Dia 20. Dos anys.

Avui fa exactament dos anys de l’assalt a la seu d’economia per part del Gobierno espanyol. Buscaven urnes i paperetes, documentació que pogués insinuar alguna mena de sublevació armada contra l’Estat. Recordo bé aquell dia, perquè de sobte va començar tot d’una manera espontània; tots érem de tots! I havíem de defensar la seu d’Economia del nostre Govern enfront un atac inesperat (i desesperat).

20 de setembre de 2017 davant la seu d’economia.

Només 5 dies abans, Puigdemont, Junqueras, Forcadell i Colau enviaven una carta conjunta a Rajoy i al Rey per pactar un referèndum. La data de l’1 d’octubre era a la cantonada, però la mà estesa i el diàleg sempre han estat la punta de llança dels nostres polítics. Acaba la carta: “La nostra disposició al diàleg ha estat, és i serà permanent.”

Però l’Estat no escolta. Ni abans amb Rajoy, ni ara amb Sánchez. Era d’esperar, però ara se’n té la certesa absoluta. De fet, Espanya fa 4 anys que no té estabilitat política, està en crisi. La premsa internacional se’n fa ressò i es posa les mans al cap després de la negativa de Sánchez de fer coalició amb UP (C’s va refusar l’acord). Sánchez, que no té majoria absoluta, necessitava entendre’s amb UP després que els seus votants li cridaren “con Rivera no!“. UP no li agrada, massa d’esquerres, segurament li farien sortir les vergonyes en algun assumpte (han dit que volen diàleg amb Catalunya). Sánchez ha intentat no tenir el suport dels independentistes de totes les maneres possibles: menystenint-los, brandant el 155, parlant de “polítics presos” en comptes de “presos polítics”, parlant de convivencia y dialogo dentro de la legalidad… En fi, tota una rècua d’arguments que posaven molt difícil l’abstenció. JxCat van votar No alineats amb PP, C’s i VOX. ERC va estendre la mà abstenint-se, brandant la bandera del diàleg que sempre s’ha posat sobre la taula i no caient en la trampa de Pedro Sánchez. Si volia el “no a tot” per justificar la impossibilitat de formar un govern i anar a eleccions, no el va tenir. L’abstenció d’ERC, Bildu, PNV, Compromís i UP van treure a Sánchez de polleguera, que cada vegada inventava excuses més inversemblants per no pactar amb UP (la d’avui és l’última i més esperpèntica, després d’un estiu de retrets pel no diàleg). I finalment, eleccions altre cop, malgrat que Iglesias va renunciar a un ministeri, malgrat que van cedir a tot el que (diuen) era possible, malgrat tots els malgrats el regne d’Espanya torna a anar a eleccions al novembre, les quartes en quatre anys. Greu crisi política.

I Sánchez, l’etern aspirant a president, aprofundeix en la ferida amb afirmacions fora de lloc ben contestada per A. Bassas.

I avui, Iglesias, preguntat per Susanna Griso, diu que “acceptaria el 155 si estés en un govern amb el PSOE”. Declaracions que han aixecat molta polseguera. Vist el rebombori, poc després s’ha apressat a matisar-ho en un tuit, però ja ha quedat clar: La sacrosanta unidad de España passa per davant de qualsevol intent de democràcia.

Potser la clau de tot plegat sigui aquesta:

Però tornem al setembre del 17. Aquell matí les notícies saltaven en continuació a quina més alarmant. Catorze persones detingudes, properes a Junqueras, que tenen causa al jutjat 13 de Barcelona. Entre ells, detenen a Lluís Salvadó i Josep M. Jové, que tenen causa pendent al TSJC. Seran dos dies d’angoixa perquè no se’n va saber res d’ells durant 55 hores (Salvadó i Jové denuncien un tracte humiliant durant la detenció). Vist a la distància, era un avís. De fet, pocs dies després es saltarien totes les línies vermelles democràtiques atonyinant a gent que (només) volia votar. Ni ells pensaven que erem tants, ni naltros que teniem tanta força. Gentada davant d’Economia per aturar el cop a les institucions democràtiques. I també davant la seu de la CUP, que pretenien ocupar sense ordre judicial.

Avui, dos anys després, s’ha fet una concentració al mateix lloc i s’ha fet l’anti pregó de la Mercè. Manuela Carmena va sorprendre a tothom. Quan Colau (que ha furtat l’alcaldia a ERC pactant amb PSC i Valls), anunciava la pregonera, d’entrada, semblava prou bé, però les declaracions que va fer van ser polèmiques. Joan Lluís Bozzo ho expressa perfectament: ‘Trobo intolerable que Carmena digui que no hi ha ni presos polítics ni exiliats’.

Carmena ha fet el discurs demanant “diàleg y solidaritat”. (?)

Com es pot mirar a una altra banda quan hi ha drets fonamentals en joc? Ai, sí, clar, ens sortiran amb “la legalidad vigente”; la mateixa legalitat que quan Merkel diu “heu de canviar això”, Rajoy i Zapatero seuen i canvien la Constitució fent un cafè. Però votar no està permès, per més que la Constitució no digui res que fer un referèndum sigui delicte.

En fi, podem dir que el 20 de setembre ens va canviar a tots. Res no tornarà a ser igual a partir de llavors, era l’avant-sala de l’1 d’octubre i n’estic cada vegada més convençuda que, d’una manera o altra, #HoTornaremAFer!

2 pensaments a “Dia 20. Dos anys.

Respon a francesc_cabiro Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *