Coses a dir

Anotacions diverses de Mònica Amorós i Gurrera

Publicat el 18 d'agost de 2015

Micromasclismes

Agost. Vacances. I sembla que tothom estigui per a altres coses. Avui obrim el diari i hi trobem una altra dona assassinada. Una altra d’una corrua llarga i dolorosa. Sembla que només les dones ens preocupa aquesta violència, com si això no anés amb ells (Hola, nos estáis matando! diu un article lúcid sobre el tema). Silvia Casola va fer fa poc una bona reflexió: La bena que ens assassina, però tot plegat no era per això que he començat a escriure…

Mireu aquesta imatge:

CMhsY4gWUAAL99p

És d’una campanya contra la violència de gènere, però amaga un micromasclisme.

Aquí un altre exemple de micromasclismes quotidians (la notícia va sortir a El Mundo):

11890955_10206667735166478_2295514319573225503_n

“Només” és una dona, clar, per això la medalla d’or no és el més important per a destacar-ho al titular. Lamentablement, l’esport és un continu de micromasclismes en tots els àmbits. Les dones no existim o estem en un segon o tercer pla. Paula Hawkins, arran de la publicació de la seua exitosa novel·la “La noia del tren” (èxit de vendes i traduïda a 40 llengües), diu una frase en una entrevista que fa reflexionar: “Som educades perquè pensem com a víctimes”, i potser en això rau molta part del problema. ‘Molts diuen “no sóc masclista/racista, etc,” però dir-ho no fa que deixis de ser-ho. El que fa que deixis de ser-ho són les teues accions‘, piulada de Layla i amb tota la raó del món.

Cap de vosaltres, dones, s’ha trobat amb micromasclismes? Quants en podem trobar en el nostre dia a dia que ni tan sols en fem cas? Probablement venen d’homes que diuen la frase anterior “no sóc masclista…”, i nosaltres (sempre de bona fe), suposem que són bromes i procurem no fer-ne cabal…

¿Nos quereis vivas? Es preguntava en la mateixa línia la Silvia Nanclares. I és que la foto que l’acompanya ho diu tot:

Meme-Fuente-Especialista-Igualdad_EDIIMA20150808_0257_18

La xarxa és un gran altaveu, hauríem d’usar-lo més per a denunciar aquests micromasclimes que ens són tan a prop. Gràcies a Twitter, he trobat tots aquests enllaços en un no-res, i segur que n’hi ha més, la xarxa en va plena, però només he trobat textos de dones, no hi ha homes, com bé es denúncia en molts d’aquests textos (o jo no els he sabut trobar) i haurien de ser els homes, també, qui fessin la denúncia.

Si tocan a una, nos tocan a todas“, un altre text a afegir al llistat. I també una Biblioteca Feminista per triar i remenar que fa goig.

I acabo amb una altra piulada de Layla:

– Los empresarios explotan, la policía tortura y los banqueros roban.

-Y los hombres nos matan.

– EH TÍA, CÓMO TE PASAS GENERALIZANDO

Doncs això.

Actualització: no és cert que no hi hagi homes que defensin la igualtat, avui he descobert aquest article de Miguel Lorente Acosta, esperançador!



  1. Mònica … un apuntament molt ben publicat. Sí, a la xarxa en va ple, però la realitat és la que és. Aquesta setmana dues dones més assassinades. Encara no he escrit la denúncia. Aquest micromasclisme que dius ….. és diari. Totes ho sabem. I és mundial. A tots els països, pobles i nacions del món. Bon dia.

    1. Gràcies, Roser. És un degoteig constant, per totes bandes, em sento impotent, però cal denunciar-ho cada vegada, portem molts anys d’aquests micromasclismes que acaben degenerant en violència. Tens raó que és a tot el món, però no per això deixarem de lluitar per canviar les coses, no? 🙂
      Bon dia!

  2. Jo sempre he pensat que el micromasclisme són coses com quan la teua parella renta els plats i després et diu “T’he rentat els plats i t’he deixat la cuina neta”. Els assassinats són una altra cosa: els assassinats són un macro-masclisme: la bola de neu que s’ha fet grossa. I que ningú està abordant. No s’estan fent polítiques. Compartisc.

    1. Gràcies pel comentari i per compartir-ho, Marta.
      Realment és cert que estem envoltades de micromasclismes cada dia, i com que hi estem tan avesades ni en fem cas… fins que un dia potser rebenti tot, qui sap. Ens cal denunciar-ho sempre, fins que deixin d’existir (probablement és utòpic, però, qui sap?).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Dona, General, Violència masclista i domèstica per Mònica Amorós i Gurrera | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent