A propòsit de la cal·ligrafia

Aquesta setmana hi ha hagut un bon rebombori sobre l’educació a Finlàndia dient que només ensenyarà a escriure a les escoles en lletra de pal a partir del 2016. En un primer moment es va pensar que deixaven d’escriure, quan només deixaven d’aprendre a escriure amb lletra lligada, i ja hi va haver tot d’arguments a favor i en contra.

Estem a final de la primera avaluació als col·legis i instituts i, per tant, en un període extra de correccions. La bona cal·ligrafia és bàsica per entendre què estan dient els alumnes (a banda d’altres aspectes que tots coneixem). No només és important què dius sinó com ho dius i com ho escrius. La netedat i l’ordre del text és important. Indica la maduresa de l’alumne. Ningú fa la mateixa lletra a diferents edats. Tots usen lletra lligada. Alguns (pocs) fan lletra inintel·ligible. La cal·ligrafia pot reflexar moltes coses de l’interior de cadascú. Fins i tot, n’hi ha que pensen que modificant la cal·ligrafia podem canviar coses del nostre interior. Sigui com sigui, continuarem escrivint a mà, i ho podem practicar des de casa des de petits.

Tenir bona rapidesa mecanogràfica també està molt bé, perquè usem l’ordinador. Però una cosa no trau l’altra. Escriure bé tant a mà com a ordinador haurien de ser les prioritats segons les edats. Començar per la base escrita a mà i continuar més tard amb l’escriptura a ordinador em semblaria molt bé. Tot ajuda a avançar.

Caligrafia.jpgiii-300x199En uns anys veurem si aquesta decisió ha estat l’encertada. De moment, podem mirar de fer millor cal·ligrafia, que sempre va bé.

9 pensaments a “A propòsit de la cal·ligrafia

  1. Molt interesant.
    Pregunto: és “Caligrafia” com al titol, o “Cal-ligrafia” com al text?.
    Té la plantilla de la “letra española”? Podría orientar-me.
    Gràcies

  2. No vaig poder fer servir escriptura amb lletres soltes —que no pas l’anomenada lletra «de pal» que des del meu punt de vista correspon més aviat a imitar les lletres sans serif, especialment en majúscules— fins que no vaig fer aquell curs anomenat preuniversitari, l’any 1969. Abans, a l’escola on havia fet la primària i l’antic batxillerat, no m’ho permetien. La lletra que em sortia, si anava prou lent, era llegible, però el meu cap funcionava molt més de pressa que la mà, i sovint, en acabar una frase, ja me n’havia pensat dues o tres més.
    Fins aquell moment allò de la cal·ligrafia i haver d’escriure a mà amb una mena de lletra que no era la que em sortia de manera natural i que, a més, ningú no m’havia ensenyat a fer més enllà de dir-me «còpia això», havia estat un trauma.
    Recordo que amb 8 o 9 anys vaig estar castigat tot l’estiu sense activitats fora de casa per haver suspès la cal·ligrafia, tot i que les altres notes eren totes 9 o 10…; i que quan amb uns 15 anys, en un test dels anomenats psicotècnics, va sortir que era molt apte per activitats científiques i literàries, vaig pensar «literàries jo?», no tant per la presumpta capacitat, sinó pel fet que escriure em feia una mandra immensa. Ara, afortunadament, ja no, i he escrit uns quants llibres… el test la va encertar força: un científic que escriu novel·les.
    Realment, fer bona lletra lligada, d’adult no m’ha servit de res, al contrari, quan s’ha d’escriure un cartell o similar, moltes vegades ho acabo fent jo, perquè se’m llegeix millor que als altres quan imito lletra d’impremta.
    Quaranta anys han hagut de passar des que me’n vaig adornar, perquè el país amb els sistema educatiu amb més prestigi, acabi arribant a la mateixa conclusió a la que vaig arribar com a «pacient». Això demostra l’extrem conservadorisme que regna mundialment en el món de la pedagogia.
    La meva conclusió en l’afer de l’escriptura manual és: desenvolupem les capacitats de cadascú, i no centrem la vida de l’alumne, precisament, en la que menys destaca, que sempre hi ha maneres per fer el mateix sense obligar a passar «pel tub».

  3. En primer lloc, no ens diu gran cosa.
    En segon lloc, haurà de reconèixer que la lletra lligada, com reconeixen les mestres, no té espai en el món actual més enllà d’exercici de psicomotricitat fina. De fet, els infants (jo mateix ho recordo) es mostren descol·locats quan descobreixen textos sense lletra de fil, és a dir, amb lletra d’imprempta. És una contradicció pedagògica.
    En tercer lloc i com a conseqüència del segon, com que és un exercici de psicomotricitat fina, potser que ho suplim amb altres exercicis amb aquest objectiu. El dibuix n’és un bon exemple (però, oh, endarrerir l’edat d’aprenentatge de lectoescriptura seria obrir la caixa dels trons).
    En quart lloc, saber escriure a teclat és indispensable. El més estrany de tot és que ens alarmem de què se substitueixi (en part!) la cal·ligrafia i que la mecanografia no estigui present al currículum. És un altre síntoma d’allò que en educació en sabem tots.
    I per últim, com vaig aprendre d’un professor de llengua que feia una lletra incomprensible, Sau s’equivocava quan deia allò de “reflexada la teva llum…”. És reflectida, i el seu infinitiu reflectir.

    • Cert que escriure amb teclat és indispensable, però una cosa no treu l’altra. Vull dir que segurament hem après, aprenem i aprendrem moltes coses que (aparentment) no necessitem o no els hi trobem la utilitat pràctica, fins que arriba un moment que et pot fer servei. Ho he respost en un altre comentari, Steve Jobs ho explica molt bé en el seu discurs.
      Gràcies pel comentari.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *