Coses a dir

Rafa Nadal em va retornar la passió pel tenis el 30 de gener de 2022. Bé, no és que la passió m’hagués desaparegut, senzillament van deixar de posar els partits en obert i no em vaig decidir, fins aquell dia, a pagar per veure-ho. Va ser èpic. Seguia el partit i a mig matí Rafa havia perdut els dos primers sets i tenia en contra tres  pilotes de break que hagués posat a Medvedev 4-2 al tercer set. I va remontar. Va remontar! Impressionant. Vaig veure en directe els dos darrers sets. Medvedev faria un any terrible després de la derrota. L’èpica narració del fet va anar a càrrec a Fernando Ruiz i Àlex Corretja per Eurosport. Val a dir que, com a jugador l’Àlex Corretja no va ser mai sant de la meua devoció, em provocaba cert rebuig; en canvi, com a locutor expert en tenis és molt bo i amb Fernando Ruiz fan un duet insuperable. Dit això vull remarcar que, per mi, Rafa Nadal és el millor jugador de tots els temps; no és el què té més Gran Slam, però mentalment era una roca i si les lesions no l’haguessin martiritzat n’hagués guanyat més.

Nadal va arribar a 30 finals i en va guanyar 22; un 73,3% d’efectivitat només superada per Pete Sampras que en va guanyar 14 de 18, un 77,8%. Però arribar a les 30 no és fàcil, només ho han fet tres jugadors: Djokovic, 38; Federer, 31 i Nadal, 30. Si ens fixem en això, Nadal és el més efectiu dels tres al tenir 22 títols de Gran Slam, per 24 de Djokovic i 20 de Federer; menció a banda el fet que ha guanyat les 14 finals jugades a Rolland Garros, una fita molt difícil d’igualar.

Alcaraz ha guanyat 6 de les 7 finals de Gran Slam disputades, només n’ha perdut una contra Sinner a Wimbledon l’any passat i sí, és el més efectiu en termes estrictes, però “només” ha disputat set finals. A cinc sets Alcaraz és difícil de batre, però encara té molt camp a córrer.

Alcaraz és l’home més jove de la història a completar els quatre Gran Slam (recalco home perquè només una persona ha aconseguit guanyar el Golden Slam el mateix any i és una dona: Steffi Graf, i tenia 19 anys). El què ha fet Alcaraz té el seu mèrit, òbviament, sobretot després de la semifinal contra Zverev que va tenir la seua èpica guanyant en cinc sets i més de cinc hores de partit: a destacar la diferència de com va actuar amb la contractura muscular aquí a com havia actuat a Rolland Garros quan li va passar el mateix contra Djokovic; allà, Juan Carlos Ferrero li deia que continués que no passava res i ell no podia, mentalment trabat no creia en ell mateix. Ara amb l’experiència al sarró va actuar d’una altra manera i l’equip també. Samu López li anava dient “tranquil, continua que ja et passarà” i ell va anar jugant fins que es va refer i va acabar guanyant. Aquí va demostrar una gran maduresa.

Per als qui ens agrada el tenis veure jugar a Alcaraz és un regal. Sinner és molt bo, però no té els cops imaginatius d’Alcaraz, és un tenis eficient i acadèmic, robòtic, li han dit. Ara, quan juguen un contra l’altre poden sortir meravelles; la final de Roland Garros de l’any passat va ser èpica, igualable a la final d’Austràlia de Nadal del 2022. I aquí volia jo arribar, al primer Gran Slam de l’any i les declaracions d’Alcaraz durant el torneig i, sobretot, després de guanyar la final on van lliurar el trofeu a millor entrenador de la temporada 2025 a Samu que l’havia guanyat juntament amb Ferrero.

Alcaraz i Ferrero, el seu entrenador principal durant set anys, van trencar la relació professional el 17 de desembre de l’any passat; un cop acabada la temporada i preparant la següent. Tots dos es van esforçar a dir que havien estat uns anys meravellosos i que el trencament professional no volia dir que no mantinguessin l’amistat. A la pràctica, Ferrero és l’únic que no continua de tot l’equip, perquè l’equip és exactament el mateix, només que l’entrenador principal ha marxat i ara queda el segon com a entrenador principal: Samu López.

