A cop de llengua

És increïble com encara avui en dia es generen polèmiques per la llengua usada per la comunicació. Bé, potser és que, de fet, no ha canviat mai gaire res. Parlo de l‘entrenador de l’Eibar que va abandonar dignament la sala de premsa davant les males maneres d’alguns periodistes esportius pel fet de parlar en èuscar. Si l’Estat fos plural i democràtic això no hagués passat, això no hauria de passar.

Tornem a Almeria i a l’entrenador de l’Eibar. El cap de premsa insistia a dir que responia en èuscar i tot seguit ho faria en castellà, com quan venia el Barça i ho feia en català i després en castellà (Guardiola, recordeu?). Però no es va entendre, i això que ho va dir en castellà. Avui tenim unes declaracions d’un ex-director del diari Marca que ens transporten a una altra època: “A Espanya s’ha de parlar la llengua que entén tot el món: el castellà”. “Ja hi tornem a ser”, vaig pensar, o potser és que no hem avançat gaire en tots aquests anys? De fet, fa dos anys va passar el mateix a Osca i en Català. Potser aquesta és la primera vegada que passa en èuscar. Poc després una piulada deia: si li haguessin preguntat en anglès, hagués respost en anglès? Probablement sí, si sabés l’anglès, com feia Guardiola a les rodes de premsa: Català, Castellà, Anglès, Italià, Alemany… Luís Enrique també ha sortit en defensa del seu col·lega. Per què costa tant d’entendre que les llengües no són grans o petites, són eines de comunicació, tan se val quanta gent en parli una, si en regíssim per aquest criteri, tots hauríem de parlar Xinès.

En fi, res més a dir, a cop de llengua s’acaben entenen moltes coses…