Dia 9: la MH Presidenta una nit a la presó

Dijous 2 de novembre la mesa del Parlament havia estat citada a declarar davant el Tribunal Suprem. Paral·lelament, el govern havia estat convocat a declarar davant l’Audiència Nacional. La mesa va aconseguir un aplaçament d’una setmana al·legant que no havien tingut temps de preparar la defensa (havien estat citats amb poc més de 24h d’antelació. Al govern no van acceptar-li l’aplaçament i ja va fer presó aquella nit.

Així que dijous 9 tornaven a Madrid a presentar-se davant l’Audiència Nacional. Des de primera hora van declarar i contestar tant les preguntes de l’advocat de la defensa com del fiscal. Els advocats defensors van canviar l’estratègia. amb l’esperança de canviar el resultat.

De primeres pintaven bastos: “La fiscalia demana presó incondicional per a Forcadell, Corominas, Guinó i Simó“. Va ser un llarg dia per a molta gent que esperava a la porta del Tribunal Suprem, pels que érem lluny, però amb el cap allà i el cor encongit i, sobretot, un dia dur per als que eren dins donant explicacions del funcionament del Parlament. La crònica de Pere Cardús: “Crònica d’una jornada d’espera i de final trist al Tribunal Suprem espanyol”.

Durant el dia anaven sortint declaracions dels encausats, algunes filtrades amb mala intenció. Aquí teniu “Els punts principals de la declaració de Forcadell al Suprem: defensa del debat i rebuig de la violència“.

Després de més hores, encara, ja més tard de les nou de la nit, sortia la definitiva: “El jutge envia Carme Forcadell a la presó i li imposa una fiança de 150.000 euros“. La resta, amb fiances més baixes (25.000€) tenien una setmana per pagar-la, però la presidenta ho havia de fer immediatament si no volia dormir a la presó. Els advocats van intentar abonar la quantitat demandada (de la caixa de solidaritat), però els hi va ser negat. Així doncs,  ja tenien el que volien, una revenja, la presidenta del Parlament havia de passar una nit a la presó: “Forcadell: ‘Moltes gràcies a totes i a tots pel vostre suport, escalf i estima’”.

Al migdia següent la deixaven sortir de la presó després d’haver pagat la fiança de 150.000€. “Forcadell: ‘Tornem a casa amb la consciència tranquil·la’”.

Certament, l’empipament va ser enorme. D’acord, no entrava a la presó (potser després de la sentència Belga en què es deixava en llibertat al president i consellers a l’exili tenien la lupa d’Europa damunt), però havia de passar una nit, una nit de la vergonya, només perquè, a diferència dels altres membres de la mesa que tenen una setmana per pagar la fiança, ella no va tenir ni un minut.

Tristesa profunda, ràbia continguda, empipament màxim. Com deia molt bé Montse Castellà en un tuit: “no caiguéssem en la temptació de pensar que com que és ‘presó amb fiança’ podem dir que és un mal menor. Mos peguen tan fort que quan mos seguixen pegant però una miiica més fluix correm lo perill de que mos semblen ‘benèvols’. La injustícia és la simple acusació”. És exactament això. I em recorda a les paraules de José Luis Sampedro sobre “El poder del miedo”.

Aquella nit vam anar a dormir molt empipats, pensant en una altra injustícia que s’havia comès contra gent honesta. Nuet, que no és independentista, va sortir en llibertat sense fiança. La resta, amb fiança, i la màxima per a la Carme Forcadell. A vegades costa de creure que estem al s. XXI i a Europa.

Dia 8. Vaga general

Avui m’adhereixo a la vaga convocada pel sindicat minoritari Intersindical-CSC, i a la què s’han adherit altres sindicats com la USTEC. Ahir fins a darrera hora la convocatòria estava a l’aire perquè Foment l’havia denunciat davant el TSJC (Tribunal Superior de Justícia de Catalunya). Però, finalment, sí, va prevaldre el dret a la vaga. Vaga convocada per protestar per l’empresonament de deu persones, recordem: dos líders socials (Jordi Cuixart i Jordi Sànchez), i més de mig govern de la Generalitat escollits democràticament: vicepresident Junqueras i set consellers: Bassa, Borràs, Forn, Mundó, Romeva, Rull i Turull.

S’obta que ni UGT ni CCOO hagin convocat, i això que la consellera Bassa va ser secretària general d’UGT a les comarques gironines. Van caient caretes.

Fem repàs. Des de diumenge a la nit han passat moltes coses, aquí en destaco algunes:

Mentrestant, des de la presó el vicepresident Oriol Junqueras escriu un article: “Violència impune als carrers“. I el president Carles Puigdemont des de Bèlgica escriu a “The Guardian” també condemnant la violència de l’estat espanyol: “This is not just about Catalonia. This is about democracy itself”. 

D’altra banda, afegeixo aquí dues opinions contraposades sobre les eleccions imposades del dia 21 de desembre:

Ja no és només independència, és democràcia.

Tristesa infinita

Dijous la jutgessa Lamela, en una decisió cada vegada més qüestionada, va posar set consellers i el vicepresident en presó preventiva sense fiança. Mig govern legítim (recordem que sorgeix del mandat de les urnes del 27 de setembre de 2015) és desposseït, primer, dels càrrecs en aplicació (polèmica) del 155 i, després, enviat a presó de manera fulminant sense tenir ni temps de preparar la defensa (com van denunciar els advocats).

Aquella tarda del 2 de novembre vaig sentir una tristesa infinita, ens havien pres el govern legítim. Alguns amics no tan polititzats van preguntar-me com estava. Com estava jo? Jo? -pensava- que en conec alguns dels que hi són, que sé que són bona gent, honesta, treballadora, lluitadora; que és terriblement injust, si jo estic així la gent que treballa colze a colze amb ells cada dia, la família, els amics, com deuen estar? És terriblement injust i som cada vegada més els que ho creiem.

Aquests dies no tinc esme de fer gaire res, penso en tots ells, els que són a la presó (i vés a saber quantes vexacions han hagut de suportar), els que són a Brussel·les i tenen ordre de detenció internacional. Penso en tots ells, sense excepció, no hi ha partidisme perquè tots són el meu govern legítim; si bé és cert que d’alguns en tinc més informació que els altres. El conseller Mundó, que va tancar la Model -cosa que semblava impossible- ferit als canells durant el trasllat, per l’emmanillat tan fort a l’esquena.

Quanta tristor aquesta misèria humana de vexar als altres, per què ens odïen?

Junqueras, ridiculitzat per agents del cos de policia. El president del meu partit i vicepresident del meu país. No tinc paraules.

Volen que actuem de manera violenta, no els donarem el gust. Som pacífics. Pacifistes. Ho aconseguirem democràticament, com sempre hem fet. No pot ser que el món no se n’adoni, de fet, avui, diumenge comencen a sorgir veus internacionals preguntant-se si Espanya és feixista.

No entenc el seu odi i això no farà que jo els odiï. No entenen que no sóc (som) independentista perquè odiï a Espanya, sinó perquè estimo Catalunya i vull que sigui lliure.

Homes i dones dignes són a la presó per les seues idees. Homes i dones dignes que lluiten per la llibertat d’un poble.

Acabo, veus internacionals miren a Catalunya. L’estratègia del govern d’anar una part a Bèlgica a denunciar-ho i l’altra quedar-se al país sembla que comença a donar fruits. Tan de bo el seu sacrifici no sigui en va. El president i el vicepresident van advertir que el camí no serà fàcil i serà més lent, vam proclamar la república, ara cal construir-la i defensar-la, però si estem tots units ho aconseguirem. Sembla que Europa comença a mirar què fa Espanya: Flandes, l’expresident de Finlàndia, la BBC pregunta si Espanya s’està tornant un estat feixista…  I en vindran més, espero.

Comença novembre. Mig govern a la presó

Quan l’anunci d’eleccions i el posicionament dels partits encara trontolla, apareix l’ex-conseller Santi Vila (recordem que va renunciar al càrrec dijous 26 abans que divendres es proclamés la independència), per oferir-se com a candidat del PDECat mentre ataca als consellers i a Puigdemont. 

Darrera reunió del govern legítim de Catalunya amb els consellers Rull, Romeva, Mundó, Turull i el vicepresident Junqueras, al Parlament, 31 d’octubre de 2017.

