Passa el temps volant. És un tòpic cert. Sembla ahir que a meitat de la nit vam haver de córrer cap a l’hospital i a les 6.10 de la matinada arribava en Bernat. Moré, rosadet i cridaner. Allargassat. Per a mi la coseta més bonica del món. Els braços buscaven l’infinit, els punys serrats, devia sentir-se molt estrany en aquest món acabat d’arribar. Jo em sentia estranya també. Per molt que sigui desitjat i te’n facis a la idea durant nou mesos res és comparable a quan definitivament arriba als teus braços. Llavors una nova vida comença i la teua irremeiablement canvia. I, a vegades, els canvis són bons, o molt bons, i quan mires enrera sembla mentida que ja hagin passat tres anys des d’aquell dia… I per molts anys!
Bon dia.