Coses a dir

Anotacions diverses de Mònica Amorós i Gurrera

Català a l’escola, on és el problema?

Cada any es fa una jornada de reflexió del Consell Escolar de Catalunya, i enguany el tema era l’ús del català a l’educació. Molt interessants les xerrades i les informacions, però sobretot em va encantar una conferència del catedràtic de lingüística a la UAM (Universitat Autònoma de Madrid), Juan Carlos Moreno Cabrera (info): “El supremacismo lingüístico en el sistema educativo”.  Ell es va referir a l’ús del català en l’educació, i va recalcar la paraula “ús”. Pel què fa a la sentència recent del TSJC, explica que no és cap anècdota perquè les imposicions del castellà han estat sempre presents, per exemple a principis del s. XX ja es va obligar a usar el castellà a les escoles, i es refereix a un article (del 1902) de Menendez Pidal (Cataluña bilingüe) en el què dèia: “El Estado, lejos de buscar la muerte del catalán, debe promover su estudio, aunque no el estudio empírico i elemental de la escuela, que es innecesario y no se puede sumar al preciso de la lengua nacional, sino el estudio más profundo y científico en la universidad”. És una manera de supremacisme lingüístic (diu Moreno) que és típic del nacionalisme espanyol. Això s’ha mantingut en els decennis següents i és el què explica les sentències a favor de la imposició de l’ensenyament del castellà a les escoles catalanes. La conferència és del minut 24 al 48, aproximadament, n’he fet un extracte més avall.

Moreno ens explica que l’ús del català a l’ensenyament com a llengua vehicular és una opció:

  • Basada en un ampli consens de la societat catalana actual.
  • Adoptada democràticament per les institucions catalanes.
  • Conforme amb la Constitució espanyola actualment vigent.

Dins el primer punt, explica que hi ha fins a 54 associacions cíviques catalanes, moltes dins el moviment Som Escola.

Pel què fa a la sentència darrera que obliga a fer un 25% de classes en castellà diu:

  • És una imposició d’una minoria que en cap cas representa el consens social de la societat catalana.
  • Es basa en el supremacisme lingüístic espanyolista i, per tant, no és democràtic.
  • No es té en compte el què disposa la Constitució espanyola actualment vigent.

En aquest darrer punt, Moreno explica que les seues afirmacions es basen en el punt 3 de de la constitució espanyola i diu:

La naturalesa plurilingüe de l’article 3r de la Constitució espanyola.

Article 3.

         1. El castellano es la lengua española oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla.

         2. Las demás lenguas españolas serán también oficiales en las respectivas Comunidades Autónomas de acuerdo con sus Estatutos.

         3. La riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección.

Pel què fa referència al primer punt, comença Moreno dient que seria discutible dir que el castellà és una “llengua espanyola”,  caldria dir que “es una llengua d’Espanya”.  Continua dient que li sembla molt interessant la dicotomia entre “conèixer” i “usar”. Conèixer seria en mode passiu, és a dir, estar “familiaritzat amb” mentre que usar és fer-ne ús. I en l’apartat 2 diu que les altres llengües espanyoles seran també oficials (no cooficials, sinó oficials, recalca Moreno), llavors s’hauria d’aplicar el mateix per al català, és a dir, que és un deure conèixer el català i un dret usar-lo. Així doncs, segons l’actual Constitució espanyola “a ningú se li pot exigir l’ús del castellà, només el seu coneixement”. Ho exemplifica amb el dret a manifestació, que està recollit a la Constitució, però a ningú se li pot obligar a manifestar-se. Així, conclou que “qualsevol precepte o regulació que obligui a usar el castellà no s’ajusta a la Constitució”. Continua remarcant que les altres llengües oficial, també és un deure conèixer-les i un dret usar-les. I llavors es pregunta: és necessari educar en castellà? i diu: La Constitució espanyola no obliga a educar en castellà, només a educar per al coneixement del castellà entre altres llengües “espanyoles”. Per tant:

  • L’ús de la llengua oficial (recordem que el català és llengua oficial com el castellà) és un dret, no un deure.
  • Per tant, la societat catalana té el dret d’usar la llengua catalana en l’àmbit educatiu com a llengua vehicular.
  • Cap institució hauria de poder limitar o negar aquest dret emparant-se amb la Constitució actualment vigent.

Continua explicant com és la interpretació supremacista de l’article 3 de la Constitució:

  • Com el castellà és llengua oficial, el seu ús és obligatori en les institucions de l’Estat central o Autonòmic. També en l’educació pública.
  • Encara que el català sigui oficial a Catalunya, el seu ús no és obligatori en les institucions catalanes. Tampoc en l’educació pública catalana.

Remarca que això NO ho diu la Constitució, però és la interpretació supremacista que usen la majoria d’institucions de l’Estat (jutges, etc.). Això té el nom de “bilingüisme hegemònic”, és a dir, una llengua preval sobre l’altra sense que hi hagi un equilibri, tal com hauria de ser.

La recepta per evitar aquest “bilingüisme hegemònic” seria la següent, segons Moreno:

  • El castellà ha de deixar de ser la llengua oficial a Catalunya (això no és un atac al castellà, sinó sobre l’ús que en fa l’imperialisme lingüístic espanyol).
  • Això és incompatible amb l’actual status polític de Catalunya (la Constitució obliga a què el castellà sigui oficial a Catalunya).
  • L’única llengua oficial de la República catalana (proclamada el 27 d’octubre del 2017) ha de ser el català.

Per acabar, diu, que cal fer la següent reflexió. L’enemic del castellà a Catalunya és:

  • El supremacisme espanyolista, que no desapareixerà amb la República, fa inviable per a la defensa del català proposar el castellà com a llengua cooficial.
  • El principal enemic del castellà a Catalunya és supremacisme lingüístic espanyolista (i si, els que som castellanoparlants no denunciem de manera incansable i de manera radical aquesta ideologia, no aconseguirem que la nostra llengua sigui vista com una llengua normal sinó com una llengua opressora que asfixia les altres llengües, i això em sembla inadmissible. Per tant, el principal enemic de la meva llengua (castellà) -per dir-ho d’alguna manera- és la supèrbia o la prepotència dels qui la parlem).

Aquestes darreres frases, que he posat en negreta, em semblen extremadament precises i lúcides, m’agrada el castellà i no el vull com a idioma imposat sinó com a idioma amic.

Tota la conferència respon perfectament a la pregunta que ens fèiem al principi: català a l’escola, on és el problema? Vet aquí el problema, doncs.



Respon a María Luisa María Marcos Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Llengua, per Mònica Amorós i Gurrera | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent