Coses a dir

No sembla que hagi portat molta cua que el periodista estrella de la primera cadena de l’Estat hagi explicat espontàniament el que segurament tanta altra gent de la meseta y alrededores pensen, referits a qualificar al Barça i a l’Espanyol com a equips no espanyols. L’anàlisi de Contrastant em sembla molt encertat per l’enrabiada constatada en un mitjà de comunicació català. No sé si quan Esperanza Aguirre va dir una cosa similar referint-se a l’opa de Gas Natural sobre Endesa el diari també va treure foc pels queixals. Tot i això, als espanyols se’ls hi entèn tot quan parlen i aquí, tret d’algunes excepcions, ens ho posem a l’esquena, mentre que, quan és a l’inrevés sonen sempre tambors de guerra.

En la continuació l’article de Contrastant analitzant al periodista i al periòdic suposadament de casa nostra…

Extret d’aquí:

El
6 d’octubre, Jesús Álvarez, presentador de la secció d’esports de la
primera edició del Telediario de TVE, va improvisar la intervenció que
inicia la secció. Així, Ana Blanco, la presentadora de l’informatiu,
comença el diàleg següent:

AB: Hola, Jesús.

JA: Hola, ¿què tal, buenas tardes?

AB:
Tenemos que hablar de la Liga i de aquellas cosas especiales han pasado
como la goleada del Atlético de Madrid o el empate de ayer [diumenge]
del Real Madrid.

JA: Sí, no ha sido una jornada buena
para los equipos españoles porque la verdad es que ese… esa goleada
del Atlético de Madrid no és, no es comparable, desde luego, con el
empate, pero nadie esperaba el que Real Madrid tropezase en casa.

Aquesta intervenció d’Álvarez va indignar profundament El Periódico de Catalunya.

Així, a la secció d’opinió del 7 d’octubre, on apareix
l’apartat de Noms propis, assigna una fletxa cap avall de color
vermell, és a dir, una fletxa amb valor negatiu. El diari escriu el
següent:

Jesús Álvarez

Periodista de TVE

El
despropòsit d’Álvarez, que al Telediario d’ahir al migdia, va deixar
entendre que el Barça i l’Espanyol no són clubs espanyols, mereix
alguna explicació de l’interessat, que va deixar l’audiència
estupefacta.

Aquest text és una mostra
fefaent de l’espanyolitat d’EPC i de com li cou que un periodista de
TVE dubti de l’espanyolitat del Barça i l’Espanyol.

A
continuació, analitzem el text d’EPC. En primer lloc, el diari del
Grupo Zeta titlla de despropòsit les paraules d’Álvarez. La
qualificació dels fets denota la indignació d’EPC i, alhora, situa
nacionalment el diari. Només es pot considerar que Álvarez ha comès un
despropòsit si es pertany d’un discurs nacional espanyol i, per tant,
d’un sentit comú espanyol. Des d’una perspectiva nacional catalana, cal
agrair que Jesús Álvarez tingui tant clar que els catalans són
espanyols. En aquest sentit, hauríem d’organitzar una campanya per
fomentar que TVE i la resta de televisions espanyoles fessin de manera
sistemàtica comentaris com el del periodista, les paraules del qual
donen origen al text d’EPC.

En segon lloc, EPC afirma
que Álvarez “va deixar entendre que el Barça i l’Espanyol no són clubs
espanyols”´. Aquest sintagma no s’adiu amb l’afirmació inicial, quan
diu que les paraules d’Álvarez van ser un despropòsit, i difumina el
que va dir realment aquest periodista espanyol. Álvarez no “va deixar
entendre” res, sinó que afirma taxativament que el Barça i l’Espanyol
(ves per on!) no són clubs espanyols.

En tercer
lloc, cal remarcar l’ús de l’adjectiu final del text: estupefacta.
Aquest adjectiu fa referència a la manca de moviments i de reacció als
estímuls, en aquest cas, com a conseqüència de les paraules d’Álvarez.
El que vol dir EPC és que l’audiència es va quedar parada a causa del
que va dir aquest periodista espanyol. L’adjectiu mostra de bell nou
l’espanyolitat i el desconcert d’EPC. El periodista torna a mostrar el
seu sentit comú espanyol, el qual és la causa de la seva indignació.
Per a un català, l’estupefacció d’EPC es converteix en alegria. Fóra
formidable que tots els periodistes espanyols ho tinguessin tan clar
com Álvarez.

I, en darrer lloc, EPC demana
explicacions al periodista espanyol. Aquesta petició no té cap sentit
perquè Álvarez no pot reconèixer que va dir el que va dir perquè pensa
el que pensa, sinó que només es pot justificar dient que es tracta d’un
lapsus. Un lapsus que és tota una declaració.

D’altra
banda, és interessant, des d’un punt de vista esportiu, l’afirmació que
“pero nadie esperaba el que Real Madrid tropezase en casa.” Se suposa
que almenys els seguidors de l’Espanyol tenien l’esperança de, com a
mínim, empatar. I, per rivalitat, se suposa que els seguidors del Barça
esperaven que el Madrid no guanyés i que si, era possible, perdés. Així
doncs, aquesta part de l’speech d’Álvarez també és una joia. Tota una
altra declaració. Perquè, en el fons, el periodista espanyol vol dir
que ell no s’ho esperava.