Coses a dir

Anotacions diverses de Mònica Amorós i Gurrera

Publicat el 10 de setembre de 2013

La Via Catalana cap a la independència

Demà seré a la Via Catalana [web], molt ben acompanyada i amb els membres de l’ANC de Móra d’Ebre. Com a aperitiu, avui a la nit hi haurà una marxa de torxes per la independència. Serà la primera, com també ho va ser l’estelada amb espelmes. O quan ens vam despertar el primer dia de Festa Major amb una inundació d’estelades al carrer principal gràcies a l’ANC i la necessària col·laboració de l’Ajuntament. Hi ha estelades per tot. També alguna bandera espanyola, s’ha de dir, però moltes més estelades que fa un any, o dos, o vint… L’estelada és un símbol transitori que indica un procés, un desig, tothom n’és conscient com ja va quedar clar al 30 minuts recent: L’estelada, un símbol provisional…

Encara recordo la primera vegada que vaig veure una estelada a casa. La va portar el meu pare: un clauer i una enganxina que va posar al cotxe. Ma mare estava esgarrifada per la visió d’aquella bandera i pel que li pogués passar a ell. Eren altres temps. A mi em va encuriosir. Em va explicar la història, la visualització d’un procés cap a la llibertat. Devia ser l’any 1986. A Móra, per Festa Major, alguna gent hi penjava, encara, una senyera i una bandera espanyola. A casa només penjàvem la senyera, l’estelada va venir una mica més tard, el 1993.

Aquests dies amb la moguda que hi haurà demà no deixo de pensar en el meu pare, independentista que estaria contentíssim avui de veure tanta gent, fins i tot el President Pujol, de costat de la independència. Suposo que avui li hauria de donar la raó. Ell sempre em dèia que en Pujol tenia l’estelada sota el coixí i que quan pogués la hi trauria. Bé, han hagut de passar molts anys per a fer veritat aquesta afirmació. Ell, que va militar a CDC des dels inicis (tot i què a l’Ebre no va ser primera força fins més tard, com s’explica molt bé aquí), també va acabar perdent la paciència amb la pussilanimitat de CIU i va acabar votant postures independentistes més clares (vull creure que també per la meua influència). Tot i això, com he dit abans, sempre va creure en el President Pujol. Estaria content avui, dic, de veure que ell també serà a la Via Catalana, que aposta per una Catalunya independent perquè ja no veu més marge de maniobra, i això té molt mèrit venint d’algú que va passar vint anys intentant encaixar Catalunya amb Espanya.

En fi, recordo que fa un any tenia el cuquet per anar a la gran manifestació de Barcelona. Realment va ser impressionant. Una Diada històrica. Demà ha de ser encara millor. El repte és majúscul i també emocionant. Les previsions auguren que demà es doblaran els inscrits (fins ara uns 400.000); 625 periodistes acreditats, sense comptar-hi els de TV3, tant de dins del país com internacionals; i ja s’han exhaurit les samarretes (500.000) i això que pots anar com vulguis perquè no és obligatòria portar la de la Via. Jo no la tinc, en portaré una altra de reivindicativa, groga, clar.

Que tingueu una Bona Diada!

  1. Enhorabona a tots els membres de l’ANC (i a la nostra Carmeta!) pel magnífic treball desenvolupat. Com diem en català: la feina ben feta no porta destorb! Endavant fins a la independència!

    Per cert, molt bo també el programa de TV3 sobre l’estelada. Com tu saps, aquí al País Valencià preferim l’estelada sense blau: és el nostre ADN.
    Una abraçada, Mònica.

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Coses meues per Mònica Amorós i Gurrera | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent