Publicat el 20 de maig de 2012
Bruce Springsteen
No he anat mai a veure un dels seus concerts, tot i què gairebé tothom ho recomana, des dels bojos pel Boss fins als que els hi agrada com a espectacle i presumeixen d’haver-lo vist en directe. Diuen que la relació preu/qualitat és molt bona. El Boss dóna molt espectacle per un preu relativament assequible comparat amb altres concerts o esdeveniments. El Boss als concerts ho dóna tot, sua, canta, es mou… tres hores d’espectacle total amb una vitalitat impressionant per l’edat que té.
Hi ha cançons seues que m’agraden, no ho puc negar, però no sé si podría estar-me tres hores seguides sentint-lo tot i què els directes sempre resulten molt més atractius. En conec que van anar als dos concerts amb l’excusa que no canta mai el mateix. Sis hores de música en directe per uns cent euros. Gairebé uns disset euros l’hora, no em sembla car tenint en compte que alguns consideren el concert com una teràpia, com una renovació, com un anti-estrès total… bé, no sóc fan del Boss, però ho puc entendre, perquè això és el que passa la majoria de vegades en què veus un espectacle que t’agrada i que vius intensament…
En un article recent, l’Empar Moliné explicava que al concert que havia fet el Boss a Andalusia havia, també, dedicat una cançò als indignats d’allà e un perfecte castellà i es preguntava si els fans d’aquí no n’estaven una mica gelosos perquè el “seu” Boss també buscava la complicitat de la gent en un altre punt de península, i també se l’havien fet una mica seu. Personalment, també penso que s’exagera una mica amb en Boss, una cosa és que t’agradi la seua música, les seues lletres, el seu espectacle, l’altra que se’l vegi com a un déu en tot el què diu o fa i que les rierades de thalia democratica siguin espectaculars cada vegada que ve a la nostra capital. No cal exagerar, és evident que en Boss vol apropar-se a la gent vagi on vagi, sap tocar la fibra, sap posar-se en la pell de qui l’escolta i sap agradar, té ofici i això està molt bé, però entronitzar-lo com a un déu em sembla exagerat. Perquè els concerts del Boss són com una religió per a alguns, fans incondicionals, admiradors indestructibles, pelegrins impertèrrits que deuen pensar que els que no anem als seus concerts no sabem què de bo hi ha al món, o que realment no entenem què és el Boss… Bé, potser no, potser no ho sabré mai què és el Boss amb aquesta intensitat que viuen alguns, amb aquest fervor que se m’escapa; però puc imaginar-me’l i posar-lo al costat de les meues passions i llavors puc arribar a entendre-ho, perquè ja se sap que no som tan diferents, en qüestió de fílies tothom té el seu déu (o deessa) particular.
Perdoneu, però algú ho havia de dir.
Comparteix això:
Deixa un comentari
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Noms propis per Mònica Amorós i Gurrera | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent
Per fer baixar el rei del seu tron, us diré que en Boss no és perfecte i no se li ha de perdonar tot: els dos concerts van començar amb gairebé una hora de retard, va haver alguns problemes de so i el seu català era fàcilment millorable. EL que passa és que els catalans ens agrada que s’esforcin a parlar la nostra llengua, i ens sentim especials quan “Déu” ho fa.
No vull treure-li mèrit, canta, balla i transmet molta energia possitiva, però també va al lavabo com la resta dels mortals.