Impressions del Berguedà (i III)

El berguedà és una comarca preciosa, de muntanya, plena de llocs bonics i turístics que bé meriten una visita. Hi vaig trobar gent forta, acollidora i amable, però també n’hi havia alguns (nouvinguts) que no eren ni tan oberts, ni tan acollidors ni tan amables, com a tot arreu. Acostumada a ser a prop del mar aquelles muntanyes tan altes m’ofegaven al principi, potser perquè vora l’Ebre les muntanyes més aviat s’insinuen i a Barcelona tens el mar. Ara, un cop ets dalt la muntanya el paisatge és una meravella, això sí, idíl·lic.

Des de Queralt.

Capítol a banda tenen els alumnes. Ja he mencionat que no estava acostumada a fer classes als més petits, però en tinc bon record, en general, d’aquella prova de foc. El Crèdit de Síntesi de 2n d’ESO era sobre la Patum i va ser extraordinari conèixer de primera mà totes les vessants de la festa. I, fins i tot, una alumna em va convidar a saltar els plens; vaig passar una por considerable, només feia un any que m’havien operat de lligaments creuats del genoll i no estava per a gaires alegries, però ho vaig fer i va ser emocionant. Un regal.

I encara conservo un dibuix que em van regalar a final de curs; aquestes coses són fantàstiques quan les recordes al cap d’un temps.

I aquest dibuix és testimoni d’un curs molt intens i inoblidable.

Aquell any 2000 era el 25è aniversari de l’institut i el primer que dirigia la Montserrat Gorchs. No havia tingut cap dona de directora abans ni l’he tornat a tenir mai més malgrat que he estat a una quinzena de centres. A l’ensenyament, generalment, hi ha més dones que homes, però els homes (encara), són els que ocupen la majoria de càrrecs directius, almenys a secundària. Imagino que no va ser fàcil per a ella aquell curs, acostumar-se als canvis, però era tot un repte i es vivia intensament. La Montse era també companya de departament i, juntament amb la Glòria, era amb qui tenia més relació. En Joan feia batxillerat i jugava a una altra lliga, com la Roser i la Joana (n’he parlat en un post anterior).

Recordo bé el dia de la foto de final de curs, allà estic, fossilitzada darrere del Quim, i l’Elvira al bell mig amb la rialla posada, com sempre. Una foto plena de cares conegudes testimoni d’un curs que s’acabava.

Claustre 1999-2000 INS Guillem de Berguedà.

Els canvis van ser benvinguts i la Montse va continuar a la direcció durant bastants anys més fins fa uns quatre o cinc anys quan va anar a la delegació de Manresa. La capacitat de treball que té és immensa, es preocupa més pels altres que per ella mateixa, generosa, té un entusiasme insuperable, però ja li ha arribat la jubilació, segur, però, que no s’avorrirà amb els projectes que té.

Amb la Glòria i la Montse en una imatge actual.

En Quim Sala es va jubilar el 2004 i des de llavors ha escrit una quinzena de llibres. Viu a Berga, malgrat ell sempre et recorda que és de Centelles i allà hi té la família, i ens hem retrobat després de tants anys i, de veritat, està en forma i sembla que per a ell no hagi passat el temps. Potser és conseqüència de la vida tan ordenada que porta; ja la portava fa vint anys, ara encara més perquè es dedica a allò que més li agrada: llegir, pensar i escriure; els seus viatges són sempre al seu món interior, com diu ell.

Amb el Quim i la Montse en una imatge actual.

I vam tancar l’estada retrobant a la Glòria i fent memòria d’anècdotes vàries de vint anys abans. Ara ja és una iaia feliç i sembla que no li hagi passat el temps tampoc, està com la recordava.

Aquell va ser un curs memorable i de ben segur que encara hi trobaria més companys amb qui podríem fer memòria i retrobament. Serà en una altra ocasió, espero, de moment aquí en queda un petit testimoni.

#FentMemòria #INSGuillemdeBerguedà #Fa20anys