Barcelona. Cambrils. (II)

Avui he trobat una amiga que, inesperadament, era a Barcelona el dijous fatídic. Es va jubilar al juny, és professora de música, i li van regalar un concert al Palau de la Música precisament el 17 d’agost a les 20h. El concert es va suspendre, clar. Va estar-se a un hotelet de Via Laietana. “Va ser una nit llarga, només es sentien ambulàncies“. Al dia següent tornava a casa i “el primer que vaig fer és anar a comprar verdura a la botiga dels marroquins, d’allà en sortia ta mare. Pobra gent, no en tenen cap culpa de tot això, ells ho pateixen tant com nosaltres“.

En contrast al que m’explicava l’amiga, m’esglaien i em grinyolen alguns comentaris islamòfobs que he llegit al facebook (i que ja he deixat l’amistat), i, extranyament al que pensava, aconseguien prou “m’agrada”. No ho entenc, la veritat. L’odi no porta enlloc. Vull pensar que, probablement, és fruit d’un desconeixement de l’altre, de la por al diferent, de prejudicis que se’m fan difícils d’entendre. De gent bona i dolenta n’hi ha tot arreu, pensar que “els altres” són pitjors només pel fet de tenir una cultura diferent… No sé si això és fàcil de canviar, qui té aquestes idees, per molts arguments que els hi donis, es fa difícil que t’escoltin (com vaig comprovar), però cal intentar-ho.

Per acabar, em quedo amb aquesta imatge i el comentari que subscric de l’Anna Martínez. Reflexionem-hi, sí.

L’Imam de Rubí i el pare del xiquet mort a La Rambla de Barcelona. Podria escriure unes poques línies tot descrivint el fàstic que m’ha produït llegir els darrers dies certs comentaris arran dels atemptats, però no ho faré. Em quede amb aquesta imatge i espere que moltEs reflexionen. Amb odi, no es pot viure, l’odi no és el camí.

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *