Dia 2. Tsunami Democràtic
La primavera va estar monopolitzada pel judici i les eleccions que es van anar succeint. Durant uns mesos, vam poder seguir el judici minut a minut. Va ser vist per sentència al juny després de sessions maratonianes i un temps rècord per un sumari d’aquestes característiques. El 3/24 ho retransmetia en directe i després se’n feien resums del més destacat. Jo, cada matí, en veia un trosset d’11.30 a 12.00, durant la mitja hora de descans. Era la finestra que em permetia veure els presos polítics en directe. Interrogatoris llarguíssims, tècnics, tot molt ranci i solemne, d’un país en blanc i negre, una representació del que és l’Estat. Dies frenètics, mesos frenètics i al juny arriba la calma. S’espera la sentència a l’octubre, al llindar dels dos anys de presó preventiva. Si no hi ha sentència abans, als dos anys haurien de sortir de la presó, però n’hi haurà. Mentrestant, hem passat l’estiu preguntant-nos quina n’ha de ser la resposta, però sense tenir res clar.
Enguany he de confessar que no estava gaire animada en anar l’11 a la mani de Barcelona. Pels que tenim nens que el 12 comencen l’escola i estem lluny de la metròpoli, és un sobreesforç. Les manifestacions de l’ANC en contra dels partits polítics (i sobretot contra ERC), m’havien deixat mal cos durant bona part de l’estiu. No vaig ser l’única. Huguet i Simó van dir que enguany no hi serien.
Per sort, la calorada de l’estiu va passar i les coses van tornar al seu curs normal. Huguet, a finals d’agost, rectifica i s’inscriu a la Diada. Una cimera independentista a Ginebra ens acaba d’alegrar el final de mes; Puigdemont, Rovira, Torra, Anna Gabriel, entre altres, i també ANC i Òmnium, es troben a Suïssa per mirar d’avançar una estratègia unitària.
Tots somriem.
I quan tothom torna a la feina, el dia 2 de setembre apareix “Tsunami Democràtic“. De sobte, com un bolet, ens convidaven a seguir-lo a les xarxes socials. Tots els líders dels partits polítics independentistes i entitats que aglutinen la Societat Civil van tuitar-lo en el marge d’un hora. De moment, s’havien posat tots d’acord una altra vegada. Diuen que és una iniciativa per impulsar una campanya transversal de desobediència civil com a resposta a la sentència de l’1-O. Preguntant, ningú no sabia qui hi havia darrere i això era un bon senyal.
Uns dies més tard hi va haver encartellades massives arreu del país. Van començar a alçar-se veus de la importància d’anar tots a una (unitat estratègica). Una carta conjunta dels presos polítics i exiliats animava a anar l’11 a Barcelona. Puigdemont i Rovira fent una cimera a Ginebra i animant en vídeo a anar a Barcelona.
En fi, que ens vam tornar a activar, com sempre.
Sortim massivament al carrer des del 2012 cada 11(i fins i tot més alguna vegada). De fet, el 2010 amb la sentència contra l’Estatut ja vam fer una gran mani al juliol. Des del 2017 tenim encara més motius, però és clar que la repressió ha tingut els seus efectes. Malgrat tot, la manifestació va ser un èxit. Com sempre, una gentada va prendre els carrers. Naltros, seguint un tradicional ritual de fa uns anys per la Diada, vam anar amb la colla a Creu Coberta i no vam poder baixar més avall del mercat d’Hostafrancs. Gentada. Els de la Ribera d’Ebre estaven molt lluny d’allà, a Borrell/Gran Via. I plaça Espanya ens quedava a mig quilòmetre. L’ANC va dissenyar malament la manifestació, suposo que és difícil pensar què cal fer cada any, però van oblidar posar la plaça Espanya als trams a omplir i, clar, la plaça es veia poc plena en comparació amb els carrers confluents.
Els arbres, en aquesta ocasió, van impedir veure el bosc de gent que s’amagava a sota. Resultat: la Guàrdia Urbana diu 600.000, sense explicar com ho han calculat (no oblidem que la GU la porta el PSC); en canvi La Directa parla d’uns 750.000 manifestants, explicant com ho han calculat. En fi, guerra de xifres sempre n’hi ha hagut, però la capacitat de convocatòria continua sent gran: la Gran Via plena de plaça Espanya a Passeig de Gràcia; també el carrer Tarragona des del parc Joan Miró; Creu coberta i Maria Cristina plenes. Tsunami Democràtic, per sorpresa, va desplegar pancartes a les torres venecianes. I dos dies més tard, TD va treure un segon comunicat.
I també van ser al Camp Nou dissabte (Barça 5 – València 1). A Móra també hi ha encartellada. Qui són, no ho sabem, però tenen clar què volen.
- La sentència
Sens dubte la tardor vindrà marcada per la sentència. En aquest article a El Temps s’expliquen les fórmules legals per a la llibertat dels presos polítics. A grans trets:
- Indult: serien culpables, però el Gobierno els indulta.
- Amnistia: són les Corts per majoria que donen la llibertat (tanca els fets sense vencedors ni vençuts i elimina tota responsabilitat i culpabilitat, perquè obre una nova etapa en la qual els esdeveniments anteriors és com si no haguessin succeït.)
- La reforma del Codi Penal: reforma que faria que els delictes que se’ls imputin tinguessin penes més baixes. Aplicat de manera retroactiva podrien sortir abans.
Hi una quarta possibilitat que cal tenir en compte: la lliure absolució; no serien considerats culpables dels delictes que se’ls imputen (sí, ja sabem que això és una possibilitat remota, però no descartable).
Junts x Cat va incloure al programa electoral l’indult immediat, si hi havia condemna.
ERC sempre ha demanat la lliure absolució, però davant la possibilitat de les condemnes, demana l’amnistia i la CUP, també s’hi ha sumat.
Tsunami Democràtic avisa que només contempla la lliure absolució o hi haurà resposta.
El 16 d’octubre farà dos anys que els Jordis són a la presó, abans d’aquest dia ha de sortir la sentència o hauran de sortir en llibertat. Cuixart, mentrestant, haurà estat pare per quarta vegada i el jutge li deixa (nomes) sis hores per estar amb el seu fill durant el part.
Cap presó ni repressió aturarà les ganes de seguir construint la nostra família, i amb la meva companya no renunciem a creure en la bellesa de la vida. És per això que els dos som molt feliços amb l’arribada aquest setembre d'un nou fill, que ens omple d'esperança i il·lusió. pic.twitter.com/2K2QUREI5K
— Jordi Cuixart (@jcuixart) April 23, 2019