Pensaments en veu alta…

“Tots els polítics m’han enganyat”. M’ho ha dit una amiga avui. Per a ella, el milió i mig llarg de gent que vam sortir al carrer l’11 no volíem la independència, el que volíem era un treball digne i que els polítics deixessin de robar. I m’he quedat de pasta de moniato. Tu hi vas ser? -la interpel·lo- No -respon- i m’anuncia que els polítics m’han enganyat tots, des de Felipe González fins al Pujol.  Ahh, és aquí el problema, crèia en Pujol fermament com si fos el pare de la pàtria, venerable fins a l’extrem i ara no s’ho pot arribar a creure tot el que ha confessat (i no ha dit gaire res encara). A mi no m’ha sorprés -li etzibo- i esbatana els ulls. És més -continuo- ara entenc molt bé l’etapa del “peix al cove”. Tot té una explicació i el que falta encara per saber! Cal estirar el fil i per això també ens cal un nou país…

La-V-de-la-Diada-a-su-paso-por_54414924609_53389389549_600_396

Em dol, però, que pensi que el mosaic-manifestació més inèdit i gran del món no hagi estat per demanar votar el 9N. No sé on s’informa, però no és un fenomen estrany dins del nostre país. Al contrari. I m’amoïna. Sí, m’amoïna perquè gent que es suposa que sap llegir i escriure nega la realitat o l’explica a la seua conveniència sense tenir en compte els fets objectius.

Jo hi vaig ser, i cridàvem independència -li dic-. I també hi vaig ser l’any passat, i l’altre. Tu hi érets? No -em confessa-. Llavors com pots dir el que dius?

Artur-Sant-Jaume-CRISTINA-CALDERER_ARAIMA20140927_0175_46

“Creure en els polítics” em repeteixo internament. Hi ha de tot, com a tot arreu, però si vaig despotricar de Mas quan va pactar la rebaixa de l’Estatut, ara li reconec el mèrit. Ho està fent de Matrícula d’Honor. Suposo que dels errors se n’aprén (qui vol aprendre’n), i ha demostrat ser el millor president que hem tingut fins ara. El millor, sí. No he votat a cap dels presidents que hem tingut, però sempre els he tingut el respecte institucional que els hi pertoca. El MHPresident Mas, envoltat per altres polítics que saben estar a l’alçada del moment, estan escrivint pàgines brillants per a la història. Ells al capdavant i nosaltres darrere, empenyent.

signant-MAS-2

 

_GPS2087_opt

Venen dies incerts, però val la pena saber que som molts, que tenim ganes de votar el 9N i que estem carregats de raons per fer-ho.

 

 

Votaré sí+sí i les vegades que calgui sí

Amb aquesta sentència em va respondre ma mare el 12 de sembre quan li vaig preguntar què li semblava la doble pregunta. Ho va dir amb entusiasme i optimisme, i em va sorprendre venint d’ella, que no havia demostrat mai aquestes conviccions. La frase m’ha romàs impresa tots aquests dies, sobretot quan em dèia que no sabia si votariem el 9N per tot el què dèia l’estat, i jo li dèia sempre que sí. I més encara després de l’11S passat. I avui s’ha convocat oficialment la consulta en signar el document el M. H. President Mas. Gran acte. Emocionant. Sobri. A l’alçada del moment històric.

SignaturaPresident9N

 

He trobat a faltar, però, els representants d’ICV-IUA. Cadascú és lliure de fer el que vulgui (faltaria més), però trobo que haurien d’haver-hi estat, igual que hi van ser el 12 de desembre. No és (només) el govern, és (sobretot) la ciutadania qui empeny el govern des del 2012 i avui és la culminació que dóna, al mateix temps, el tret de sortida definitiu.

Comença el compte enrere. A partir d’ara cal esperar la reacció de Madrid (govern) que condicionarà el procés. Però ningú sap què pot passar del cert.

Sigui com sigui, Ara és l’hora! Jo ja sóc voluntària. El 4 d’octubre engega la campanya pel Sí+Sí. Ja tenim convocat el 9N, ara l’hem de guanyar! Feu-vos voluntaris!

 

La darrera Diada (i tres)

Ja han passat tres dies de la Diada i encara em dura la pell de gallina quan recordo moments puntuals o veig vídeos del què vam fer dijous. Entrant per la Diagonal ens vam anar afegint a les colles amb música i ball, però ens vam perdre molt del què passava a la resta. La pantalla gegant ens ho retransmetia. Sensacional. Aquí hi ha un vídeo-resum fantàstic amb cançó inclosa per a fer-se una idea. Editat per l’ANC. El 9N Votarem!

Anit, el periodista José Maria Carrascal era entrevistat a La Sexta arran de la publicació d’un llibre. La primera pregunta va ser sobre el famós article que va publicar el 1978. La resposta, clara. Resumint: Catalunya no es pot saltar la legalitat vigent. Decebedor venint d’algú que passa les primaveres i les tardors a Nova York, potser no va veure la V a cap diari o com que és estiu només va llegir la premsa de Madrid. Aquí un article que diu grans veritats, potser li convindria llegir-lo.

Però bé, tornem a la Terra, ningú sap què pot passar a partir d’ara. Pere Cardús anunciava 7 passos i una hipòtesi d’ara al 9N. La tercera hipòtesi sembla que va per bon camí, però tot és tremendament incert. Dilluns haurem d’estar atents a totes les notícies. Comença el compte enrere final. Espero i desitjo que aquesta hagi estat la darrera Diada. Que sàpiguen estar a l’alçada del que va passar dijous. Una Diada inoblidable, de rècord, emotiva…sí, però espero que sigui l’última, la que tanca un cicle. La pròxima serà per celebrar la independència, no per reclamar-la.

 

 

 

Paciència infinita

Tarradellas dèia que en política es pot fer de tot menys el ridícul. M’ha vingut al cap la frase en veure les manifestacions de líders unionistes intentant minimitzar la Diada. Tenim paciència infinita davant el ball de xifres, potser perquè ens sabem guanyadors morals, volem democràcia, Volem Votar.

L’any passat van dir que érem 200.000 per omplir 400Km de carretera. Val, molt bé. Enguany han dit que érem 520.000 per omplir 11km de llarg i uns 16-20 d’ample. Val, molt bé. Això vol dir que érem més del doble de l’any passat, no? Llavors no s’entèn que Alícia Sánchez Camacho digui que l’independentisme perd força. Sobretot quan la gran concentració unionista prevista a Tarragona fregava les 4000 persones (sent generosos). Ni que el país està fracturat, com proclamava la Carme Chacón. Bernat de Déu va encertar-la anit dient en una piulada que les dues manifestacions tenien un punt en comú, les dues ens havien fet somriure.

Tarragona ahir, concentració unionista:

tarragona

Tenim paciència infinita davant les provocacions. Ahir, una gran bandera espanyola era en un parterre a uns 50 metres de la via. La gent passava pel costat i ni se la mirava. No va passar res, que cadascú s’expressi com vulgui, pacíficament, clar. Van cremar una estelada al davant del monument a Rafael Casanova mentre fèien l’ofrena floral. La gent no va fer res, no va dir res. La policia se’l va emportar.

Estem tranquils, esperançats i il·lusionats. I sí, som gent pacífica, però cridem fort. I, com dèia el poeta: “No podran res contra un poble unit, alegre i combatiu“.

Barcelona ahir, concentració independentista:

barcelona2014

 

Un poble disciplinat

I ho hem aconseguit! Si us dic la veritat, a mig estiu no les tenia totes per la dificultat de la fita. Comentàvem que es veia menys alegria que l’any anterior a l’hora de fer les inscripcions, que fer un mosaic era molt complicat. Però el final ha estat apoteòsic i s’ha inscrit més gent que l’any anterior. Sembla que ja hi tenim la mà trencada en això d’organitzar. Això ja és una dada, 550.000 persones inscrites amb noms, cognoms i DNI. Si van fer aflorar l’assumpte Pujol per desmotivar, l’efecte ha estat el contrari. Hi ha més ganes que mai de fer net i de tenir un País Nou.

tram2.filera1

Nosaltres hi hem arribat en autobús. Com que veníem de Terres de l’Ebre podíem triar entre el tram 1 o 2. De fet podíem triar qualsevol tram, però allà era més a prop de l’arribada i la sortida. Disciplinats ens hem anat posant a la filera que tocava. L’1, groga. Els voluntaris posaven els cartells i hem fet fileres de 4 a cada color. De fet, hem acabat una mica apretadets. Al davant, una família de Barcelona, de dos carrers més enllà d’on érem, “però l’any passat vam baixar a Camarles” ens han comunicat. I hem xerrat una estona sota el sol d’un inusual setembre calorós, més que l’any anterior. Mira que som estranys, preferir torrar-nos al sol i patir aglomeracions incòmodes en comptes d’aprofitar per anar a la platja…

A les 17.14, crits, joia, alegria i pell de gallina durant uns minuts. “Ho hem aconseguit”! Ni en els meus millors somnis podia imaginar-me una cosa així: Diagonal i Gran Via plenes de gent formant una senyera gegant. Les imatges són espectaculars! Diuen que érem uns 1.800.000, perquè els carrers eren plens, sí, però les voreres també. Potser no érem tants, però érem molts, moltíssims. Una multitud pacífica, cívica i reivindicativa que reclamava el més normal en qualsevol democràcia normal del món: poder votar!

Ara venen les reaccions posteriors, algunes esperpèntiques i notícies increïbles; però els que érem allà sabem que hem fet la manifestació més gran de la història d’Europa, i els que ho han volgut veure també ho saben, per molt que ho vulguin amagar.

Ara és l’hora de la política, el poble ja s’ha manifestat.