Coses a dir

Anotacions diverses de Mònica Amorós i Gurrera

Rancúnia

Rancúnia: Sentiment inveterat d’odi, de malícia, envers algú.

És el que m’ha vingut al cap al llegir la notícia. Sandro Rosell apunta i La Vanguardia dispara. Així de fàcil.
Sandro diu que és molt feliç sent president del Barça, però, no serà el més gran president de la història del club; potser serà recordat com el que va voler destruir el president del millor Barça de la història i això, a la llarga, no el pot fer feliç. Ningú prou intel·ligent pot tenir rancúnia per ningú, i menys encara quan l’herència esportiva ha estat tan elevada. El que li caldria és generositat, és portar el Barça més amunt o almenys mantenir-lo on és el màxim possible i això el faria més gran, com a persona i com a president. Els sentiments negatius et fan més petit a tu i més grans als altres.

Hem passat d’un lideratge fort, extrovertit i valent a un d’introvertit i poruc. El Barça, de moment, encara funciona per la inercia dels anys precedents, veurem on anirem a parar d’aquí a cinc anys.

Encara em ressonen les paraules d’en Sandro la nit que va ser elegit president del Barça: “No us defraudaré. No us defraudaré”. Va repetir des del faristol. Volia que ens el creguéssim i jo li vaig donar un vot de confiança, però lamentablement els fets parlen per si sols: el primer viatge oficial del nou president va ser per anar a demanar disculpes al president d’Extremadura. Déu n’hi do! Quan va costar aquest viatge que no calia?

Una veritable llàstima.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Futbol, Espectacles i Cinema per Mònica Amorós i Gurrera | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent