Cabárceno-Bilbao-Zumaia
Una de les passions del meu fill és observar els animals de prop. En sap els costums i te’ls explica… Ens havien recomanat Cabárceno com un lloc ideal on els animals no estan engabiats i hi ha molta natura. I vam anar cap a la costa cantábrica per fer-hi un recorregut bio-geològic.
Ens vam allotjar al càmping Playa Arenillas, més o menys equidistant entre el parc de Cabárceno i Bilbao, un altre dels objectius. El lloc és molt tranquil i té un baixador al mar protegit que fa que el bany sigui més segur, encara que l’aigua estava molt freda.
El parc natural de Cabárceno no deceb gens, al contrari. És un espai enorme que pots recórrer en cotxe, en bicicleta o a peu. Hi ha zones de pícnic. Hi ha bars i restaurants. Els animals tenen molt espai i els humans també. Amb tot un dia gairebé no el veus tot.
A pocs quilòmetres seguint la costa ens trobem Bilbao, ciutat industrial, però ara molt visitada pel Museu Guggenheim. El temps no va acompanyar gaire, pluja tot el dia, però l’edifici és molt maco i les exposicions que vam veure molt interessants. Vaig preguntar a informació i una dona molt amable em va explicar com ho havíem de fer per entrar. Va preguntar-me d’on érem, per estadística, i en saber que érem catalans va dir-me que li agradava molt Catalunya i fins i tot tenia un pis a Barcelona per anar de tant en tant a escoltar òpera al Liceu. Vam tenir una conversa molt agradablé i em va intentar convèncer que em fes amiga del Guggenheim i així podría tenir avantatges per entrar al de Bilbao i quan anés (tal qual) al Guggenheim de Venècia i al Guggenheim de Nova York hi entraria de franc. “És una bona proposta -vaig dir-li-, però ara mateix no la podria fer servir”. “Ja m’agradaria!” -vaig pensar-, i és que el segon motiu per visitar una ciutat és l’activitat cultural que s’hi desenvolupa (que pot passar a ser el primer motiu si allà no hi coneixes ningú).
Un parell de dies entre Cabárceno i Bilbao i vam seguir la costa cap al Geoparc de Zumaia, una de les Meques dels geòlegs. Vam triar el càmping Santa Elena a Mutriku, on hi ha un Centre d’interpretació geològica, petitet però amb bona informació sobre la formació del Flysh de Zumaia i la costa basca per començar a fer-ne un tastet. Si en voleu saber més, aquí en paper i la pel·lícula “Flysh, el susurro de las rocas“.
Mutriku és molt bonic i, en general, tots els poblets de la costa basca. Les vistes des del càmping molt maques al trobar-se dalt un turó i un espedat que donava directament al mar, com si fos un balcó; el personal molt familiar i encantador, però la pluja no va deixar d’acompanyar-nos i això deixava un paisatge una mica trist. En una setmana havíem passat d’estar a 39ºC a Móra a 22ºC a la costa basca i forro polar als vespres. Contrastos.
La costa entre Mutriku i Zumaia (Deba), magnífica, amb vistes meravelloses, però infotografiables perquè la carretereta és molt estreta i el mar és a tocar. No hi ha lloc per aturar-se, només es pot viure i que se t’enclavi al record.
Zumaia és impressionant. Les vistes des de dalt el mirador donen una idea general. Després a la platja ja es poden calcigar bé les roques i mirar-les de prop. L’aigua, gèlida. El temps inestable. La gent molt amable. Tapís verd a tocar del mar característic de tota la costa.
La marea va fent variar el paisatge deixant al descobert les roques sedimentàries que expliquen uns 60 milions d’anys de la vida sobre el nostre planeta. Et falta temps per fer recorreguts diversos per la costa i per terra i, això sí, buscar una època amb més bon oratge que permeti admirar el paisatge d’una altra manera.
Caldrà tornar-hi.