Samu va entrar a l’equip per preparar la temporada de 2025 i treballa a l’acadèmia de Ferrero des dels inicis essent allà el seu segon a bord. Alcaraz l’ha defensat a capa i espasa durant els quinze dies de torneig i ha acusat als periodistes de manca de respecte cap a la figura de Samu pel fet d’anar-li buscant “entrenadors principals” quan ell ja el té. Val a dir que en això trobo que té tota la raó. El fet és que ara el grup és més cohesionat, només cal veure la reacció en guanyar la final: es van abraçar tots cinc; a les cinc finals anteriors el primer a qui abraçava era sempre a Ferrero i després a la resta d’equip per ordre de jerarquia.

Al llarg d’aquests anys que l’hem anat descobrint [a Alcaraz] i hem vist com ha anat creixent com a jugador i com a persona, ha dedicat paraules meravelloses al seu entrenador [Ferrero]. En una de les finals de màster 1000 que va guanyar a la gira americana, fa uns anys, va posar a Ferrero pels núvols com a entrenador, arribant a dir que havia tingut més influència en ell com a persona que son pare perquè havien passat moltes hores junts i el considerava gairebé família. La imatge de Ferrero emocionat ho deia tot. La connexió era màxima i Carlitos tenia profunda admiració pel seu entrenador.

Set anys són molts anys sobretot quan van dels 16 als 22. Ferrero va agafar un adolescent que prometia i va forjar un campió. Què hagués passat amb un altre entrenador no ho sabrem mai, però el cert és que el tàndem Ferrero-Alcaraz s’ha convertit en un clàssic i, invariablement, Alcaraz sempre (sempre!) agraïa a l’equip el seu èxit, però destacava a Ferrero. Ferrero com a punta de l’iceberg, com a capità de la tropa, com a far i guia.

A Austràlia tot ha canviat. Té un equip, però no hi ha líder. Samu és l’entrenador principal, però Carlitos ha destacat a l’equip, en conjunt. I un dia va agrair especialment al seu pare a qui va posar pels núvols (com havia fet amb Ferrero anteriorment). Alcaraz ja és gran i ha “matat” al seu “pare” entrenador; es sent fort i amb ganes de menjar-se el món. N’ha après molt durant aquests set anys (i com deia Ferrero, no se li oblidarà en dos mesos el què ha après en set anys), i ara s’ha envoltat d’un conjunt sòlid que el protegeix (el seu germà gran Alvaro emergeix com a figura important). Ferrero tenia molta personalitat i ara que ja no hi és, el líder és ell: Carlitos és ara ja Carlos.

Però Carlos també té ombres. Hi ha dos detalls que no m’han agradat gens d’Alcaraz:

• El primer, quan va publicar a instagram les imatges resum del seu any, en cap d’elles sortia Ferrero; ni de lluny, ni de costat, ni desenfocat, com si no hagués existit. Em va semblar de mal gust si, realment, la separació era amistosa com tots dos asseguraven. Tindria cinc títols Alcaraz sense el mestratge de Ferrero? Després de l’amor demostrat en públic en anys precedents, què ha portat a Carlitos a fer un lleig d’aquesta índole?
• El segon, el seu discurs de la final. Ni una sola menció a Ferrero, agraïments a l’equip (genèric). En això penso com Toni Nadal, que va dir que “estava bé que agraís a Samu López (actual entrenador), però que també se n’havia de recordar de Juan Carlos Ferrero per les set temporades anteriors“. Nadal també deia que si el seu nebot hagués fet el mateix quan va tenir a Carles Moyà d’entrenador s’hagués empipat molt.

Carlitos havia estat fins llavors un alumne model; l’alumne ha de superar al mestre i ell ho ha fet amb escreix: en títols, en fama, en trascendència. Diu [Carlitos] que Rafa Nadal és el seu ídol, el seu guia, però Rafa, quan va fer els agraïments en l’homenatge que li van fer a Roland Garros, no es va oblidar del seu oncle i primer entrenador i es va explaiar en elogis.

Reconèixer els què t’han ajudat durant el camí és el mínim que es pot esperar d’algú que ha guanyat tant durant tant de temps. Em ve al cap una frase en castellà: “Es de bien nacido ser agradecido” (“És de ben parit ser agraït”). En això també, Rafa, guanya per golejada a Carlitos.