Coses a dir

Un relat emocionant, Mònica, i molt semblant al que narraria jo des del meu col•legi a Vilanova i la Geltrú, amb gent compromesa a estar-s’hi tot el dia, molts moments sota la pluja, per protegir els nostres vots, gent gran, molt gran! amb cadira de rodes, amb muletes, damnats per 40 anys de franquisme i 40 anys més d’engany, amb aquella il•lusió als ulls que els connectava amb un anhel que ve de lluny; amb famílies joves amb nens petits, com molts dels meus amics, matrimonis de mitjana edat, d’origen andalús, tant se val, que ja han trencat amb l’estat espanyol i ningú els ha de dir si poden votar o no; i vam notar a la pell la paranoia que s’escampa quan l’alcaldessa ens diu que hi pot haver infiltrats a la cua, de la (maleïda sigui per sempre) Policía Nacional, que podrien col•lar-se fins la sala de votació i requisar-nos les urnes; i com, quan comencem a tenir notícia del que ha passat a Sant Julià de Ramis, la gent nova que arriba a la cua per votar ja té a la mirada la ràbia continguda pel que ha vist a la televisío, uns fets que durem a la memòria per tota la vida; i com li dic a una família que ja ha votat que no ens deixin sols i que si poden que tornin a fer pinya quan puguin i gairebé em salten les llàgrimes perquè allò és molt gros; i la senyora d’edat que arriba amb un sobre gravat a mà amb una creu, com si fos el recordatori d’un funeral, i els diu als membres de la mesa que a dins hi ha el vot del seu difunt marit, que l’hi va deixar abans de morir pel dia que es votés la Independència, i li diuen, esclar, que comptarà com a vot nul, però deixem que el fiqui a l’urna, amb llàgrimes als ulls. Vaig aplaudir aquella dona, que em va mirar i ho va agrair, perquè aquest fet, simbòlic però no inútil, ens connecta amb allò que som, que hem sigut i que volem ser.
I més tard, el terror que s’escampa quan en un col•legi pròxim (a Vilanova n’hi ha 22) els Mossos els han alertat que la (maleïda sigui per sempre) Guardia Civil està a punt d’arribar, i cerquem vies de fuga i amagatall per les urnes. I després de revisar els racons de l’edifici, el Conservatori-Escola de Música, em trobo en un petit pati del darrera, enfilat en una escala de mà de quatre metres d’altura sobre el motor de la cal•lefacció que ja en fa dos, mentre un senyor ja jubilat que acabo de conèixer a fora (té la dona discapacitada en cadira de rodes i l’hem ajudat a entrar obrint la fulla gran de la porta, que només obrim en aquests casos i els dels carrets dels nens petits), aferra l’escala que no rellisqui des de sota, entre el motor i la tàpia, perquè jo miri si és viable saltar la tàpia per amagar-hi les urnes quan vinguin. I la pressió de l’escala fa que li caigui part de l’arrebossat de la tàpia al cap, però no importa –em diu- perquè és més important salvar els vots ja emesos. Però aquella no és una bona via, en fem una altra (pla B) al l’altell del labavo que mena al dipòsit d’aigua calenta i encara una altra a l’altra banda de l’edifici (pla C), a través de l’auditori.
I les hores del migdia, quan la pinya davant la porta és més minsa i som més vulnerables, però hi són, i fan torns per anar a buscar entrepans i beguda, i mantanir-se alerta als caps del carrer per si vénen ells. I ja a la tarda, quan comença a arribar més i més gent, que ja ha votat al matí i s’afageix als que hi ha estat tot el dia i alguns tota la nit; i la mare jove que arriba amb dos fills menuts, tots tres amb clavells a les mans. Però aquest cop els clavells no són per les forces d’ocupació, són pels que defensen el col•legi electoral.
I com cap a les cinc, s’escampen per la xarxa de Telegram del DRV (Defensors del Referèndum a Vilanova i la Geltrú) algunes indicacions per tancar ja els col•legis i traslladar la votació a la plaça de la Vil•la abans que els violents uniformats apareguin. Però el nostre RA (representant de l’administració) aguanta ferm i ens diu que tancarem a les 8 en punt, com està estipulat a la Llei del Referèndum. I al final tothom ho fa així i resulta que aquestes indicacions eren falses com un bitllet de set euros, escampades pels infiltrats a les nostres xarxes. Va passar moltes vegades ahir: algú posa a la xarxa de whatsapp que li ha piulat per twiter algú altre suposadament dels nostres que al col•legi tal tenen ja la Guardia Civil a la porta, o policía secreta a la cua, o neonazis acostant-se. I el nostre home o dona en el col•legi tal contesta: desmenteixo aquesta informació, aquí tot Ok!
I quan s’apropa l’hora de tancar, la més crítica perquè si vénen ara ens roben gairebé tots els vots emesos, i el nostre “cap” de resistència passiva, lluitador bregat que ha anat d’un col•legi a l’altre tot el dia, ens diu com hem d’actuar si ara vénen ells, amb les mans obertes i alçades a l’alçada del pit, ensenyant els palmells desarmats a l’enemic, fent una cadena densa, una persona aferrada al costat de l’altra perquè no passin, o almenys (a aquestes alçades ja hem vist que s’obren pas igualment a cops de porra, ja hem sentit el testimoni esgarrifós de la noia a qui ni han trencat els dits d’una mà un per un i l’han vexada al terra) doni temps a uns quants d’entrar dins del Conservatori i assegurar la porta principal, i amb la gent que hi haurà dins del pati aporxat, fer el mateix, amb les mans obertes i alçades, per donar temps als membres de les meses, dins a la sala de votació també tancada, de salvar les urnes a través del pla A, B, C o D segons convingui.
I al final les 8 del vespre. Hem aguantat tota la jornada prevista i ens tanquem a la sala de votació a fer l’escrutini. Membres de les meses, representants de l’administració, apoderats i quinze o vint testimonis dels que han aguantat. L’aplicatiu, que segons tinc entès ha anat funcionant a batzegades tot el dia perquè la Guardia Civil l’ha estat intentant bloquejar tot el dia, ja funciona i a la meva mesa s’acaben invalidant 4 vots per irregularitat en el DNI: no apareix en el cens. Probablement corresponen a gent empadronada fora de Catalunya que ha vingut a votar igualment. No sabem què hauran pogut votar (impossible saber-ho) ni si la intenció era honorable (visc a fora però vull votar igualment) o espúria (visc a fora i vull comprovar si això és una pantomima i em deixen votar) però els descomptem de l’opció més nombrosa, el Sí. Igualment, el Sí arrasa amb un 89%, amb percentatges similars a tot arreu. Aplaudiments finals entre la gent que estem present i comiat amb la gent que hem conegut i amb qui hem estat resistint la por tot el dia. És un alleujament i una alegria agredolça. Trist per (ara ja ho sabem) les 893 persones que han patit en els seus cossos la violència policial però sobretot pel terror que han infringit en mil·lions de persones. Quan arribo a casa i ho veig a la tele, la tristor es transforma en ràbia. Em tornen a saltar les llàgrimes. I reconec (sempre és bo reconèixer els sentiments) que els odio intensament. Odio les forces d’ocupació espanyoles a Catalunya i a tothom qui els dóna suport i justifica el terror d’ahir. Amb el temps, espero que aquest odi deixi pas al menyspreu i a la indiferència. No tinc ganes de celebrar, encara, el que va aconseguir i resistir ahir el poble de Catalunya, i penso, com tu, que aquest poble s’ha guanyat sobradament el dret a esdevenir un estat independent. Quan hi hagi la declaració d’Independència, ho celebraré moltíssim, ja ho saps, amb l’acumulació de les impressions de la jornada d’ahir, dels darrers set anys, de tota la vida i el record, com un mentor que t’acompanya en aquest fil invisible de la memòria, del pare. De moment, aquest matí del dia 2, només sento ràbia i ganes de plorar..