Mentrestant, “El Suprem espanyol cita dijous i divendres Forcadell i els altres cinc membres de la mesa investigats“. La presidenta del Parlament ja havia desconvocat la reunió de la Mesa de dimarts i el conseller Josep Rull anunciava a twitter que havia rebut la citació per l’audiència nacional.

El novembre comença amb la citació de tots els consellers, vicepresident i president a l’Audiencia Nacional, i tots els membres sobiranistes de la mesa, al Tribunal Supremo. 

Mentrestant, els consellers Forn i Bassa arriben des de Brussel·les i són increpats a l’aeroport (com sabien a l’hora que arribaven?) “Ultres amb banderes espanyoles increpen els consellers Forn i Bassa a l’aeroport de Barcelona”.

Es publica un article d’Oriol Junqueras: “Catalonia Will Not Retreat” al The New York Times, primer com a Vicepresident de Catalunya, però després l’embaixada espanyola va protestar i el diari va afegir que “The writer, Oriol Junqueras, was removed by Spain last month from his post as vice president of Catalonia”. “Catalunya no es farà enrere’: Junqueras defensa al New York Times les eleccions per a ‘validar la República’“.

Mentrestant, a la tarda “La gent mostra el seu afecte als membres de la mesa i els acomiada a l’estació de Sants“.

Dia 2, laborable. A les 9 del matí el vicepresident i els consellers es presentaven a l’Audiencia Nacional per declarar. Cinc minuts de declaració són suficients per enviar-los a tots a presó preventiva sense fiança; a tots? Bé, Santi Vila pot sortir pagant 50.000€, cosa que fa al dia següent (havia passat els dies anteriors explicant que ell no es creia el full de ruta i traeix tots els companys).

Mentre van a la presó, es publica un article d’Oriol Junqueras:  “A treballar per guanyar la llibertat“. Comença així: “Fa només dos dies, amb l’amic i conseller Romeva, parlàvem de l’amenaça de presó que pesava sobre tots nosaltres. Les paraules del fiscal general Maza, ‘Más dura será la caída’, no presagiaven res de bo. De fet, ja havíem vist amb els Jordis com un parell de dies abans del seu empresonament ja es filtrava en mitjans polítics i periodístics que l’ordre seria de presó, que ja estava tot acordat. Novament ha estat així, cinc minuts de declaració han estat suficients. Vuit consellers del govern de Catalunya, inclòs jo mateix, som avui a presó, en aplicació del codi de justícia que regeix a l’estat espanyol.

Per sort, el Tribunal Supremo, “ajorna la declaració de Forcadell i la mesa fins al dia 9 de novembre“. “El tribunal ha acceptat la petició dels advocats, que han sol·licitat més temps per a preparar la defensa dels investigats.”.

De la mesa, conec fa molts anys a Carme Forcadell i Anna Simó; dues persones íntegres i honestes, bona gent al servei del país que no han dubtat a complir un mandat democràtic. Penso en com deuen sentir-se elles i les famílies (i els altres membres de la mesa) davant l’imminent 9 de novembre. Abans, hauran passat moltes coses, com ens recorda avui l’editorial de Vicent Partal: “El començament d’una setmana que serà decisiva”.

La jutgessa Lamela va dictar presó incondicional sense fiança per als set consellers i el vicepresident aquella mateixa tarda del 2 de novembre. Cap a les cinc. Primer, va arrribar la informació que serien traslladats a diverses presons. Després, van decidir portar-los a la mateixa, però diferent de la dels Jordis (que són a Soto del Real). El trasllat va ser denigrant: “emmanillats per darrere, sense cinturó de seguretat, conduint temeràriament i posant l’himne d’Espanya a tot volum”. Les vexacions no van acabar aquí. “Els advocats denuncien el tracte vexatori als consellers: els van emmanillar, amenaçar, despullar“. Recordem: no són delinqüents perillosos, són polítics, arrelats on viuen, no hi ha risc de fuga.

No seria l’única denúncia. Poc després sabem que: L’advocat de diversos consellers denuncia que la jutgessa Carmen Lamela mirava el mòbil durant les declaracions. És a dir, ja ho tenia decidit d’antuvi.

Es produeixen reaccions davant l’empresonament. Cada vegada veus més fortes titllen l’Estat Espanyol de franquista. Es qüestiona l’actuació de la jutgessa.

De la mesa, conec fa molts anys a Carme Forcadell i Anna Simó; dues persones íntegres i honestes, bona gent al servei del país que no han dubtat mai a complir un mandat democràtic. Penso en com deuen sentir-se elles i les famílies (i els altres membres de la mesa) davant l’imminent 9 de novembre. Abans, hauran passat moltes coses, com ens recorda avui l’editorial de Vicent Partal: “El començament d’una setmana que serà decisiva

Acabo amb una frase d’Eva Piquer:

 

 

 

 

 

 

Acaba octubre: mig govern a Bèlgica

Mentre la plaça Sant Jaume era una festa amb música i cants a favor de la República, a dins el Palau es reunia el govern. Segons va transcendir dies més tard, allà van decidir l’estratègia a seguir: mentre uns consellers i el vicepresident es quedaven a Catalunya, el president i altres consellers anirien a Brussel·les per internacionalitzar el conflicte; volien evitar un bany de sang si presentaven oposició no violenta a defensar la República, n’havien estat coneixedors durant aquella tarda (recordem que hi ha 10.000 policies nacional extra desplaçats a Catalunya); la repressió hagués estat més forta que la de l’1 d’octubre. Així doncs, van decidir no oposar resistència a les destitucions que venien del 155 i que anaren caient fins i tot de matinada. Mentrestant, “El gobierno disuelve el Parlament y convoca elecciones el 21 de diciembre. Desconcert a Catalunya on ningú sap com entomar-les en primer moment, fins dilluns no hi ha les primeres reaccions després de les reunions de les executives dels partits.

El cap de setmana hi va haver silenci de tots el membres només trencat per la intervenció del president dissabte a migdia, des de Girona, i pel conseller Rull que anunciava obres de millora a la xarxa viària. Cap de setmana on començaven a arribar aplicacions del 155 i el govern sense fer res. Diumenge, surt publicat un article de Junqueras “El camí que ens queda per recórrer”.

Dilluns va arribar la notícia que el president i sis consellers eren a Brussel·les, saltava l’alarma a mig matí quan el president Puigdemont no era a l’executiva del PDeCAT. A migdia es confirmava la notícia.

Dilluns al vespre van entrevistar al vicepresident Junqueras al TN:

I dimarts a migdia, roda de premsa des de Brussel·les del president amb els sis consellers que l’acompanyaven.

Mentrestant, “La fiscalia espanyola denuncia Puigdemont i Forcadell per rebel·lió, sedició i malversació“. I diumenge, una altra manifestació unionista pels carrers de Barcelona que torna a acabar amb agressions.

Dia 27. Proclamació de la República

Arribem al divendres. Només 24h abans pensàvem que anàvem a eleccions autonòmiques i s’aplicava el 155. El gir va ser aixecar el vet a la declaració d’independència feta al Parlament el 10 d’octubre. Calia fer-ho per dignitat dels més de dos milions de persones que van anar a votar l’1 d’octubre. El president va fer tot el possible per negociar amb l’estat la retirada del 155 si convocava eleccions, però no se’n va sortir i es va convocar el ple a les 6 de la tarda de dijous i la continuació en divendres. El ple començava a les 12h i s’havien de votar les resolucions pertinents, entre les quals aixecar el vet a a la declaració d’independència.

Va ser una matí de nervis tot esperant la votació. Intervencions dels diferents grups polítics, res de nou excepte una magnífica intervenció de Dante Fachin que va arrencar els aplaudiments dels escons de JxS i de la CUP. Una intervenció que posava un mirall davant de Cs, PP i PSC, que va ser aplaudida entusiàsticament pels companys de Podem Catalunya, va resultar indiferent pels socis d’ICV, i va provocar que la direcció de Podemos des de Madrid el rellevés del càrrec uns dies més tard. Suposo que que es declarés NO independentista, però demòcrata, tot defensant votar i que l’aplicació del 155 no faria que desapareguessin dos milions de persones (a banda d’altres veritats que podeu escoltar al vídeo), van ser massa per una direcció estatal que veu el 21D com unes autonòmiques i preveu aliances post electorals amb PSC (?), és a dir, no entenen la realitat del país, cosa preocupant en algú que es declara progressista i promou el canvi. Dante Fachin protesta, clar.

Però tornem al 27. Estem al Parlament, els diputats als seus escons esperant la votació i la gent a la feina anant mirant de reüll quan podia. Milers de persones es van congregar al passeig Lluís Companys i els alcaldes que van voler estaven convidats a seguir el ple des d’una sala annexa del Parlament, portant la vara. Recordem que més de 700 alcaldes estan imputats per deixar votar als seus municipis, dels 900 i escaig alcaldes en total.

Alcaldes al Parlament el 27O. Foto: ACN

La votació es va fer passades les 15h, a urna tancada (cosa que va provocar la protesta dels grups de l’oposició que van marxar i  només es van quedar els de CSQP -coalició formada per ICV- IU i Podem- va fer que diputats d’ICV i IU votessin mostrant clarament el No, excepte els 3 de Podem, Albano Dante explica perquè). A les 15.37h es va acabar el recompte i es va donar per acceptada la proposta i, per tant, començava a caminar la República Catalana. Emocionant i emocionada. Agraïda a tota la gent que ho ha fet possible. Esclat d’alegria al Passeig Lluís Companys i arreu del país. Van fer el que calia fer, després de molts intents de diàleg amb el gobierno espanyol i d’intentar la mediació internacional. I així naixia la República Catalana, un divendres d’un octubre que ja no oblidarem mai més.

Plaça Sant Jaume. Foto: Vilaweb

Paral·lelament, a Madrid, el Senat aprovava  la posada en marxa del 155. Rajoy ho defensa i surt ovacionat pels seus. Podeu veure aquí la intervenció sencera. S’activa el 155. es consuma el “a por ellos”.

Aquella tarda la gent surt al carrer de festa. Amplis somriures i serenor, mirades còmplices, abraçades… Les emocions d’aquell dia no ens les podran prendre, la il·lusió, la revolució dels somriures. “No hem fet ni una cosa bona ni dolenta, hem fet una cosa justa” llegeixo a twitter. És això. No sé vosaltres, però aquella tarda vaig sentir una tranquil·litat mai sentida. En aquells moments ja no era súbdita, era ciutadana d’una república, ja podia ser ciutadana del món. Ara tocava defensar la república, no seria fàcil, però el pas més important ja estava fet.

 

Dia 26. Dia d’infart!

Aquests dies són de vertígen. Són dies plens des de ben d’hora fins ben tard. Conversem, llegim, xategem… volem estar informats de què passa. En aquests moments incerts costa agafar el son. I, certament, les sensacions i emocions del dia 26 han estat fins ara les més bèsties (i en en portem unes quantes). Dia d’infart!

Ahir vam anar a dormir tard sabent que hi havia reunions a Palau. Un reguitzell de reunions entre el president i representants d’àmbits molt diferents, i fins a altes hores de la matinada. Periodistes anaven piulant qui entrava i l’hora de sortida i les percepcions que en tenien. Ahir vam anar a dormir sabent que avui (26) hi hauria ple del Parlament a les 5 de la tarda que, previsiblement, s’allargaria fins divendres.

Avui començava el dia igual, amb reunions, tot semblava urgent. Molts moviments. Molt secretisme. Xarxes i periodistes esmolant tuits i salta la notícia a mig matí: el president convocarà eleccions el 20 de desembre i s’anunciava compareixença a les 13.30h per donar explicacions. Més rumors. Soroll. El món s’enfonsava i bullia whatsapp, telegram, twitter, facebook… ningú entenia res. Derrota? Fer tot aquest camí per arribar a això? Diputats que renuncien a l’acta, altres surten plorant de Palau, el món s’enfonsa. Compareixença a les 14.30 també anul·lada. Continuen les reunions i els estira-i-arronsa. S’espera la compareixença a les 5. 

Mentrestant, a mig matí, hi ha un incident entre Mossos i Policía Nacional.

Els estudiants han fet vaga el 25 i 26 per protestar pel 155 i pels atacs a l’educació. Ahir (dimecres) hi va haver concentracions davant tots els ajuntament de les capitals de comarca (o Consells Comarcals segons el cas) per reivindicar l’escola catalana i defensar-la de la ingerència de les autoritats de l’estat. Avui manifestació a les capitals de la demarcació. A Barcelona era a Plaça Universitat. Quan han sentit què passava, s’han traslladat fins a la Plaça Sant Jaume al davant de Palau.

Anuncien convocatòria urgent davant la seu del PDeCAT. Un parell de diputats de JxS del PDeCAT han tuitat que es donaven de baixa del partit perquè anàvem a eleccions.

https://twitter.com/jordicuminal/status/923511388143849474

Compareixença del president a les 5 a la galeria gòtica de Palau. Puigdemont descarta eleccions i deixa la proclamació de la independència en mans del parlament.

Finalment hi ha hagut ple, però durant unes llargues 6 hores hem pensat que el president dissolia el Parlament i convocava eleccions. Una muntanya russa de sensacions. La desolació del matí i migdia ha estat insuperable, més profunda encara que el dia 10. Sentiments molt bèsties i la certesa que tot se n’havia anat en orris, però també esperança fins que no parlés el president. Com més s’allargava l’espera, més esperança, tot s’ha de dir.

El ple del parlament ha tingut discursos molt bons. Dante-Fachin m’ha agradat molt. Albert Botran, també.

En paral·lel també funcionava el ple del senat que aprovava el dictamen del 155.

Després del ple ha dimitit el conseller Santi Vila. Vila volia eleccions i fa temps que no està còmode al govern. Ahir ja es parlava de la seua dimissió. Bona notícia si demà (27) s’ha de proclamar la independència.

ACM i AMI convoquen als batlles per a seguir la sessió plenària de demà. Si tot va bé, començarà a les 12h.

Un article d’interès: Els guionistes sàdics i brillants del procés avui s’han superat . Crònica d’Andreu Barnils. 

Demà pot passar de tot, altre cop, però després d’avui ja estem més curats d’espants i amb moltes ganes que arribi demà.

I acabo amb l’editorial de Vicent Partal. Sempre imprescindible: Una acrobàcia política que posa les coses a lloc.

Dia 21. Llum verda al 155

Dissabte al matí hi havia consell de ministres. Era previsible que anunciessin l’aplicació del 155 a Catalunya, previ tràmit passar pel Senat. I així va ser. No van decebre gens les expectatives. Finalment, el PSOE, que s’havia cansat de dir que mai avalaria el 155 contra Catalunya, es va passar 10 dies negociant amb el PP per tal d’aplicar-lo.  “Rajoy defiende la aplicación del 155 porqué se ha llegado a una situación límite en Cataluña“. I és notícia a tot el món.

Després del sotrac, a la tarda, hi va haver una gran manifestació (ja prevista) per demanar la llibertat de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, injustament en presó preventiva sense fiança. Es va convertir, també, en una defensa del govern i les institucions catalanes enfront l’aplicació del 155. “Convocan una gran manifestación en Barcelona en defensa de las libertades“.

 

People wave Catalan separatist flags during a demonstration organised by Catalan pro-independence movements ANC (Catalan National Assembly) and Omnium Cutural, following the imprisonment of their two leaders Jordi Sanchez and Jordi Cuixart, in Barcelona, October 21, 2017. REUTERS/Gonzalo Fuentes

Jordi Cuixart, president d’Òmnium i Jordi Sànchez president de l’ANC, en presó preventiva sense fiança a Soto del Real. Increïble. Presos polítics al s. XXI. Gernació al carrer, altre cop, per demanar-ne la llibertat i per defensar les institucions catalanes davant el 155 que ha d’aplicar el Senat a partir d’un ple dijous 26 o divendres 27. Es forma una comissió de seguiment d’aquesta aplicació. Surten opinions de tota mena sobre l’aplicació del 155, algunes, positives.

Dimecres “Puigdemont declina anar al Senat”. Mentrestant, una senadora de Podemos, Celia Cánovas, denuncia la tramitació del 155. (missatge desesperat d’una senadora de Podem per la dictadura de PP i PSOE contra Catalunya).

Sembla que el PP li agafa el gust al 155 (tornem a recordar que sense el PSOE no seria possible): “El PP ja amenaça de suspendre tres autonomies més de l’Estat“.

La mesa del Parlament convoca ple per dijous al matí o a la tarda, depenent de si Puigdemont anirà al Senat a defensar-se contra el 155 o no. Finalment, Puigdemont decideix no anar-hi.

Dimarts i dimecres pluja de mocions contra el 155 als ajuntament d’arreu de principat. A Móra d’Ebre vam fer ple dimecres a les 20 h, on es van presentar diverses mocions en relació al què ha passat aquests dies, també la Moció contra l’aplicació del 155 que va ser aprovada per 10 vots a favor (3 ERC+7 PDeCAT) i 3 abstencions (2 PSC i 1 PP).

Les xarxes bullen aquests dies de notícies, informacions, rumors… Acabo amb unes paraules del conseller Romeva que trobo molt encertades de la situació que estem vivint.

I arribem a dijous 26, però això serà una altra història.

Dia 16: detenció dels Jordis

Un cap de setmana llarg va donar pas a dilluns 16 amb una cita important. Una altra vegada el major Trapero, cap dels Mossos, i Cuixart i Sànchez, presidents d’Òmnium i ANC respectivament, són cridats a anar a Madrid a declarar. Ja ho havien fet uns dies enrere i havien sortit lliures. S’esperava que passés el mateix (almenys jo m’ho esperava).

A les 18h sortia la notícia que Trapero quedava en llibertat, però li retiraven el passaport. Alleujament general, però certa indignació pel fet d’haver d’anar a declarar una altra vegada. A les 21h i pocs minuts saltava la bomba: Cuixart i Sànchez, presos polítics a l’Europa del 2017 per una mobilització pacífica. El repic d’atuells va ressonar amb força a les 22h per tot el país en una primera acció improvisada.

Al dia següent es va organitzar una concentració amb espelmes a Barcelona i a la resta del país. A Móra d’Ebre vam quedar a la plaça de baix, davant davant l’ajuntament. Molta gent per haver-ho convocat a les 18h i tenint en compte que a les 20 les botigues estan obertes encara i Móra és un poble amb molts botiguers.

Foto de Ferran Roca.

Vam acabar deixant espelmes a la porta de l’ajuntament demanant la llibertat per als Jordis. I es van crear etiquetes: #LlibertatJordis #LlibertatCuixartSànchez #Llibertatpresospolítics.

INDIGNACIÓ, seria la paraula del que sento. Ells, mentrestant, que ja oloraven que potser els privarien de llibertat, van gravar uns vídeos per si (allò que era impensable) passava.

Fa molts anys que sóc sòcia d’Òmnium, “en defensa da la llengua, la cultura i el país”. El meu pare també ho va ser. Ell va transmetre’m els valors que defensa l’entitat. Una entitat que va sorgir en ple franquisme i que, amb alts i baixos, s’ha mantingut fins avui. Modestament, penso que la presidència de la tristament traspassada fa poc més de vint mesos, Muriel Casals, va donar un nou impuls a la entitat, i va ser la inspiradora de la revolució dels somriures des del 2010 i fins avui. Jordi Cuixart n’és el successor i continua en la mateixa línia encetada. Té un fill de pocs mesos; la seua família deu patir molt, per molta idea que tinguessin que allò podia passar. Ell també deu patir, encara que ens envia missatges de serenor.

Sóc també voluntària de l’ANC. L’entitat, que va sorgir el 2012, és una organització que es defineix com a popular, unitària, plural i democràtica que té per objectiu aconseguir la independència de Catalunya mitjançant la constitució d’un estat de dret, democràtic i social. És una entitat transversal sense participació de cap partit polític. Carme Forcadell, ara presidenta del Parlament, amb molt coratge i força va presidir l’entitat que va passar a tenir en poc temps més de 80.000 socis i col·laboradors. Si alguna cosa defineix Forcadell és la tenacitat i la persistència, i la independència de Catalunya és el seu punt prioritari. Jordi Sánchez n’és el successor. També pacifista, també determinat per la independència, ara també a la presó injustament.

Dissabte es preveu una gran concentració per demanar la seua llibertat. Divendres es va fer una petita acció simbòlica de retirada de diners en efectiu dels caixers dels cinc bancs principals. Són moments de lluitar tots un mica per a aconseguir grans coses. Ningú va dir que fos fàcil, però entre tots ho aconseguirem.

“Si tu l’estires fort per aquí, i jo l’estiro fort per allà, segur que tomba, tomba tomba, ben corcada deu ser ja”.

 

Dia 10. Sí, però no, encara

Abans d’arribar al dia 10, van passar unes quantes coses. Després de l’aturada de país va sorgir un moviment pel diàleg. Van concentrar-se a la plaça Sant Jaume dissabte 7 a les 12. Tots vestits de blanc, sense cap bandera. Parlem, era el lema, però trobo que van errar el lloc, havien d’anar a la Delegación del Gobierno, no al davant del Palau de la Generalitat, encara que, de fet, el que volien evitar era la declaració d’independència i l’aplicació del 155.

En fi, fos com fos, diumenge 8 hi va haver una concentració per la unitat d’Espanya. Van venir molts grups d’arreu de l’estat i no va ser gaire pacífica en alguns punts. “Puigdemont a la presó” una de les consignes.

Dilluns, Diada al País Valencià i València també sota alerta ultra. Hi ha batussa, indignant!

L’extrema dreta sorgeix i es deixa veure. Els reporters internacionals s’escandalitzen.

I per fi arriba dimarts 10 d’octubre.

Dimarts era el gran dia que esperàvem com a proclamació de la República Catalana. Molts amics van agafar el cotxe i es van plantar a l’avinguda Lluís Companys des de primera hora de la tarda. La Ciutadella estava tancada des de la nit anterior, per seguretat. Més de 100 mitjans internacionals acreditats. Els ulls posats en Carles Puigdemont i la possible declaració d’independència que anava a fer a les 18h hora local. Divendres 6 a darrera hora s’havien publicat els resultats oficials del referèndum (aquell que no s’havia de fer i que no es va fer, segons el govern central). Així que, segons la Llei de transitorietat, 48 hores després es pot proclamar la República si els Sí superen al No. En aquest cas el Sí va arribar al 90%.

Tot estava a punt. I no va ser a les 18h, va ser a les 19h. Un discurs ben travat, com el president ens té acostumats. Amb aplom, semblant tranquil i finalment a les 19.37h va dir la frase que estàvem esperant. A mi em va agafar al cotxe tornant a casa. Pell de gallina. No vaig sentir la segona part. Els famosos sis segons, per mi van ser uns cinc minuts fins que en arribar a casa vaig veure que al final del discurs la CUP no havia aplaudit. Ràpidament twitter em va treure de dubtes. La gent de l’avinguda es va quedar glaçada. Bé, tothom, diria, es va quedar descol·locat (excepte els 72 diputats que ho sabien d’antuvi, clar).

El mòbil va parar boig buscant una explicació. Twitter, altre cop, va ser la salvació. D’acord, pensem-ho fredament, la darrera oportunitat de diàleg. La pilota, altre cop, a la teulada de Rajoy. Mentrestant, hi havia el torn dels 10 minuts per als altres grups de la cambra. El cos, tanmateix, el sentia estrany. D’una estranyesa diferent al dia u, i al dia dos, però també estrany. Certament tot aquest procés està traient sentiments que desconeixíem.

Un parell d’hores més tard els nostres representants van signar la declaració d’independència, que queda en suspens, de moment, a l’espera del que digui l’estat.

Un cop passat el tràngol, he de dir que continuo confiant en el govern, sabran fer el que cal, ho han fet bé fins ara. Són moments delicats, però són capaços, ferms, responsables i decidits, i, sobretot, tenen un poble al darrere que va a per totes, com es va demostrar el dia 1. Per això confio en ells, i en la gent. El govern va fer possible l’1 organitzant-ho tot amb milers de voluntaris anònims. Nosaltres ho vam fer possible defensant el vot dia i nit. Vam defensar allò que tenia més valor, les urnes, els nostres vots, ho trobo molt poètic i revelador del tipus de societat que som i me’n sento molt orgullosa. I ara, arribats fins aquí, no hem de tenir pressa, les coses arriben quan han d’arribar i estic convençuda que faran tot el possible perquè veiem nàixer, finalment, la desitjada República. No serà fàcil, però ja tenim molta feina feta, ens falta acabar de guanyar.

Mentrestant, us deixo aquesta xerrada de Vicent Partal. I ara què fem?  Aclareix molts dubtes (18 min. d’exposició. A partir del min. 43 també Ramon Tremosa).