Vo-ta-rem, vo-ta-rem

Acaba la campanya més atípica de la història. De normal m’hagués dedicat els quinze dies a defensar la meua postura, però en comptes d’això hem hagut de dedicar també esforços a que la gent vagi a votar. Clar que l’estat ens ha ajudat moltíssim fent la campanya del No més insòlita que s’ha vist mai.

Bé, el fet és que aquests dies han passat moltes coses, impossible posar-les aquí, ni tan sols fer un recull d’articles dels centenars que s’han publicat. O de fotografies. O d’anècdotes. Això sí, la primera setmana va ser molt més dura que la segona, per les detencions. Segurament, la força de la gent ha estat clau. Sembla que aquesta setmana hi ha hagut una mica de treva, tot i això Partal adverteix “No us en refieu…“.

D’altra banda, l’ONU també ha dit la seua: L’agència de l’ONU per a la protecció dels drets humans denuncia la repressió contra el referèndum català. 

I ja sabem com seran les urnes, el govern les ha presentat avui. Bona notícia!

Mentrestant, m’he trobat molta gent que m’han preguntat si votariem. Ara la discussió no és Sí o No, sinó si aniràs a votar o no. Com diu Cotarelo, si hi ha alguna fractura és entre els que volen votar (més d’un 80% segons darrers sondejos), i els que no. Una senyora gran em va recordar que no volia que ningú li prengués el dret de votar, ni ara ni mai, ja va lluitar per tenir-lo quan la dictadura. Pell de gallina moltes vegades, moltes emocions, molts amics retrobats després de tants anys de lluita. Molta excitació per les notícies que van arribant. També llàgrimes recordant els que se n’han anat. Moments per a la història, i les ganes que sigui diumenge al vespre per saber què ha passat.

Articles n’hi ha molts, però val la pena llegir i seguir tot el que diu Vicent Partal, un gran expert en processos d’independència, els seus editorials són molt bons, sap de què parla. Aquest és prou llarg, però molt interessant: Què pot passar diumenge? Què pot passar dilluns?

I acabo amb el mateix desig:

«Feu el favor de gaudir i de gaudir molt de tot això que passarà a partir d’ara: simplement perquè som la generació privilegiada que ha estat cridada a guanyar»

Diumenge és el referèndum somiat fet realitat. Diumenge votarem, Sí!

 

Un text d’interès: ¿De verdad os parece normal?

Us deixo el text d’una amiga periodista del meu poble que té origen manxec. Necessita explicar com se sent davant de tot això. Llegiu-la:

¿DE VERDAD OS PARECE NORMAL?

No dejo de darle vueltas y no le encuentro explicación. Me dirijo a todas las personas de buena fe (del latín, bona fides. Un principio general del Derecho, consistente en el estado mental de honradez, de convicción en cuanto a la verdad o exactitud de un asunto, hecho u opinión, título de propiedad, o la rectitud de una conducta).

A todas las personas de buena fe que creen en la Democracia (Sistema político que defiende la soberanía del pueblo y el derecho del pueblo a elegir y controlar a sus gobernantes). Independientemente (sin doble sentido), de que se esté o no a favor del referéndum de Catalunya. Independientemente de que queráis votar o no. Al margen de si vais a votar sí o no…

¿No os hierve la sangre al ver cómo nos están tratando? ¿No creéis que clama al cielo la amputación de libertad de expresión que se está perpetrando. Sí, perpetrando, en el Estado de Derecho en el que nos hacen creer que vivimos?
Yo voy a votar el 1 de octubre, y voy a votar sí.

Y no odio a España, ni a ninguno de sus pueblos. Mi origen es manchego y mi idioma materno el castellano. Mis hijos son catalanes y llevan sangre andaluza.
Me emociono con los castellers y Els Segadors, me gusta cantar copla, he llorado en la Semana Santa de Sevilla, guardo en la memoria, con todo mi corazón, los refranes e historias manchegas que oí contar a mi padre Y me siento catalana, y manchega, y me encanta Madrid, y el pa amb tomàquet, y los molinos y el queso, y la Tierra catalana donde me he criado. Donde he crecido feliz y donde hablar castellano NUNCA ha sido un problema. Al contrario! Quienes me conocieron en la infancia, cuando solo hablaba castellano, aún se dirigen a mí en ese idioma aunque saben perfectamente que hablo catalán.
No es eso, de verdad, no es eso que intentan haceros creer. No hay odio. No hay falsos sentimientos de superioridad. Y, sobre todo, no hay delito por más que intenten presentarlo así.

Porque no puede haber delito en la lucha pacífica y democrática de un pueblo para recuperar su identidad íntegra, arrebatada por la fuerza siglos atrás. Restituir la normalidad gubernamental de un país con la única fuerza de las urnas no puede ser delito en democracia.

Querer vivir en un país donde no exista el privilegio de gobernar por , exclusivamente, haber nacido en una determinada familia, no puede ser delito.
Quiero elegir a mis gobernantes. No quiero intocables dirigiendo mi país.
Y llega un momento en la vida en que hay que comprometerse con algo. Hay quien lo hace con el poder político o económico, o con ambos.
Mi compromiso es con la honestidad y los derechos humanos, porque, probablemente, será el único legado que dejaré a mis hijos, y el más valioso que puedo dejarles.

Por todo lo expuesto, me hierve la sangre frente a la injusticia y la guerra sucia con la que nos atacan.
De verdad que a vosotros no???

Encarna Fernández Romero

D’Escòcia a Madrid passant per Móra d’Ebre

Fa unes setmanes es va posar en contacte amb nosaltres (SL d’ERC) un matrimoni d’escocesos que venen a celebrar la independència per l’1 d’octubre. Ens ho van comunicar així, com si sabessin que efectivament votaríem i que guanyaria el Sí. Ens preguntaven on seria la festa que faríem per la independència. Vam respondre’ls que no teníem prevista cap festa, que aniríem fent sobre la marxa i que si guanyava el Sí la festa seria espontània.

Avui, que comença la campanya, he pensat en aquelles converses i he provat d’imaginar com seria la festa si el Sí sortís guanyador del referèndum. Cal fer campanya, la gent anirà a votar per molt que diguin segons quins partits que el referèndum és il·legal. Com ha de ser il·legal votar en Democràcia? Justament es vota per resoldre un conflicte polític, encara que l’Estat s’entesti en fer-lo jurídic i deixar la política de banda.

La festa la farem posant els vots a les urnes i omplint-les de paperetes del Sí. Això va de debò sinó no es prendrien tantes molèsties per no deixar-nos votar. Si m’he d’imaginar una festa a l’engròs si guanya el Sí, penso en qualsevol 11 de setembre, però per tot el país.

El matrimoni d’escocesos tenien prou clar que votarem, fins i tot sis setmanes abans del referèndum. Ningú que visqui en un país democràtic es pot plantejar una altra cosa. També tenen clar que aconseguirem la independència i precisament per això viatjaran a Móra d’Ebre, per viure-ho en directe. M’explicaven que va ser una gran frustració quan allà va sortir el No, molta gent es va creure les promeses d’última hora del govern anglès, promeses que no s’han arribat a complir mai (us recorda res?).

Mentrestant, el Gobierno escorcolla seus de diaris, notifica als directors, imputa a més de 700 alcaldes i els cita a declarar, registra impremtes, prohibeix propaganda electoral i la incauta, intervé els comptes de la generalitat, tanca webs, prohibeix actes polítics també fora de Catalunya que s’han de fer en altres sales,… i es nega al diàleg ofert (una altra vegada) pels nostres governants i quan fins i tot li han demanat des del Parlament Danès… Puigdemont diu: “Hi ha un estat d’excepció encobert perquè no s’atreveixen a decretar-lo oficialment“. I Junqueras denuncia que Rajoy intenta “liquidar les llibertats fonamentals“.

Mentrestant, Rajoy amenaça: “Nos van a obligar a llegar donde no queremos llegar”.

Acabo amb dues frases que he llegit avui i que m’han vingut al cap després de tot el que ha passat avui:

#DoncsAixò!

La campanya de les nostres vides

Tret de sortida al Tarraco Arena de la campanya que ens portarà al Referèndum vinculant de l’1 d’octubre. Avui, justament avui, Jean-Claude Juncker ha dit això:

Els mitjans internacionals se n’han fet ressò (The New York Times, però també altres), i Sala i Martín explica la seua visió sobre el fet. Mentrestant, els EUA diuen públicament que “treballaran amb l’entitat o govern que surti” del referèndum català.

Tot just avui ha trascendit que el vicepresident Junqueras ja no comunicarà cap més despesa a l’hisenda espanyola. Junqueras havia d’enviar un informe setmanal a Montoro sobre les despeses de la Generalitat per a assegurar-se que no s’invertia res en el Referèndum sota amenaça de no enviar el FLA. Un pas més de desconnexió.

A més, Ada Colau, tan criticada per la seua indefinició, ha arribat finalment a un acord per a permetre la votació a Barcelona. El mateix dia, el TSJC (Tribunal Superior de Justía de Catalunya) demana quins mitjans han publicat l’anunci del Referèndum. L’anunci el podeu trobar aquí, per si no l’heu vist.

Tot això el mateix dia que Correus demana als seus treballadors que no facin cap enviament relacionat amb l’1 d’octubre. El Govern anuncia que ja ho tenia previst i ho farà per altres vies. Igual que el web del Referèndum que va ser clausurada per ordre el jutge, i vint minuts després ja tornava a funcionar des d’un servidor situat fora del país. Un Referèndum, per cert, que té més de 47.000 voluntaris quan el govern en demanava 5.000 per a què es pogués fer. Ah, i la imputació a més de 700 alcaldes dels pocs més de 900 que hi ha al país també ha tigut ressò internacional.

Passen tantes, tantes, coses cada dia que fa un cert vertígen i no saps què pot passar demà. Això sí, “Cada hora que passa és una victòria” diu Vicent Partal. Recomanable article. Partal és expert en processos d’independència arreu del món, els ha viscut de prop i transmet la calma que ens cal en aquests moments.

Fa tres dies de la Diada i sembla que hagi passat més temps. Va ser un altre 11 de setembre massiu, festiu i alegre que a crits d'”independència” i “votarem” va fer una suma gegant al centre de la capital catalana. Va ser un èxit. I, com deia Eduard Voltas en un tuit: “Hi ha una cosa que no es diu: el carrer no afluixa malgrat que l’aposta política és cada cop + arriscada. No és el mateix omplir avui que al 2012.“. Totalment d’acord.

Després de la mani, com sempre, la premsa feia el seu ball de xifres. La resta tornavem a casa amb la sensació d’un altre 11 de setembre històric, esperant que fos l’últim d’aquesta etapa, però contents i amb piles carregades per la recta final.

I arribats aquí, ara és l’hora de fer campanya, de convèncer tothom que vagi a votar. Avui, justament, parlava amb un votant del no i m’explicava que cada vegada ho veia més difícil de votar no. Sobretot, em deia, per la manera de fer del Gobierno i l’allau d’inhabilitacions i prohibicions que gasta. No li agrada el to i, en canvi, Puigdemont el té encisat. Em reconeixia que si acabava votant no seria pensant en els pares (aragonesos), i no en els fills (catalans), i això també el feia dubtar. Així n’hi haurà molts i hem de convènce’ls amb arguments que la nova República és el país que estan esperant, que han de mirar el futur, no enrere.

Comença la campanya que molts hem estat somiant des de fa molts anys. Serà la campanya més important de les nostres vides. Arribarem a l’1 d’octubre i votarem. I hem de treballar per a què guanyi el Sí, per a que sigui una gran victòria. Sincerament, veure un naixement és un moment màgic, fem que naixi la nova República Catalana!

‘Hola, República’: el sí estrena l’anunci de la campanya

 

 

 

Setembre

Després d’un estiu estrany, d’un temps estrany, d’un any estrany, arriba setembre. Dos dies llarguíssims al Parlament han donat el tret de sortida al referèndum vinculant de l’1 d’octubre. Hem passat a regir-nos per la llei catalana, el Tribunal Constitucional no pot impugnar res, és això el que ha aprovat el Parlament i és per això que els grups de l’oposició (llevat de CSQP), han optat per l’anomenat filibusterisme (PP, Cs i PSC). Esgotador i desesperant. Dilatant les votacions al màxim (es van acabar produint de matinada) qui sap si per esperar una resposta de l’Estat que no va arribar. Però els nostres representants s’han mantigut ferms (JxS i CUP) i, sobretot, la Presidenta del Parlament ha tingut una paciència infinita per moderar el debat contínuament boicotejat.

Mentrestant, la Guàrdia Civil ha entrat a registrar una impremta a Constantí buscant les paperetes de votació. No han trobat res, però han estat tres dies escorcollant a tothom qui sortia o entrava a l’empresa mentre esperaven l’ordre per fer-hi el registre. Dos dies després, una impremta de Marçà imprimeix 45.000 paperetes per iniciativa pròpia. I a Amposta una impremta penja un cartell dient que no estan fent paperetes perquè no els ho han demanat, sinó ho farien.

I abans d’ahir van entrar a un diari a Valls (El Vallenc), també buscant paperetes. A Valls la gent va sortir al carrer cridada per l’ANC i es van produir escenes molt curioses que han donat la volta a molts mitjans. La gent ha perdut la por i canta i balla al costat de la Guàrdia Civil. (El Vallenc i la Guàrdia Civil). Algú porta una urna, altres porten clavells i intenten donar-los als policies que no els agafen. Suposo que volen emular la famosa “revolució dels clavells”, però allà els policies no estaven al bàndol contrari. Jo prefereixo continuar dient-ne “la revolució dels somriures” que és la nostra carta de presentació. Gent pacífica que demana votar com passa a qualsevol democràcia del món. I imaginativa:

De moment, ens tocarà anar desintoxicant les informacions que donen alguns diaris. Mireu aquest titular. I ara mireu el què va passar realment. I així, moltes! Com per exemple aquests altres titulars de diaris (La Vanguardia i El Periodico) després de la visita del M.H. President a Sant Joan Despí. L’anàlisi de Contrastant,  amb un fil a twitter on ho explica molt bé, desmunta els titulars i continguts.

El pitjor és que molta gent es queda només amb els titulars i el mal ja està fet, perquè es una feinada argumentar cada vegada. D’aquestes n’hi hauran els propers dies. No n’hem de fer cas i contrastar les fonts. Ja sabem que hi ha mitjans més fiables que altres.

Avui és la Diada. Es preveu que la manifestació a Barcelona sigui multitudinària, com ha passat els darrers cinc anys. I pacífica. En cinc anys cap acte de violència, ni una paperera trencada. Res. Com sempre alertes per si hi ha provocacions i dur el mòbil per gravar el que passi. Fa un parell d’anys, per exemple, a la Diagonal, un senyor es va plantar al costat de la mani amb una bandera espanyola, per provocar. Ningú li va fer cas i es va acabar avorrint i marxant. Avui ha passat al Born, i tampoc. No tinc cap dubte que la gent continuarà actuant igual, tranquil·lament i pacífica, tal com demanava avui el President. És la Diada del Sí!

Per acabar, un record per a l’estelada que ha estat cinc anys al balcó. Ho ha aguantat tot durant cinc anys i ara li toca descansar. Està descolorida pobreta. L’he reposada per una de nova amb els colors ben vius. Ens calen aquestes energies renovades per al tram final. Tenim l’horitzó de l’1 d’octubre per votar i guanyar. El 15 comença la campanya de les nostres vides, la campanya que fa tants anys que somiem. Si en la primera setmana de setembre han passat tantes coses, a veure què ens espera. És un temps tan incert com interessant. I, sobretot, no perdem el somriure!

Bona Diada!!