Dia 28. El MHP Torra, inhabilitat. 1 octubre, tres anys.

Ja es veia a venir i, finalment, ha arribat el dia, acaba setembre amb la inhabilitació del MHP Torra i ja ens hem tornat a quedar sense president de la Generalitat. En el mentrestant, el vicepresident n’agafarà algunes funcions, però ha deixat clar que ara mateix no tenim president. Un altra vegada, sí, perquè algú feia comptes que en el darrer segle només hi ha hagut dos presidents que no han acabat o afusellats o a la presó o inhabilitats o exiliats, el MHP Maragall i el MHP Montilla, els dos socialistes, la resta n’han passat de tots colors. I bé, la legislatura ja va començar accidentada i sembla que acabarà de la mateixa manera. El MHP Torra ha estat inhabilitat per un any i mig i 30.000€ de multa per no despenjar a temps una pancarta del balcó de Palau, una pancarta que demanava la llibertat dels presos polítics i que C’s es va afanyar a denunciar com a propaganda partidista en període electoral. Casado ja es penjava medalles com si hagués estat el PP, però no.  “La sentència és desproporcionada”, diu Martín Pallín. I contrasta encara més quan al dia següent arriba l’absolució per als processats del cas Bankia. La comparació és brutal.

Tinc una ràbia continguda, com la majoria de persones demòcrates, suposo, en veure la injustícia manifesta.  Per altra banda, ja sabíem que això passaria, ja sabem que la justícia, al regne d’Espanya, no és igual per tothom. Em pregunto fins quan aguantarem tot això. A cada injustícia manifesta, un pas més cap a la llibertat. Ens hi empenyen sense remei. No hi ha marxa enrere, cada vegada és més clar.

Mentrestant, Gonzalo Boye, advocat de Torra, reclama la suspensió de la inhabilitació per un error greu del TSJC… si és que… en fi.

1 d’Octubre, tres anys

Han passat tres anys d’aquell 1 d’octubre que no oblidarem mai i que ens va canviar per sempre, i just salta la notícia que està “Encausat l’antiavalot de la puntada de peu voladora a l’IES Pau Claris durant l’1-O“. La imatge es va fer viral. Esgarrifosa. Impròpia d’un policia que ha de defensar la ciutadania. No es pot fer aquesta actuació contra persones desarmades que no ofereixen cap perill. Veurem com acaba. Hi ha moltes més actuacions punibles, la feina del Centre Iridia, que defensa els drets civils i polítics, ha estat clau.

No, no ens esperàvem una reacció tan poc democràtica de l’Estat. Pocs dies abans de l’1 d’octubre vaig assistir a un míting a Gandesa on hi van participar el senador Miquel Aubà, la consellera d’Agricultura Meritxell Serret, el conseller de Sanitat Antoni Comin i la diputada al Parlament Alba Vergés. La plaça plena, l’ambient elèctric i els discursos entusiastes, esperonant-nos a anar a votar l’1 d’octubre que era just a la cantonada. Ens sentiem forts perquè som demòcrates i sabem que només votant es resolen els conflictes polítics; i l’1 d’octubre era l’esperança, la voluntat de demostrar que som molts i que volem canviar les coses. Ningú aquell vespre s’esperava la reacció violenta de l’Estat, ningú!.Rèiem, innocentment, potser, perquè no ens imaginàvem que actuarien amb violència contra gent pacífica i desarmada que només volía votar. Repetiu-vos aquesta darrera frase: van atacar violentament a gent pacífica i desarmada que només volia votar. Només volia votar.

Ara fa uns dies, mirant aquesta pel·lícula de Sandra Bullock vaig sentir-li una frase que em va impactar: “si votar servís d’alguna cosa, ho prohibirien”. I vaig pensar en l’1 d’octubre, clar. No tenia cap sentit que l’Estat prohibís un referèndum, hagués bastat que no hagués reconegut el resultat, però hi va haver violència policial i això va invalidar totalment la votació. Sense la violència de l’1 d’octubre, el referèndum hagués sobrepassat totes les expectatives i l’Estat no estava disposat només a mirar.  Però justament aquesta reacció violenta i tota la repressió que està duent a terme des de llavors indica que l’Estat està perdent. “Resistir és vèncer” i l’independentisme resisteix. Van voler derrotar-lo el 21 de desembre del 2017, però el conflicte polític continua perquè volen que desaparegui el problema i malgrat la repressió, persisteix. L’Estat pensa que exercint una forta repressió (hi ha gairebé 1000 encausats, entre presos, exiliats i investigats), dissoldrà el problema, l’únic que fa és posposar-lo. Un conflicte polític només es pot resoldre votant, i ho saben, però no volen accedir-hi perquè pensen que perdran.

Com estan perdent el relat a Europa.

A l’agost, un altre revés judicial de l’Estat a Europa: la justícia belga rebutja l’extradició de Lluís Puig perquè el Suprem no és competent i Boye anuncia que això “tindrà conseqüències”: I en vindran més. El TEDH té el seu ritme, però arribarà. I els escàndols de l’Emèrit, cada cop més acorralat per tot arreu (i encara més). I la feina que s’està fent, tant a Bèlgica com a Suïssa com des d’aquí, amb els presos polítics que continuen sense permisos, ni 100.2, ni cap visita sense vidre (menys la Carme i la Dolors que poden sortir cada dia i el cap de setmana a casa). I Jordi Turull ha vist morir el seu pare des de la presó.

La situació és cada cop més angoixant i el gobierno parla d’indult mentre aquí es comencen a recollir signatures per l’amnistia i llibertat, i és que és el que volem (notícia), perquè l’indult no resolt el conflicte polític ni la situació dels exiliats, l’amnistia sí.

#LlibertatPresosPolítics #amnistia i #llibertat