Dies 24 i 25. Aplaudiments, abraçades i detenció.

Hi ha hagut molts dies que no ha passat gaire cosa, però aquest procés ens té acostumats a les giragonses i al vertígen i, quan crèiem que estava més adormit, revifa. A començament de setmana semblava que s’obria una clariana amb la petició de la fiscalia d’una fiança per a Quim Forn. Dos dies més tard el judge cita a sis parlamentaris a declarar divendres i denega la sortida a Forn. Dijous ple convocat urgent per intentar tenir president, però es frustra i divendres arriba el que temíem: empresonaments de cinc diputats més i l’exili de Marta Rovira van tornar a començar a escalfar els ànims. Hi van haver concentracions i talls de carretera arreu del país per protestar pels empresonaments. I el TNC i el Lliure van suspendre les funcions de divendres en solidaritat amb els presos polítics. El país es comença a moure altre cop amb fermesa, dignitat i pacíficament.

El dia 24 hi havia convocat el Ple d’investidura on hi havia de ser Jordi Turull, però, com sabeu va ser empresonat divendres. Així que, el M.H. President Roger Torrent decideix que no hi ha votació, però sí una intervenció de 15 minuts per a cada grup parlamentari. El PP es fa l’ofès i marxa de l’hemicicle. Ciutadans fa el seu discurs habitual i Iceta marca distància de l’aval a la repressió de Ciutadans i el PP. Reclama empatia. Sembla un discurs sincer, però minuts més tard es produeix una fotografia que dóna la volta arreu:

Cs i PSC es mantenen als seus escons mentre la resta de grups ovacionen llargament les famílies dels presos polítics presents a l’hemicicle.

Després del Ple es fa una declaració amb un front ampli contra la repressió: JxCat, ERC, la CUP i els comuns fan pinya contra la repressió en un ple que evidencia un bloc del 155 tocat.

A migdia va saltar la notícia que Elisenda Paluzié era la nova presidenta de l’ANC. Pep Cruanyes en serà el vice-president, Montserrat Rossell la secretària, i Joaquim Arnau el tresorer.

Continua llegint

Dies 22 i 23. Ple, presó o exili

Han passat tres mesos del 21 de desembre on la república va tornar a guanyar les eleccions. Junts per Catalunya de Puigdemont va ser la força més votada entre els tres partits republicans i era ell, per tant, el que havia de ser investit president. Recordem què va dir Íñigo Méndez de Vigo abans del 21D: “Puigdemont y todos los líderes políticos pueden participar en estas elecciones y sería bueno que lo hicieran”. Els judges, però, no volien una investidura telemàtica i van amenaçar a la mesa del Parlament amb querelles (i veladament, presó), per permètre-ho. Després d’esgotar totes les vies per a aconseguir la investidura de Puigdemont, es va optar per oferir un altre candidat: el número dos de la llista, Jordi Sànchez. Tampoc van deixar-lo sortir de la presó per a fer el seu discurs d’investidura. Després de molts estira i arronsa, finalment Sànchez va renunciar a l’acta de diputat i es va postular al tercer: Jordi Turull.

Turull ja havia estat a la presó d’Estremera un mes i posar-lo en aquesta tessitura altre cop implicava un risc personal. Però va acceptar i es van començar a accelerar les coses. El jutge Llarena tornava a convocar a sis diputats al Suprem per divendres 23 i Roger Torrent decideix convocar el ple d’investidura dijous 22 amb la proposta de Turull sobre la taula, en comptes de fer-ho la setmana vinent. Semblava que tot estava lligat, però la CUP anuncia que han de consultar a les bases i decidir-ho a les 3 de la tarda del mateix 22. És cert que tot s’ha accelerat, bàsicament perquè es vol tenir un president abans que (previsiblement) els sis diputats cridats divendres vagin a la presó. El ple estava convocat a les 5. Finalment, anuncien que s’abstindran deixant coix el bàndol republicà. Turull no serà president dijous, caldrà esperar dos dies a tornar a convocar el ple i guanyar per majoria simple; això si no entra a la presó divendres, clar.

Catalan regional deputy Jordi Turull looks from his seat next to a yellow ribbon placed in the seat of former Catalan president Carles Puigdemont at the start of his investiture session as new Catalan President at regional parliament in Barcelona, Spain, March 22, 2018. – UP1EE3M18XE7M

Massa que va fer Jordi Turull de parlar durant una hora sabent que al dia següent, molt probablement, aniria a presó. Sense poder expressar-se lliurement després d’haver estat imputat. Va ser valent. I van ser valents i valentes els nostres diputats imputats sabent que al dia següent anirien a Madrid i probablement no tornarien. Dolors Bassa, Carme Forcadell, Marta Rovira, Raül Romeva, Jordi Turull i Josep Rull.

Continua llegint

Dia 5. Noms propis: Martín Pallín i Tardà. Veritats incòmodes.

Ha estat un cap de setmana revelador. Dissabte, el judge emèrit del Suprem José Antonio Martín Pallín, va parlar sobre la situació política, els presos (polítics), l’exili (o no), i va anar contestant les preguntes que li feien periodistes de diversos mitjans. Per als que consideren a Puidemont un fugit de la justícia, o que els presos no són presos polítics,  van haver d’escoltar unes veritats incòmodes.

Tota la série de tuits ressegueix l’entrevista i apunta els moments clau. Si voleu l’entrevista sencera aneu a aquesta notícia: La magistral lliçó de dret de Martín Pallín que fulmina tota l’actuació de Llarena. Va ser una entrevista impecable, es van tocar tots els punts més controvertits i el convidat els va anar explicant un a un. Val la pena veure-la (i escoltar-la) sencera, va ser molt revelador. Ah, i cal recordar-ho: Pallín NO és independentista.

I bé, si diumenge les xarxes anaven plenes de Martín Pallín i l’entrevista al FAQS (un fantàstic programa), diumenge tard i dilluns anaven plenes de titulars sobre un article de Joan Tardà a El Períódico “Ni astúcies ni fugida cap endavant; ara toca ser més“.  L’article ha encès la polèmica sobretot en els lectors de titulars fàcils (“Tardà diu ara que vol convergir amb comuns i PSC“, per exemple), i ha rebut fortes crítiques. Però diu el que no volem sentir: “l’independentisme només reeixirà si entén que ha d’acumular forces (“no en som prou” hem repetit manta vegades)”. És una veritat incòmoda, perquè sí, som majoria, però una majoria insuficient.

Continua llegint