Dia 14. La Falange es reivindica

Ahir i avui són dies plens d’informacions que val la pena recordar. Comencem pel final: aquest matí han aparegut aquestes pintades frapants al consolat de Bèlgica a Barcelona reivindicades per La Falange [si no sabeu que és ho trobareu a Viquipèdia].

La notícia ha tingut un ampli ressò a Twitter i als informatius en general.

D’altra banda, ahir Ciutadans va denunciar el M.H. President Torrent i els representants de JxCat i ERC a la mesa per haver admès a tràmit una moció de la CUP (notícia). I el M.H. President Torrent contesta a la denúncia de Ciutadans: ‘El seu problema no és la independència, és la democràcia’. Seguidament, Ciutadans acusa l’independentisme de buscar “contínuament la confrontació”. Sí, ho heu llegit bé.

I el col·lectiu Catmemòria ha fet públic un vídeo enregistrat per la Policia espanyola. Forma part del recull d’imatges de la repressió de l’1 d’octubre (no el mireu si sou ànimes sensibles).

Mentrestant, continua el debat sobre la presència del Rei Felipe VI als actes de record a les víctimes del 17-A.

Seguiu el fil, remarca els punts clau.

Continua llegint

Rossana. In memoriam

Avui he sabut que la Rossana ja no hi és. No ha superat l’operació de cor a què es va sotmetre fa gairebé quatre mesos. Han estat setmanes d’angoixa debatent-se entre la vida i la mort i, finalment, ha perdut la partida.

No puc deixar de plorar des que ho he sabut. Em venen tot de records, feliços, amb el el seu món. Una persona vital, alegre i creativa que encomanava alegria allà on anava.

Així, d’entrada, devia fer uns vint anys que ens vam conèixer quan era estudiant d’art a la Università di Perugia. Va ser a l’estiu, a l’Umbria Jazz. Una companya de classe de Silvia M., una altra alumna d’art que va ser a Barcelona durant sis mesos. Silvia sempre em parlava de Rossana, malgrat la diferència d’edat, s’entenien molt bé. Feien els treballs juntes i també algunes mostres d’art. Rossana tenia moltes ganes d’aprendre. Quan va tenir els fills grans i ja no era tan necessària a casa, va decidir començar a estudiar art, la seua passió. Li devien faltar pocs anys per fer-ne 60 quan va entrar a la facultat, el seu marit havia mort i ella necessitava omplir el seu temps després de la prejubilació. Una dona amb coratge, doncs. Sempre l’he admirada per això i per la seua fam d’aprendre.

Ara al març n’havia fet 82. Justament va ser el darrer dia que vam parlar, ja estava a l’hospital esperant l’operació. Va nàixer el mateix dia que ma iaia i el mateix any que ma mare, per això m’era fàcil de recordar el dia i l’edat.

El darrer cop que ens vam veure em vaig estar a ca seua uns dies a Perugia, al 2012, i uns dies més tard ens vam retrobar a la casa de muntanya a Colfiorito també amb Silvia. Quan s’ajuntaven les dues eren un remolí de paraules posant-se al dia de les mostres d’art o les activitats. Totes dues treballadores incansables ara es veien menys des que Silvia havia anat a viure més al sud de l’Umbria.

Vivia fora del centre, en un pis amb jardí, molt tranquil, i de tant en tant anava a Colfiorito on s’hi estava més fresc a l’estiu. Aquell darrer estiu vam xerrar molt, però ja li feia mandra sortir gaire de casa. Al centre de Perugia ja feia anys que no hi anava, i tampoc a Roma, la seua ciutat de naixença. Vivia tranquil·la amb la visita dels fills i els nets, i els amics.

Es va quedar pendent que vingués a Barcelona. Feia anys que m’ho deia, però no trobava mai el moment. Darrerament ja li feia mandra viatjar i abans d’això preferia anar a llocs on no hi havia estat mai. De fet, es van quedar moltes coses pendents i sempre anavem parlant de quan les fariem.

Cara Rosssana, has treballat molt, has viscut molt, has estimat molt, tan estimat molt, t’hem estimat molt… Reposa en pau.

Continua llegint

Dia 14. Ja tenim president!

Després del ple de dissabte on no hi va haver majoria absoluta, calia esperar 48 hores per tornar a convocar el ple i llavors bastaria una majoria simple per tenir nou president. Diumenge vam estar tots pendents de la CUP. Algú havia fet córrer dissabte que la CUP podia votar que no dilluns, hi havia nervis.

L’acceleració del calendari venia donada perquè el Conseller Comín ha de tornar a presentar-se davant la justícia belga dimecres i pot invalidar el seu vot delegat [finalment es va denegar l’extradició]. Així doncs, millor no prendre riscos i per això el ple va estar convocat en dissabte i dilluns.

Diumenge la CUP va decidir mantenir l’abstenció a la investidura, la previsió era que es complís els 66 Sí, 65 No i 4 abstencions.

El ple, dilluns, va començar a les 10.30h. Havia de ser més àgil que dissabte, atès que era segona votació. Després de les intervencions dels diversos grups, hi hauria la votació definitiva. I així va ser:  El parlament investeix Quim Torra president de la Generalitat. Per fi es tornem a tenir president que diu, en el seu parlament inicial, que el seu pensament és tornar a investir el president Puigdemont quan sigui possible. Tenim el 131è president de la Generalitat.

Presa de possessió de Quim Torra.

Mentrestant, hem sabut que Roger Torrent no es reunirà amb Felipe VI per comunicar-li la investidura de Torra. El president del parlament evita el tràmit recordant que el monarca no s’ha solidaritzat encara amb les víctimes del primer d’octubre.

La presa de possessió de Quim Torra, va ser sense convidats i a porta tancada.

Després del president ve el  nomenament dels consellers. I continua l’estira i arronsa amb el govern central, atès que vol analitzar el nomenament dels consellers i PP-PSOE i Cs s’han posat d’acord per continuar aplicant el 155. L’excusa és que entre els nous consellers n’hi ha dos a la presó i dos a l’exili. Els consellers a l’exili i presó tenen intactes els seus drets polítics, per això Puig demana empara a la Unió Europea.

Passen els dies i Torra exigeix a Rajoy una resposta avui sobre el blocatge del nomenament dels consellers. Mentretant, a Berlin el president Puigdemont continua lliure  El Tribunal alemán descarta el delito de rebelión contra Puigdemont.Una altra derrota a Llarena.

Dimecres 23 està prevista la presa de possessió del nou govern, però encara no s’ha publicat al DOGC atenent a la petició de Rajoy. JxCat, ERC, la CUP i els comuns defensen que tots els consellers haurien de prendre possessió demà.

I la darrera d’avui:  La secretària judicial dels escorcolls del 20-S és seguidora de Ciutadans i de pàgines ultres.

Dia 5. Alemanya entra en joc

És ben sabut que una de les obsessions dels nostres dirigens ha estat internacionalitzar el conflicte. En aquests sis mesos hem vist com primer Bèlgica, després Dinamarca, Suïssa, Escòcia i ara Alemanya, eren llocs visitats o de residència per als nostres polítics. Són ja quatre els països amb polítics exiliats (veure post anterior), però és Alemanya qui té ara al M.H. President Carles Puigdemont. El tenia a la presó per decidir sobre l’Euroordre, i el dia 5 d’abril la justícia alemanya va deixar Puigdemont en llibertat descartant el delicte de rebel·lió sota fiança de 75.000€. Un bon cop a la justícia espanyola (perdó per l’oxímoron) i, de retruc, als que havien predit que Alemanya extradiria Puigdemont (la xarxa fa befa d’Albert Rivera i Rosa Díez, que tenien coll avall l’extradició de Puigdemont per rebel·lió).

Així doncs, el M.H. President només està acusat de malversació i la Ministra de Justícia Alemanya adverteix: “España tendrá que explicar por qué acusan de malversación a Puigdemont“, i si no poden “entonces Puigdemont será un hombre libre en un país libre, es decir, en Alemania”. I també: El govern alemany demana la formació d’un govern a Catalunya per a trobar una solució política.

Divendres, Puigdemont va sortir de la presó exigint a Rajoy una solució política. El president de la Generalitat reclama diàleg al govern espanyol i l’alliberament dels presos polítics.

A la dreta l’entrevista que havia fet l’1 d’abril Pere Aragonès, adjunt a la Presidència d’ERC i Secretari d’Economia (un dels càrrecs visibles després de l’empresonament de Junqueras i l’exili de Marta Rovira), va reclamar diàleg; i avui, diumenge, ho ha tornat a fer. El mateix que proposa Puigdemont, diàleg sense condicions prèvies i sense línies vermelles. Per cert, quan ho va proposar Aragonès fa una setmana se li van llençar tota mena d’acusacions a ell i a ERC, quan el normal en política és que es parli, que es dialogui. En fi, potser hauríem de reflexionar com és que dita la mateixa cosa per un o altre (partit) polític canvien tan les coses, deixem-ho aquí.

Mentrestant, a Bèlgica, els consellers Comín, Serret i Puig havien estat citats a declarar un altre cop i el judge va decretar, el mateix dia, llibertat sense mesures cautelars per als tres. Una altra bona notícia.

La tercera no és tan bona: L’Audiència espanyola processa Trapero per sedició i organització criminal.

Sembla, doncs, que la justícia Alemanya té una mica la clau de volta de tot això. Si el President no pot ser acusat de rebel·lió els membres del seu govern tampoc. No us perdeu l’anàlisi de Pere Martí: Alemanya destrossa la ficció de Llarena, i de Roger Graells: Què implica la decisió de la justícia alemanya sobre Puigdemont? 

Continua llegint

Dia 1. Sis mesos. No oblidem.

Avui és 1 d’abril. Diumenge de Pasqua. Fa 100 anys que va nàixer Pedrolo i fa sis mesos de l’u d’octubre que no oblidarem mai i que ho ha canviat tot. Això vol dir, també, que fa sis mesos que intento anar explicant el què va passant (aquí comença el fil). Se m’escapen moltes coses, clar, perquè en passen moltes de cop a vegades, però he intentat posar el més significatiu per tenir-ne una idea general. Hi ha molts articles, moltes opinions, molts blocs que també expliquen, cadascú des de la seua òptica, cadascú la seua visió que fa que tinguem un bon ventall entre tots per poder recordar aquesta època i el que va passar aquell dia.

Mentrestant, Puigdemont porta una setmana a una presó alemanya (la presència d’un geolocalitzador al cotxe podria anul·lar-ne la detenció). Serret, Comín i Puig continuen a Bèlgica, lliures. Ponsatí a Escòcia, en llibertat després de lliurar-se a les autoritats i d’aconseguir donacions per pagar la seua defensa amb un  rècord de micromecenatge. Marta Rovira i Anna Gabriel a Suïssa, que ja ha dit que no extraditarà per motius polítics.

S’internacionalitza més el conflicte, a banda dels quatre països on hi ha exiliats, a Portugal polítics de cinc partits demanen en un manifest l’alliberament dels presos polítics catalans; a Bèlgica cinquanta-cinc diputats flamencs reclamen a Rajoy que deixi de perseguir l’independentisme i que retiri el 155;  a Brussel·les Eurodiputats escocesos de l’SNP i del Partit Laborista denuncien la ‘persecució’ dels polítics catalans i demanen que s’obri una mediació entre Catalunya i Espanya. A Alemanya es produeix una manifestació convocada pels CDRs demana que sigui alliberat i no extradit. El parlamentari Diether Dehm, del partit d’esquerres Die linke, ha visitat el president de la Generalitat a la presó de Neumünster i demana que sigui alliberat  i el president del Bundestag demana a Espanya que solucioni ‘el problema català’.

El prestigiós periodista britànic Paul Mason i l’eurodiputada Marina Albiol denuncien les vulneracions de drets fonamentals a l’estat espanyol i demanen l’aplicació de l’article 7 de la Unió Europea contra Espanya arran de la repressió. I M. D. Nalapat, un dels acadèmics més prestigiosos de l’Índia en política internacional, acusa la Unió Europea d’hipòcrita i diu que els catalans estan perseguits a Europa. En un manifest a “Le Monde”, els intel·lectuals Pennac, De Luca i Saviano reclamen “llibertat immediata” per als polítics catalans “empresonats per les seves conviccions”. L’editorial del diari nord-americà The New York Times diu “Puigdemont mai va recórrer a la violència” i suggereix al govern alemany que obligui Madrid a fer un gest de conciliació cap a l’independentisme.

Continua llegint

Dies 24 i 25. Aplaudiments, abraçades i detenció.

Hi ha hagut molts dies que no ha passat gaire cosa, però aquest procés ens té acostumats a les giragonses i al vertígen i, quan crèiem que estava més adormit, revifa. A començament de setmana semblava que s’obria una clariana amb la petició de la fiscalia d’una fiança per a Quim Forn. Dos dies més tard el judge cita a sis parlamentaris a declarar divendres i denega la sortida a Forn. Dijous ple convocat urgent per intentar tenir president, però es frustra i divendres arriba el que temíem: empresonaments de cinc diputats més i l’exili de Marta Rovira van tornar a començar a escalfar els ànims. Hi van haver concentracions i talls de carretera arreu del país per protestar pels empresonaments. I el TNC i el Lliure van suspendre les funcions de divendres en solidaritat amb els presos polítics. El país es comença a moure altre cop amb fermesa, dignitat i pacíficament.

El dia 24 hi havia convocat el Ple d’investidura on hi havia de ser Jordi Turull, però, com sabeu va ser empresonat divendres. Així que, el M.H. President Roger Torrent decideix que no hi ha votació, però sí una intervenció de 15 minuts per a cada grup parlamentari. El PP es fa l’ofès i marxa de l’hemicicle. Ciutadans fa el seu discurs habitual i Iceta marca distància de l’aval a la repressió de Ciutadans i el PP. Reclama empatia. Sembla un discurs sincer, però minuts més tard es produeix una fotografia que dóna la volta arreu:

Cs i PSC es mantenen als seus escons mentre la resta de grups ovacionen llargament les famílies dels presos polítics presents a l’hemicicle.

Després del Ple es fa una declaració amb un front ampli contra la repressió: JxCat, ERC, la CUP i els comuns fan pinya contra la repressió en un ple que evidencia un bloc del 155 tocat.

A migdia va saltar la notícia que Elisenda Paluzié era la nova presidenta de l’ANC. Pep Cruanyes en serà el vice-president, Montserrat Rossell la secretària, i Joaquim Arnau el tresorer.

Continua llegint

Dies 22 i 23. Ple, presó o exili

Han passat tres mesos del 21 de desembre on la república va tornar a guanyar les eleccions. Junts per Catalunya de Puigdemont va ser la força més votada entre els tres partits republicans i era ell, per tant, el que havia de ser investit president. Recordem què va dir Íñigo Méndez de Vigo abans del 21D: “Puigdemont y todos los líderes políticos pueden participar en estas elecciones y sería bueno que lo hicieran”. Els judges, però, no volien una investidura telemàtica i van amenaçar a la mesa del Parlament amb querelles (i veladament, presó), per permètre-ho. Després d’esgotar totes les vies per a aconseguir la investidura de Puigdemont, es va optar per oferir un altre candidat: el número dos de la llista, Jordi Sànchez. Tampoc van deixar-lo sortir de la presó per a fer el seu discurs d’investidura. Després de molts estira i arronsa, finalment Sànchez va renunciar a l’acta de diputat i es va postular al tercer: Jordi Turull.

Turull ja havia estat a la presó d’Estremera un mes i posar-lo en aquesta tessitura altre cop implicava un risc personal. Però va acceptar i es van començar a accelerar les coses. El jutge Llarena tornava a convocar a sis diputats al Suprem per divendres 23 i Roger Torrent decideix convocar el ple d’investidura dijous 22 amb la proposta de Turull sobre la taula, en comptes de fer-ho la setmana vinent. Semblava que tot estava lligat, però la CUP anuncia que han de consultar a les bases i decidir-ho a les 3 de la tarda del mateix 22. És cert que tot s’ha accelerat, bàsicament perquè es vol tenir un president abans que (previsiblement) els sis diputats cridats divendres vagin a la presó. El ple estava convocat a les 5. Finalment, anuncien que s’abstindran deixant coix el bàndol republicà. Turull no serà president dijous, caldrà esperar dos dies a tornar a convocar el ple i guanyar per majoria simple; això si no entra a la presó divendres, clar.

Catalan regional deputy Jordi Turull looks from his seat next to a yellow ribbon placed in the seat of former Catalan president Carles Puigdemont at the start of his investiture session as new Catalan President at regional parliament in Barcelona, Spain, March 22, 2018. – UP1EE3M18XE7M

Massa que va fer Jordi Turull de parlar durant una hora sabent que al dia següent, molt probablement, aniria a presó. Sense poder expressar-se lliurement després d’haver estat imputat. Va ser valent. I van ser valents i valentes els nostres diputats imputats sabent que al dia següent anirien a Madrid i probablement no tornarien. Dolors Bassa, Carme Forcadell, Marta Rovira, Raül Romeva, Jordi Turull i Josep Rull.

Continua llegint

Dia 5. Noms propis: Martín Pallín i Tardà. Veritats incòmodes.

Ha estat un cap de setmana revelador. Dissabte, el judge emèrit del Suprem José Antonio Martín Pallín, va parlar sobre la situació política, els presos (polítics), l’exili (o no), i va anar contestant les preguntes que li feien periodistes de diversos mitjans. Per als que consideren a Puidemont un fugit de la justícia, o que els presos no són presos polítics,  van haver d’escoltar unes veritats incòmodes.

Tota la série de tuits ressegueix l’entrevista i apunta els moments clau. Si voleu l’entrevista sencera aneu a aquesta notícia: La magistral lliçó de dret de Martín Pallín que fulmina tota l’actuació de Llarena. Va ser una entrevista impecable, es van tocar tots els punts més controvertits i el convidat els va anar explicant un a un. Val la pena veure-la (i escoltar-la) sencera, va ser molt revelador. Ah, i cal recordar-ho: Pallín NO és independentista.

I bé, si diumenge les xarxes anaven plenes de Martín Pallín i l’entrevista al FAQS (un fantàstic programa), diumenge tard i dilluns anaven plenes de titulars sobre un article de Joan Tardà a El Períódico “Ni astúcies ni fugida cap endavant; ara toca ser més“.  L’article ha encès la polèmica sobretot en els lectors de titulars fàcils (“Tardà diu ara que vol convergir amb comuns i PSC“, per exemple), i ha rebut fortes crítiques. Però diu el que no volem sentir: “l’independentisme només reeixirà si entén que ha d’acumular forces (“no en som prou” hem repetit manta vegades)”. És una veritat incòmoda, perquè sí, som majoria, però una majoria insuficient.

Continua llegint

Dia 27. Neva i encara tot és possible.

Fa dies que anem molt accelerats. Cada dia hi ha més d’una notícia a comentar en una espiral que sembla que no té aturador. I sembla que, enmig de tot això, el temps ha vingut a donar-nos una pausa. A mig matí ha començat a nevar. Els alumnes miraven els flocs caient rere la finestra com si se’ls aparegués alguna cosa màgica. Aquí és un fet extraordinari que nevi, perquè la nostra alçada oficial (segons es marca a Alacant), és de 38m sobre el nivell del mar. Estem envoltats de muntanyes que no sobrepassen els 500 metres. Però als Ports i al Matarranya nevarà bé, i també a la Serra de Tivissa i el Montsant, tots ells amb alçades més considerables. Estarem envoltats de neu i, potser, passarà que la neu aquí quallarà i a tothom li sembla que és un temps màgic. “Any de neu, any de Déu”.

Fa bonic, tot s’ha de dir, sobretot quan ets rere una finestra i veus caure la neu amb suavitat. Sense pressa, però sense pausa, mentre et prens alguna beguda calenta i somies una mica més de l’habitual. La professora de filosofia ha decidit sortir al pati a fer la classe. Alguns alumnes deixaven que els flocs els quedèssin als cabells mentre anaven comentant els textos del dia. Qualsevol trencament de la rutina és benvingut en un dia tan gris i fred com avui. I ja sabem que, si neva aquí és que neva arreu.

Però, tornem a la política.

Roger Torrent és, per mèrits pròpis, el protagonista dels darrers dies. Primer, amb un discurs al Col·legi d’advocats que va provocar la fugida d’alguns dels prohoms de l’advocacia catalana. Roger Torrent diu: ‘No deixaré de denunciar la situació dels diputats presos i exiliats fins que no siguin a casa’. “Ja ho deia ma iaia: si dius les veritats, perdràs les amistats.”

Crònica: Així es va originar la plantada contra Torrent al Col·legi d’Advocats. I això ha provocat la reacció, entre altres, de Benet Salellas: diu que la plantada a Torrent “demostra que la cúpula judicial espanyola es troba sota dependència política“.

Continua llegint

Dia 16. 4 mesos dels Jordis i ara ens volen tocar la llengua

El 16 de febrer fa ha fet quatre mesos que els Jordis són a la presó preventiva. Les mostres de suport s’han escampat arreu de Catalunya. No els oblidem, ni a ells, ni als que són a Estremera, ni als que són a l’exili.  “La manifestació pels presos polítics es converteix en un clam per la unitat“. A Móra d’Ebre també ens vam reunir a la plaça i vam llegir el manifest davant l’Ajuntament.

Mentrestant, continuen les negociacions per fer govern i revertir el 155. I enmig d’això, Rajoy anuncia que vol aprofitar el 155 per liquidar la immersió lingüística. “Ja hi tornem a ser!” -vaig pensar-, els obsessiona la llengua un altre cop! Allò que els molesta tant, allò que és recurrent, sempre: “españolizar a los niños catalanes“, deia Wert. Ells mateixos es delaten: “si no parles castellà, no ets espanyol”, vindria a ser. I així porten anys i panys volent aniquilar la llengua, perquè els fa nosa.

Continua llegint