Coses a dir

Anotacions diverses de Mònica Amorós i Gurrera

La independència ha deixat de ser una utopia

Encara em dura el cansament i l’eufòria de la gran Diada. He començat a escriure alguna cosa diverses vegades, però eren massa les emocions i els sentiments i poc el temps disponible. Molts anys anant a la manifestació independentista de les cinc de la tarda, “quatre gats” en comparació amb els que dimarts vam fer que fos una apoteosi. No val ara a dir que érem 600 mil, ja sabem tothom com van aquestes coses, fa dècades que comptem malament, continuem fent-ho doncs. Dimarts vam sortir al carrer el doble que el 10J, si van dir llavors un milió, dimarts n’érem dos. D’acord, diguem un milió i mig, tan se val, va ser la més gran feta mai i la foto aèrea ho corrobora. I va ser festiva, amb carrers plens de gent de totes les edats que caminàvem, com jo, amb l’estelada i el somriure a la boca. Per motius de cotxet de nen no vam poder accedir a Passeig de Gràcia, ens vam moure per carrers laterals i per Rambla Catalunya. Ple a vessar. Vaig sentir només un clam: independència. Cap estirabot, cap violència verbal contra res o ningú, només un crit fort i unànime a favor del país que ha decidit, penso, caminar conjuntament per fer un pas endavant. Gent tranquil·la i pacífica que va sortir al carrer amb l’esperança d’un futur millor per defensar el seu país i canviar radicalment la història. Ni en els meus millors somnis independentistes m’hagués pogut pensar mai una manifestació com la d’aquesta Diada. El que pot passar a partir d’ara és imprevisible. Vull dir que, no sé quan trigarem a aconseguir la independència, però ara veig clar que ha deixat de ser una utopia. És important que no badem i fem bé les coses, la unió ha de ser la nostra força…
 

El meu president, Sr. Mas, (jo no el vaig votar, continuo militant i votant a Esquerra des de fa vint anys), ha fet uns discursos excel·lents aquests darrers dies. Sembla que aquesta vegada s’ha fet seu el missatge i aposta per dotar a Catalunya d’estructures d’estat. L’anàlisi del dia després i el discurs d’avui a Madrid m’han emocionat, i ho dic sincerament, pell de gallina. No ha dit explícitament la paraula independència, però se li ha entès molt bé. Jo m’ho he pres com l’inici del procés, ja no hi ha marxa enrera. La manifestació ha estat decisiva. Ara toca no badar, seguir fent camí pas a pas, sense pressa, però sense pausa i sumar complicitats, com més millor.

I mentrestant ja ens anem preguntant què passarà amb els Barça-Madrid, i com que som de bona fe ens imaginem que podrem continuar jugant a la lliga espanyola… però no ho tinc tan clar, que si ara ens diuen el que ens diuen quan siguem independents, ai. Molt millor la catalana, com diu en Xavier Bosch, i al Madrid ja ens el trobarem a Europa.


  1. En una lliga catalana, lo Barça deixaria de ser la potencia que es ara senzillament per manca de competència: Nastic, Sabadell, Girona, Lleida, Palamós… no estan a l’alçada, amb  tots los respectes per ells.
    Si el preu que hem de pagar per ser independents es la desaparició del Barça tal i com ara el coneixem, endavant. Per això es mes que un club. I ho dic com a soci del Barça i fanàtic del futbol.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Coses meues per Mònica Amorós i Gurrera | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent