Amb els CATs ben posats…
Com que el viatge et porta des de l’Estat Espanyol fins al Marroc cal passar la frontera. Et miren els Passaports i els documents del vehicle i et posen paperets dient que tot és correcte. L’últim control, però, el fa la Policia Nacional. El senyor no tenia cara d’alegria, precisament. Plovia a Tarifa i feia fred a fora. Se’ns va tallar el somriure de cop quan vam veure que el poli donava la volta al vehicle i s’aturava a la matrícula del darrera. Es sentia un soroll com si rasqués alguna cosa, i vam entendre que ens estava traient el CAT. Al cap d’uns segons, que van semblar eterns, va tornar cap a la part davantera i va anar a buscar la documentació que m’havia pres. Amb un senyal em va fer avançar sense creuar cap paraula.
-Bé, almenys ens queda el CAT del davant -vam pensar-.
En arribar a la llarguíssima cua de vehicles vam sortir a fer un vol, encara faltava molta estona per embarcar. La sorpresa va ser que el CAT continuava al seu lloc, com si s’hagués fossilitzat damunt la placa i la “E” (im)pertinent. Un petit esquinç en un costat revelava que havia estat atacat, però encara aguantava molt bé.
Vam somriure i vam respirar a fons perquè no ens havia dit res, qüestió de sort vam pensar. Al Marroc ningú en va fer cas dels nostres CATs, com passa a qualsevol altre lloc del món. De fet, a la documentació del vehicle no hi surt l’E per enlloc.
En tornar eren dos els policies a la frontera espanyola. Un es va mirar el cotxe de lluny i es va aturar a la placa i al CAT. Ai, però no, no va dir res, ni va fer cap gest. Suposo que ens l’haguessin pogut fer treure, posar una multa o dir-nos alguna cosa, però sortosament no ho van fer.
Vam creure que era qüestió de sort, potser no en tindrem tanta la propera vegada. Això sí, de moment els CATs són al seu lloc.