Coses a dir

Anotacions diverses de Mònica Amorós i Gurrera

Publicat el 13 d'agost de 2020

Impressions del Berguedà (II)

Berga sempre ha estat allà, en el meu record, i em tornava tot el que hi vaig aprendre d’una manera recurrent, potser perquè havia de tancar algun capítol que va quedar obert, potser perquè va ser el primer destí i d’això sempre te’n recordes, potser perquè vaig tenir prou tranquil·litat per a fer allò que m’agradava: escriure. “Escriptor és aquell que troba plaer en el fet d’escriure” em deia el Quim, i així em sentia jo allà sentint plaer en el fet d’escriure.

El pis del carrer ciutat i els pisaires

La tranquil·litat del pis de tres habitacions al Carrer de la Ciutat (carrer Major per als berguedans), no va durar gaire, la Montse, substitut que arribava, substitut que m’enviava, la qual cosa em va anar bé econòmicament, tot s’ha de dir, i em va permetre conèixer prou gent i fer una amistat que encara avui en dia conservo, l’Elvira Fornés, de Jesús Pobre, Marina Alta.

Elvira i Carme, companyes de pis.
Amb la Carme fent broma als Rasos de Peguera.

Si novembre i desembre van ser mesos de tranquil·litat i escriptura amb el 486 que feia un sorollam escandalós, a finals de gener ja va començar a omplir-se el pis. La primera en arribar va ser l’Elvira, de matemàtiques, i un mes més tard, la Carme de filosofia. L’organització estava bé al fer totes la mateixa feina. La colla de substituts i interins quedàvem els dimecres per anar al cinema (Cinema Catalunya, que ha tancat), que estava al mateix carrer, i els dijous les pisaires fèiem cap a sopar a La Menta, una pizzeria que també ha tancat, on venia després a xerrar en Quim i a il·luminar-nos amb la seua filosofia. Recordo amb molta estima aquells vespres a La Menta de cada dijous, un espai de conversa i rialles que ens ajudava a fer un resum de la setmana i a encarar el divendres on totes marxavem per tornar diumenge al vespre. El centre de Berga tenia prou vida per no voler anar més enllà, no ens calia, allí ho teniem tot: bars, botigues, restaurants, cinema…

Sopant a La Menta.
Amb en Quim Sala a La Menta.

De recorregut a l’Institut passàvem el passeig anglès, li dèiem, perquè la circulació era a l’invers, es baixava per l’esquerra i es pujava per la dreta. Sempre el recordo desert. Ara, però, és tot diferent, té vida, està ple de gent, de terrasses… llavors era solitari i no hi havia gaire res, en vint anys ha canviat prou.

El Clio que ens duia a tot arreu.

Buscant a la capça dels records he trobat aquesta foto de dos companys més. En aquells anys feia fotos en diapositiva o en blanc i negre. Havia après a revelar i havia fet cursets de fotografia. Ara és tot un altre món. Quantes fotos tindríem de l’època si fos tan fàcil com ara? Llavors t’ho havies de pensar de fer una foto, perquè era car revelar-la i, clar, només la tenies tu, a banda que no sabies mai si havia quedat bé o no i quan finalment la tenies a la mà potser ni te’n recordaves de qui hi sortia.

Recordo una tarda que vam pujar al santuari de Queralt a fer el turista, tot i què feia un ventet gelat difícil de gestionar, allí vaig fer aquesta foto. En Cristóbal encara és a l’institut després de vint anys, em van dir; havia arribar al tercer trimestre i es va quedar al pis fins que va trobar un lloc més còmode per estar. I d’ella no en recordo el nom, però encara tinc un cançoner que em va regalar veient que feia sonar la guitarra i que encara faig servir tot sovint. I no sé ni com vaig comentar que tenia unes cançons i algú del claustre tenia un petit estudi de gravació i un dilluns a la tarda les vam gravar a un CD. Coses que passen inesperadament i et sorprenen i al cap dels anys encara te’n recordes, i molt!

I bé, van anar passant els mesos i els pisaires i ja no va donar temps per a gaire més. Juny va arribar de pressa. Recordo algún sopar de comiat amb els que no erem berguedans. A hora de marxar el cotxe anava ple de totes les andròmines que havia acumulat al pis en aquells mesos. Un pis modest, tot s’ha de dir, i no gaire protegit del fred, però bé, vam sobreviure a base de converses i rialles. Si en vaig fer de quilòmetres aquell curs! I lo que vaig xalar! perquè el curs de Berga va ser un curs intens, estrany en algun sentit, de descoberta, però també de patiment en alguns moments per la malaltia del meu pare i la distància a què estava. I malgrat tot, en tinc molt bon record.

Sopar de comiat d’interins i substituts en un lloc indeterminat.

#FentMemòria #INSGuillemdeBerguedà #Fa20anys



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Coses meues per Mònica Amorós i Gurrera | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent