És el que m’ha vingut al cap al llegir la notícia. Sandro Rosell apunta i La Vanguardia dispara. Així de fàcil.
Sandro diu que és molt feliç sent president del Barça, però, no serà el més gran president de la història del club; potser serà recordat com el que va voler destruir el president del millor Barça de la història i això, a la llarga, no el pot fer feliç. Ningú prou intel·ligent pot tenir rancúnia per ningú, i menys encara quan l’herència esportiva ha estat tan elevada. El que li caldria és generositat, és portar el Barça més amunt o almenys mantenir-lo on és el màxim possible i això el faria més gran, com a persona i com a president. Els sentiments negatius et fan més petit a tu i més grans als altres.
Hem passat d’un lideratge fort, extrovertit i valent a un d’introvertit i poruc. El Barça, de moment, encara funciona per la inercia dels anys precedents, veurem on anirem a parar d’aquí a cinc anys.
Encara em ressonen les paraules d’en Sandro la nit que va ser elegit president del Barça: “No us defraudaré. No us defraudaré”. Va repetir des del faristol. Volia que ens el creguéssim i jo li vaig donar un vot de confiança, però lamentablement els fets parlen per si sols: el primer viatge oficial del nou president va ser per anar a demanar disculpes al president d’Extremadura. Déu n’hi do! Quan va costar aquest viatge que no calia?
Una veritable llàstima.