Coses a dir

Em va semblar increïble la interpretació tant des de la “caverna” espanyola com del PP i C’s (PSC s’hi va afegir i ICV em va decebre prou). També és cert que Mas s’havia posat el llistó molt alt i demanava, en època de retallades i crisi profunda, una majoria per avançar amb fermesa, obviant que no era l’únic partit pel dret a decidir i que vol un Estat propi (= independència). De fet, CIU fa dos anys es va presentar a les eleccions amb el Pacte Fiscal com a gran reclam. Va obtenir 62 diputats. Ara, amb un mandat que vol avançar clarament cap a l’Estat propi, n’ha obtingut 50. Gens malament si tenim en compte els dos anys duríssims de crisi i retallades i l’augment dels votants que segurament s’han emportat altres formacions polítiques a banda dels pactes amb el PP. Toca, per tant, felicitar CIU per ser la primera força amb diferència, amb un escenari desfavorable continuarà tenint la responsabilitat de conduir el país.

ERC ha aconseguir arribar a la 2a posició doblant resultats, però a 29 escons de CIU. Un abisme de separació, encara, però la recuperació d’una formació clarament independentista catapultada fins a la segona posició és un missatge clar al món: ha pujat la independència, avui hi estem una mica més a prop que ahir.

El camí no serà fàcil, cert. En aquest sentit, trobo que és el diari ARA el que més ho encerta: “Mas no ho podrà fer sol“. És certament així. L’independentisme no és patrimoni d’un sol partit, és transversal. Segurament podem trobar independentistes a tots els partits polítics (sí, al PSC també, jo en conec). La manifestació de l’11 va ser multitudinària i ningú, cap partit, pot apropiar-se-la com s’ha vist. Però sí que hi ha una lectura clara dels resultats d’ahir: toca arribar a acords i posar data al referèndum. El mandat del poble així ho determina: 87 diputats a favor, 28 en contra i 20 que encara no se sap. Un bon balanç. Si fos futbol seria per golejada.