Rossana. In memoriam

Avui he sabut que la Rossana ja no hi és. No ha superat l’operació de cor a què es va sotmetre fa gairebé quatre mesos. Han estat setmanes d’angoixa debatent-se entre la vida i la mort i, finalment, ha perdut la partida.

No puc deixar de plorar des que ho he sabut. Em venen tot de records, feliços, amb el el seu món. Una persona vital, alegre i creativa que encomanava alegria allà on anava.

Així, d’entrada, devia fer uns vint anys que ens vam conèixer quan era estudiant d’art a la Università di Perugia. Va ser a l’estiu, a l’Umbria Jazz. Una companya de classe de Silvia M., una altra alumna d’art que va ser a Barcelona durant sis mesos. Silvia sempre em parlava de Rossana, malgrat la diferència d’edat, s’entenien molt bé. Feien els treballs juntes i també algunes mostres d’art. Rossana tenia moltes ganes d’aprendre. Quan va tenir els fills grans i ja no era tan necessària a casa, va decidir començar a estudiar art, la seua passió. Li devien faltar pocs anys per fer-ne 60 quan va entrar a la facultat, el seu marit havia mort i ella necessitava omplir el seu temps després de la prejubilació. Una dona amb coratge, doncs. Sempre l’he admirada per això i per la seua fam d’aprendre.

Ara al març n’havia fet 82. Justament va ser el darrer dia que vam parlar, ja estava a l’hospital esperant l’operació. Va nàixer el mateix dia que ma iaia i el mateix any que ma mare, per això m’era fàcil de recordar el dia i l’edat.

El darrer cop que ens vam veure em vaig estar a ca seua uns dies a Perugia, al 2012, i uns dies més tard ens vam retrobar a la casa de muntanya a Colfiorito també amb Silvia. Quan s’ajuntaven les dues eren un remolí de paraules posant-se al dia de les mostres d’art o les activitats. Totes dues treballadores incansables ara es veien menys des que Silvia havia anat a viure més al sud de l’Umbria.

Vivia fora del centre, en un pis amb jardí, molt tranquil, i de tant en tant anava a Colfiorito on s’hi estava més fresc a l’estiu. Aquell darrer estiu vam xerrar molt, però ja li feia mandra sortir gaire de casa. Al centre de Perugia ja feia anys que no hi anava, i tampoc a Roma, la seua ciutat de naixença. Vivia tranquil·la amb la visita dels fills i els nets, i els amics.

Es va quedar pendent que vingués a Barcelona. Feia anys que m’ho deia, però no trobava mai el moment. Darrerament ja li feia mandra viatjar i abans d’això preferia anar a llocs on no hi havia estat mai. De fet, es van quedar moltes coses pendents i sempre anavem parlant de quan les fariem.

Cara Rosssana, has treballat molt, has viscut molt, has estimat molt, tan estimat molt, t’hem estimat molt… Reposa en pau.

Cara Rossana,

sono giorni che penso a l’última volta che ci siamo viste. Con S. siamo venute a trovarti a Colfiorito. Un bel pranzo per quanto ricordo, e poi il caffè. Ne avete preso due tu e S. tra rissate e chiacchere, mentre io dicevo che mi innervosisce troppo ed abbiamo discusso un po’ su questo. Alla fine mi hai fatto capire che non è vero, è il latte invece chi fa che sia più difficile di digerire, il caffè da solo è buono. Infatti avevi raggione, sempre che sono venuta in Italia prendo il caffè e dormo a voglia, niente nervo, lì sono calma, forse per le chiacchere e le rissate tra amici, chissà.

Colfiorito. 2012.

Questa foto è da quel último pranzo insieme. Quel giorno mi sono emozionata al partire perché non sapevo se ci avessemo potuto ritrovare un’altra volta. Non posso venire in Italia tanto espesso come prima, purtroppo. Questa estate avevo la idea di venire, ma se sono complicate le cose. Comunque, se tu ci fosse avesse fatto dal più o dal meno per venire a trovarti, anche un giorno.

Sinceramente, non avesse pensato mai che il giorno dal tuo compleanno fosse l’último in cui avessemo parlato. 82 ne avevi fatto ricoverata in ospedale aspettando l’operazione di cuore. Due settimane dopo ho parlato con Massimo al non rispondere ai miei messaggi. Troppi mesi in ospedale, S. mi ha detto che eri stanca da vivere in questi ultimi tempi. Be, immagino che ha avuto molta soferenza, non lo so, sinceramente pensavo che andasse bene. Ho parlato con Andrea ogni settimana, anche con Massimo ogni tanto. Non pensavo fosse a finire così.

Ebbé, il tempo corre ma il tuo ricordo è sempre lì. Belle parole di Massimo che ha scritto sul fb, belle fotografie, belli ricordi sempre.

Ho raggiunto il mio Gigi, ho vissuto una lunga vita felice con i miei adorati figli e nipoti, ho viaggiato, ho conosciuto tanti amici, ho coltivato le mie passioni. Ora vi saluto con tutta la serenità e la positività che mi hanno contraddistinto sempre. Rossana 

R.I.P.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *