Tornar a Rosselló
Ens hi vam traslladar de seguida. Durant el setembre i a poc a poc va anar prenent forma. Al primer hi vivia un matrimoni gran que s’hi va estar fins que van anar a parar a la residència. Cada pis que es buidava es reformava i es llogava a preus astronòmics, era la febre post-olímpica, clar…deu anys més tard encara va ser pitjor, va ser el pic de la bombolla immobiliària.
A poc a poc em vaig anar fent al barri. Al passatge de prop de casa hi havia un forn de pa dels de “tota la vida”. Hi havia una senyora gran que sempre amablement em donava el pa i conversa. Un dia em va preguntar d’on era, el meu accent, tot i portar ja set anys a la ciutat, es mantenia invariable. Quan li vaig dir que era de Móra d’Ebre va obrir els ulls més del compte. Resulta que havia cosit per una dona de Móra durant la post-guerra que vivia uns carrers més enllà, però que va morir tràgicament al caure el balcó del pis on vivia. “La tia R.!” vaig exclamar obrint també els ulls. Havia sentit explicar la història a casa moltes vegades. A bona fe que el món és petit. Mon iaio era també en aquell balcó, la fortuna va voler que ell rebotés al ferro del balcó del pis de baix i anés dins la casa, la tia no va tenir tanta sort i va caure al carrer. Un quart pis si no recordo malament. Morta a l’acte. Va sortir a EL CASO. Bé, aquell fet va fer-li recordar a la dona els seus anys de joventut, perquè ella llavors devia tenir no més de quinze anys. Era maco sentir-li explicar les històries, de tant en tant em donava conversa sobre fets d’una altra època i buscàvem més coincidències, gairebé impossibles.
Però de vell ningú passa i va morir pocs anys més tard. L‘herència va ser complicada i el forn es va extingir. Em va saber molt greu. El barri va quedar més trist.Al quiosc hi havia el xic més divertit i simpàtic del barri. I bromista. L’únic capaç de cridar “bon dia guapa!” a dos quarts de vuit del matí, quan sortia invariablement amb cara de son per anar a la feina. Em feia dibuixar una rialla. Realment la gent simpàtica sempre alegra el dia i ell feia això amb els veïns i veïnes de l’escala. Era fantàstic també baixar al quiosc el diumenge al matí, en pijama, i demanar-li el diari des de la porta. Ell te’l portava i jo podia tornar a fer un dels meus esports preferits: llegir el diari mentre esmorzava. Els quiosquers són com les porteres de la finca d’abans, ho saben tot. Aquells deuen tenir 1000 històries per explicar.
Per unes temporades, el divendres era la nit del sopar amb pisaires, amics i coneguts. Sempre es pot trobar una excusa per portar amics al voltant de la taula i fer-la petar. Més tard, sortíem a la nit barcelonina, teníem prou benzina per ballar fins a l’alba.
A vegades et creuaves un xic alt com un Sant Pau, vestit amb abric negre i mans a les butxaques, que s’aturava al quiosc, fullejava diaris i revistes i continuava avall. Era en Quim Monzó. Encara no era gaire conegut. Vivia unes finques més enllà, fent cantonada al passatge. Jo només me’l vaig trobar un parell de vegades, feia impressió per l’alçada. Un tros d’home, s’ha de dir. Els companys de pis se’l trobaven al bar amb més poc glamur de la zona, ple de fum i d’olor a “carajillo”. Evident que jo allí no el vaig trobar mai. Poc després es va traslladar a un pis més gran a una altra banda més tranquil·la (ambulàncies i bombers eren massa soroll per a l’esperit, va dir), ja sortia per la tele.
I anaven passant els anys. L’aparcament lliure del xamfrà es va convertir en zona blava, una mica més enllà era zona verda i també roja. El contracte de deu anys es va acabar i el preu va pujar al doble. El darrer pisaire va decidir marxar. Per a mi era impossible continuar-lo mantenint amb el minisou, calia tornar-lo a compartir amb molts o marxar a una altra banda. Vaig donar la transició per acabada. Pis tancat. Etapa clausurada.