Publicat el 14 de juliol de 2014
Suzanne Vega al Festival Pirineos Sur
No havia estat mai a la Vall del Tena i va ser tot un descobriment. Paisatges de postal, gent molt amable i disposada a fer-te la vida més fàcil, poblets idil·lics a tocar de llocs meravellosos… res a dir en aquest aspecte, una zona totalment recomanable. Fins allà m’hi va portar, com no, un concert de Suzanne Vega a l’auditori de Lanuza a propòsit del Festival Pirineos Sur. Lanuza és un llogarret petit i amb conjunt arquitectònic remarcable que està incrustat a peus d’un llac. Certament el Festival reactiva econòmicament la zona a l’estiu i és un bon pol d’atracció turística. Sallent de Gállego, municipi més gran i proper, també és seu d’una part del festival i hi ha concerts gratuïts, fires, exposicions, etc. Una delícia…
Una mica més amunt de Lanuza hi ha una plataforma gran enmig de l’aigua, sorprenen les dimensions i de més a prop més encara. L’auditori de Lanuza és una plataforma unida a terra per dues passarel·les i de cara a unes grades de ciment en forma de teatre grec on s’hi poden asseure unes 2800 persones i en poden arribar a cabre fins a 4500 (dissabte n’érem unes 1500). El lloc és espectacular, això sí. Primera pega, l’escenari queda lluny del públic; encara que seguis a primera fila hi ha uns 14 metres fins al cantant. Com més amunt vas, pitjor, per això han posat una pantalla gegant darrera de l’artista, sinó només l’intueixes, però n’hi hauria d’haver més a altres punts i no només darrera l’escenari. Segona pega, el so no pot rebotar perquè l’escenari està flotant enmig del llac, en conseqüència interpreto que és molt difícil ajustar-ne bé la qualitat (encantada que algú m’ho expliqui bé si vaig errada), i el(s) concert(s) haurien pogut tenir millor qualitat de so; deixem-ho així. Per desgràcia no vaig poder apreciar si Melissa Laveaux era bona cantant, perquè sentia més als instruments que a ella, que és bona instrumentista, per cert. Se’m va fer (molt) llarga l’hora i quart de concert, probablement pel so deficient, la incomoditat dels seients, la llarga espera i el fred siberià. De res d’això ella en tenia cap culpa i certament hi va posar molta voluntat per escalfar l’ambient, cosa d’agrair, però desitjava al màxim escoltar (per fi) Suzanne Vega, com ja suposeu, el veritable motiu de desplaçar-me a un punt tan remot (per a mi), dels Pirineus.
La música de Suzanne Vega la tinc molt apamada i no va sonar tot el bé que hagués hagut de sonar, deixem-ho així. L’espai és massa faraònic per a sentir bons concerts bàsicament perquè l’acústica és dolenta (o potser jo sóc massa tocada i posada en això?). Cert és que el temps tampoc acompanyava, el juliol més fred en anys, em van dir, i deu ser cert, a banda que el festival va començar just el dia anterior i potser no s’hi van posar prou a temps (em van dir dos dies abans), per a controlar bé la qualitat del so i totes les casuístiques. No es sentia prou fort si no és que no erets al davant de tot. De fet, l’entrada al recinte va ser bastant caòtica. Van obrir tard per “problemes tècnics”; uns quants ens vam veure atrapats a l’entrada per uns lectors deficients. El primer concert va començar amb mitja hora de retard sobre l’horari previst quan ja dúiem ben bé una hora i escaig esperant en condicions climàtiques gens favorables (fred i vent que n’augmentava la sensació), cosa que va endarrerir-ho tot i va empipar bona part del personal allí congregat.
Bé, a banda de tot això, vaig poder gaudir de la música de Suzanne Vega, tot i que se’m va fer molt curt, curtíssim (una hora i mitja de durada). Va cantar temes clàssics i també dels nous, i va cloure amb una de les meues cançons preferides Rosemary. El fred la va mantenir amb el cap ben tapat, o per barret o per mocador, i bastanta gent va marxar abans d’hora per no poder suportar més el fred regnant. Certament la nit va ser molt freda i tantes hores en un seient incòmode també acaben passant factura. Això sí, el lloc és preciós per fotografiar, però no per a fer-hi concerts, almenys de música intimista. Tot i això, als meus acompanyants els hi va agradar molt Suzanne, potser perquè no l’havien sentit mai en directe. Potser sí que sóc jo que sóc massa primmirada…
Comparteix això:
-
Retroping: Suzanne Vega i Gerry Leonard a Sant Cugat | Coses a dir
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Música per Mònica Amorós i Gurrera | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent