Elx), on vam veure les dunes fossilitzades i també vam fer un recull de sorra. A Santa Pola també hi ha salines i té una interessant geologia amb roques sedimentàries i volcàniques a l’illa de Tabarca, però això serà en un altre post. Un tastet, aquí.

Dunes fossilitzades de la platja del Pinet.

Més fotografies del Geopark del Cabo de Gata-Níjar les trobareu aquí.

 

25 de març. Al cor de les paraules

Vas nàixer un 25 de març de 1915 i se’m fa difícil no recordar-te cada dia, però ahir encara més. Va ser un dia atrafegat. Avui, amb més calma, et deixo un poema de Montserrat Abelló i et continuo imaginant asseguda a la vora del foc, teixint.

Mai tan lent com avui

haurà estat el matí, ple

de records, d’obsessions.

Hem obert antics calaixos

de velles calaixeres.

Una a una hem anat estirant

les robes desusades.

Aquelles que ens parlen

d’altres temps, d’altres

costums. Fins que hem trobat

un blanc llençol de lli;

de trames espesses

i fils gruixuts. Pesava.

Quantes mans d’altres

dones esmerçades

en filar i brodar

el bell llençol!

L’hem estirat amb cura

i l’hem estès damunt del llit.

Montserrat Abelló, Al cor de les paraules. Obra poètica (1963-2002)

#Donesambtotselsdrets

8 de març de 2017, la jornada més reivindicativa dels darrers anys. Aturada de dones a nivell mundial que també ha tingut repercussió en l’institut. Està bé que els i les joves s’hi impliquin. Han llegit el manifest, han fet pancartes reivindicatives i han aturat les classes de 12 a 12.30. Tot simbòlic, clar, però per alguna cosa es comença, i si serveix per despertar alguna consciència, millor.

Dissabte, dia 10, fem un acte central a Tortosa a l’entorn del 8 de març, amb Montserrat Palau, diputada al Parlament [vikipèdia] i Glòria Aymà, periodista. Hi haurà també actes en els propers dies i setmanes a diversos llocs de la comarca. Ens movem sense pressa, però sense pausa, per anar avançant en els drets de les dones.

Darrerament, hem pogut celebrar iniciatives com #onsónlesdones [web] per demostrar que encara fa falta molt per a arribar a la igualtat en els mitjans de comunicació. Meius Ferres n’és una de les impulsores i en parla en el seu article d’avui al diari: “La revolució de les dones”.

I, per acabar, us deixo amb un cartell que publica la CGT i que m’ha agradat molt.

 

 

50 anys de l’institut Julio Antonio

Aquests dies estem de celebració a l’institut. De fet, dilluns hi haurà l’acte oficial, però fa mesos que s’està recopilant informació que va sortint per diferents mitjans: hi ha un grup al Facebook, hi haurà un monogràfic a La Riuada i enguany el calendari que ha repartit l’ajuntament està dedicat a l’institut. 50 anys de la inauguració de l’edifici ideat, segons consta a l’ordre Ministerial de 13 d’agost de 1963, per un equip d’arquitectes integrat per Francesc Basso, Joaquín Gili, Oriol Bohigas i Josep M. Martorell que redacten el projecte de construcció del Instituto Técnico de Enseñanza Media (ITEM) de Móra d’Ebre [per saber-ne més cliqueu aquí]. El nom Julio Antonio no és casual, fa referència a un dels escultors més il·lustres de la població.

Poc imaginava quan hi vaig estudiar, entre el 81-85, que hi tornaria gairebé trenta anys més tard tenint el privilegi d’ensenyar en aquelles aules on havia après tant.

L’edifici està molt ben dissenyat i ha aguantat perfectament el pas dels anys. Amb algunes ampliacions, això sí, sobretot arran d’encabir-hi els nous cursos d’ESO. Però és una ampliació que no trenca l’harmonia. Personalment, m’agrada molt més la part antiga, potser perquè encara m’hi veig com a alumna. Certament, calcigar les aules ara com a professora té un regust especial.

Estudiants de Batxillerat treballant al Laboratori de Geologia amb la lupa binocular.

Estudiants de Batxillerat treballant al Laboratori de Geologia amb la lupa binocular.

Recordo molt bé els laboratoris i particularment el professor de ciències que ens va fer una EATP de llavors (ara se’n diria crèdit variable), de genètica. Encara hi ha els mateixos forns on fèiem els encreuaments amb la drosophila melanogaster per a comprovar les lleis de Mendel, i continuen funcionant! Com xalàvem en aquell laboratori! I es conserva molt bé. Fins i tot he trobat un armari amb la inscripció feta a mà “Drosophila” i tot de flascons de vidre amb cotó fluix i altre estris de ceràmica que ben bé podien ser d’aquella època. Ara és el laboratori de biologia. Entre el de biologia i el de física i química hi ha un espai més petit on ara hi ha un altre laboratori habilitat que s’ha convertit en el de geologia. Allà hem continuat posant les col·leccions de roques i minerals endreçades, hem posat microscopis adaptats a petrogràfics per observar preparacions, lupes binoculars i una col·lecció de sorres de diversos llocs del món per tal veure’n les diferències. Tocar, manipular, observar, fer preparacions… en definitiva gaudir de les ciències naturals i comprovar en directe allò que hem vist als llibres.

Saló d'actes de l'institut Julio Antonio

Saló d’actes de l’institut Julio Antonio

Bé, cinquanta anys donen per a molt i hi ha històries per a tots els gustos (que m’ho diguin a mi que som de la mateixa quinta!). Cadascú tindrà la seua història particular per a explicar. Molts ex-alumnes també són ara, o han estat, professors del centre; altres són coneguts per la feina que fan de músics, o presentadors de televisió, ràdio… però el triomf és, sobretot, haver dotat, a la població i a la comarca, d’un centre de referència que ha fet de trampolí imprescindible a moltes generacions, i que molts d’aquests que vam marxar hem tingut la sort de poder tornar per treballar a la comarca o comarques veïnes.

Personalment, a banda de les classes, recordo amb molta estima la sala d’actes que encara conserva les mateixes estructures de l’inici. Allà hi hem vist (i fet) moltes representacions, no només de l’institut sinó que era la sala de teatre del poble quan encara no hi havia un lloc específic. L’institut sempre ha donat aixoplug a activitats culturals. A més, la sala és gran, còmoda i el vestíbul d’accés també. Es nota el bon disseny dels arquitectes que han fet un edifici funcional.

Però també la part humana és important, no només he trobat un bon nivell de professorat sinó que l’alumnat és excel·lent, dels millors que recordo d’haver-me trobat mai. Tot el conjunt fa que ser-hi sigui molt plaent, de les millors experiències laborals de la meua vida.

Institut Julio Antonio, d’avui a molts anys!

#Totselsdiessón25N

Comencem l’any amb una notícia tràgica una altra vegada, i no em refereixo a Turquia, sinó aquí més a prop, a Madrid ha mort la primera víctima de violència masclista de l’any. Sembla que a Brazil també va acabar malament una festa de Cap d’Any, però no només va matar la dona, sinó també el fill i més gent de la família.

12.000 dones denuncien violència masclista cada mes. A tot l’Estat 103 dones assassinades el 2016, tres en un mateix cap de setmana de desembre.  Una violència que no s’atura i que és transversal, com vam comprovar tristament fa dues setmanes i va ser notícia de primera plana de molts informatius. “A Catalunya hi ha hagut més de 6.000 denúncies per violència masclista durant l’any 2016, cada dia es denuncien tres agressions sexuals, una cada 13 hores”. I hi ha més xifres en aquest article de Carme Porta. I encara més en aquest article (imprescindible) d’Irene Jaume: “Una violació cada 8 hores a l’estat espanyol. 426 denúncies diàries per violència masclista, que suposen 38.402 en un sol trimestre”.

Cada 25 de novembre es commemora el Dia Internacional contra la Violència envers les Dones. Aquell dia ens aturem a reflexionar sobre aquest tipus de violència, la visible i la invisible; repassem les dones mortes i les víctimes en el darrer any potser fem un minut de silenci a les places o algun acte institucional mentre pensem en tot allò que significa… però la xacra no s’atura.

donaweb3Bel Zaballa també ens fa un bon repàs en el seu article: I acaba amb allò que hem d’interioritzar tothom (i totdon): “O bé pots decidir que no vols ser un potencial agressor, entendre que això també és cosa teva, que com diu la campanya d’enguany de la Generalitat ets #unhomedeveritat, i contribuir a capgirar aquesta merda de realitat per fer-ne una altra que estimi les dones.”  Perquè si no ens hi impliquem tots (homes i dones), no podrem derrotar el masclisme.

Penseu que només cal dedicar un dia (només un) a recordar tota aquesta barbàrie? Penseu que en un sol dia es poden capgirar aquestes actituds o fer que tothom en pregui consciència? Penseu que si no anem tots a una (homes i dones) ens en sortirem?

I acabo. El mateix 25 de novembre es va realitzar un acte institucional  a l’institut Julio Antonio en col·laboració amb el Consell Comarcal. Els alumnes de 3r d’ESO van fer una excel·lent representació de l’obra “La festa”, basada en els micromasclismes quotidians que, lamentablement, els tenim encara tan interioritzats que ens poden semblar normals, i no.

25 nov 2016Des d’ERC, com no podia ser d’una altra manera, vam voler recordar les dones que han mort enguany víctimes de la violència masclista a Catalunya per fer palès el nostre compromís amb aquesta lluita. Per desgràcia són xifres molt altes, encara, i no només això, les agressions sexuals han augmentat el darrer any, preocupant (aquí en podeu trobar una anàlisi). Per això hem de pensar que #Totselsdiessón25N, tots els dies hem de lluitar contra la violència masclista, contra els micromasclismes i, sobretot, estar alerta i denunciar-ho si veiem aquests tipus de comportaments violents. Ho hem de fer com a individus, però sobretot des de les institucions que són les que poden transformar la societat i fer que #obrimelsulls. Si tots hi posem de la nostra part, si tots (i totes) ens hi comprometem, segur que dia a dia podrem estar una mica més #lliuresdeviolència.

Una altra Diada històrica

I vam tornar a sortir al carrer massivament, com ho hem estat fent els darrers cinc anys. La convocatòria descentralitzada va permetre veure imatges insòlites a racons del país que mai acostumen a acollir tanta gent. De Móra d’Ebre vam marxar en un parell d’autocars, però ens consta que altres hi van anar pel seu compte aprofitant que Tarragona és a prop i té platja. Una altra avantatge, ahir el dia era calorós, però la Rambla de Tarragona té ombra, molta ombra. L’ANC i Òmnium preveien que estaríem assedegats i van posar barres de bar al llarg de la Rambla, per a anar-nos abastint. Grallers, gegants, músics, balladors… i somriures, molts somriures. Una festa reivindicativa i cívica. Una gentada fent pinya pel mateix i així ho cantàrem moltes i moltes vegades al llarg de les hores que vam envair els carrers, pacíficament, clar, com sempre. Sense cap incident.

L’ambient del vídeo és d’una hora abans de la manifestació, mentre agafàvem posicions al tram i ens distrèiem amb càntics i balls. Emoció, felicitat, tranquil·litat… totes les seus eren plenes i segurament superàvem el nombre d’inscrits, com sempre. Naltros érem al tram 33, amb els punts a punt per acabar fent un batec conjunt espectacular.

Vicent Partal, que sempre reacciona ràpid als esdeveniments, va dir el mateix 11 al vespre: “Nosaltres hem tornat a omplir els carrers, ara vosaltres proclameu la independència abans de la Diada vinent” i, el president al matí següent a Catalunya Ràdio ho va confirmar. Mentrestant, a Madrid fan veure que no passa res, la premsa minimitza o distorsiona, com sempre ha fet, i el govern espanyol respon a Puigdemont i tanca la porta al referèndum pactat. Res de nou. Setembre, ha començat el curs polític, a Espanya no hi ha govern i a Catalunya fem via.

Admiremos a Cataluña, diu Suso del Toro, i Ramón Cortarelo diu: “Enhorabuena a los catalanes. Un año más, un ejemplo de reivindicación nacional, independentista, pacífica, democrática y en masa“. Doncs això.