Coses a dir

Anotacions diverses de Mònica Amorós i Gurrera

Menystenint el català, encara

Arran de la notícia m’ha vingut al cap que no fa pas gaire, en una xerrada adreçada a pares i mares, el ponent va decidir fer-la en castellà senzillament perquè hi havia dones àrabs a la sala (i ell pressuposava que entendrien millor el castellà que el català), ningú li ho havia demanat i tots els pares que hi van intervenir ho van fer en català. Quedava certament estrany veure com el ponent s’esforçava en parlar castellà, fins i tot quan una mare àrab se li va dirigir en la llengua pròpia del país.

Convivència Cívica Catalana (curiós nom per una associació), ha rebut un cop judicial (com diu la notícia de més amunt), el Tribunal Suprem ha desestimat el recurs que van presentar contra del decret que regula el coneixement del català entre el professorat universitari. Certament, un professor ha de conèixer el català si ha de treballar en una universitat catalana, l’altra cosa és que el faci servir. De la mateixa manera, crec jo de manera lògica, els ciutadans que viuen a Catalunya han de conèixer el català encara que no el parlin.

Per cert, amb algunes de les dones àrabs que éren a la xerrada parlo habitualment en català i em contesten en la mateixa llengua, no debades porten aquí més de quinze anys. Altres no entenen ni català ni castellà, res, cap de les dues llengües. Tot i això, encara noto aquell (antic) costum de parlar-los-hi en castellà d’entrada (menys-tenim la nostra llengua), segurament perquè pensem (erròniament) que el poden entendre millor. Crec jo que entendran més fàcil la llengua que sentin més i, gràcies a l’escola, els fills parlen català, amb la qual cosa aquesta és la llengua d’integració i que facilita la convivència entre totes les comunitats, la convivència cívica catalana, per cert.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Llengua per Mònica Amorós i Gurrera | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent