Coses a dir

La pandèmia ha fet canvis en el nostre patró de comportament, quedem amb distància i amb mascareta i, malgrat tens moltes ganes d’abraçar a amics que fa molt temps que no veus, un toc amb el colze ens deixa mig conformats. Enguany, els plans de viatge s’han alterat i n’ha aparegut un altre llargament desitjat, però que mai trobava el moment per una cosa o per una altra. Així, doncs, gairebé per una casualitat inimaginable fa només unes setmanes, hem tingut la sort d’anar a parar a Graugés, a una masia preciosa enmig de la natura, i des d’on hem pogut visitar indrets, retrobar amics i tenir llargues converses sense pressa envoltats d’una naturalesa esplèndida, un menjar excel·lent i una tranquil·litat absoluta.

Retornar a Berga era una idea que feia molts anys que em voltava pel cap, però passa el temps sense adonar-te’n i de sobte ja han passat vint anys des que en vas marxar. Tornar a Berga no era, només, per fer un viatge físic, també era un viatge en el temps. Volia retrobar, no només la ciutat i els carrers que em van acollir el curs 99-00, sinó també alguns dels companys amb qui havia treballat. D’entrada hi tenia dos contactes, en Quim i la Montse. El Quim no és amant de les modernors tecnològiques i ens hem comunicat alguna vegada per correu postal o telèfon. Amb la Montse la vaig trobar per casualitat a través d’Instagram. També és cert que fa vint anys no hi havia internet; no tothom tenia telèfon mòbil i si el tenien era prou car com per no fer-lo servir massa; evidentment, no existia el whatsapp ni altres aplicacions que avui en dia ajuden a tenir contacte amb els que no són tan a prop. Era tot un altre món. Així que, durant uns anys, hi ha un fos en negre amb moltes amistats fins que la tecnologia ens va venir a socórrer.

Ara fa una mica més de vint anys…

Al novembre del 1999 estava esperant destinació a Ensenyament. Després d’haver treballat gairebé set anys a diverses escoles privades i acadèmies fent el que més m’agradava, explicar Geologia, el canvi de pla d’estudis va fer que hagués de prendre altres camins. Havia xalat molt explicant (només) Geologia de C.O.U. i preparant la Geologia de Selectivitat, però la reforma educativa va maltractar (encara) més la Geologia i la feina era escassa. De fet, ja ho sabia que allò era una etapa i estava preparada per encetar-ne una de nova. Era el moment de fer el salt a l’Ensenyament públic i veure altres paisatges. I, per sort, no em va calguer esperar gaire. A finals de novembre em trucaven (quins temps aquells on havies d’esperar al costat del telèfon fix la trucada), i tot d’una era a Barcelona i al dia següent començava a l’IES Guillem de Berguedà, una substitució per a tot el curs que em portaria a viure a Berga, per a mi, una descoberta.

Quan hi vaig arribar em van acollir al departament de Ciències Naturals i em van assignar les matèries que havia de fer: Física i Química de 2n d’ESO, Biologia i Geologia de 1r d’ESO  i un crèdit variable. Recordo com, dels primers dies d’entrar a l’aula amb els més petits, mentre escrivia el títol del que explicaria i anava omplint la pissarra, un alumne va aixecar el braç i em va preguntar:  -Senyoreta, el títol l’hem de posar en color roig o verd i ho hem de subratllar o no?  No sé quina cara vaig posar, però imagino que vaig obrir molt els ulls i vaig improvisar una resposta. Havia passat de fer classes als més grans de l’institut, que anaven sols en aquestes coses, als més petits, que necessitaven tot de límits, i era tot un contrast al què m’havia d’habituar.

En aquesta tasca d’habituar-m’hi un paper fonamental el va tenir la Glòria Simón. Ella em deia: si sobrevius a aquests curs ja podràs fer qualsevol cosa que et demanin. Perquè explicar als més petits matèries que no estava habituada va ser tot un repte i també entendre’n l’organització, totalment diferent al que jo estava acostumada. Havia passat d’explicar la mateixa matèria a quatre o cinc grups diferents a explicar vàries matèries a diversos grups; de treballar matí i tarda a centres diferents, a treballar fonamentalment matí i alguna tarda al mateix centre. Molt més còmode i pràctic, no cal dir, i econòmicament molt més avantatjós. De fet, gràcies a ella, la Glòria, que és mestra i sabia perfectament com fer les classes interessants per als petits, vaig aprendre molt sobre com explicar. Alguna vegada em vaig colar al fons del laboratori per escoltar-la i ella em va descobrir divertida. I és que era un plaer sentir les seues classes i com els nens li feien cas en tot amb molt de respecte. Aprenien sense adornar-se’n i durant aquests anys, quan he treballat amb els més petits, sempre he pensat en Com ho faria la Glòria? Mai li he agraït prou, però sempre ha estat en el meu pensament i en el meu laboratori. Sort dels mestres que van venir a secundària per a salvar-nos!

#FentMemòria #INSGuillemdeBerguedà #Fa20anys