Coses a dir

Anotacions diverses de Mònica Amorós i Gurrera

Avui fa deu anys

Avui fa deu anys i sembla ahir. El meu pare va morir un dissabte al vespre, 23 de desembre, a l’hospital Joan XXIII de Tarragona. No va superar la darrera operació d’un càncer (d’un dels càncers), que li va costar la vida. Tenia 64 anys i en feia uns 15 que lluitava contra la malaltia que va aparèixer en diferents versions a quina més exòtica. Era, no cal dir, fumador des de molt jove, com tants altres de la seua generació i, per desgràcia, tants encara avui en dia. Vaig discutir molt amb ell per a què no fumés, però va continuar fumant fins i tot fent tractament contra el càncer, tenia la teoria que no era el tabac el que l’estava matant, sempre arguïa que no hi havia estudis seriosos sobre la toxicitat i que, si fos tant dolent, els metges no fumarien. I tenia raó perquè els estudis són bastant recents i encara hi ha metges que fumen, cada vegada menys, però…


El meu
pare pot ser recordat per moltes coses de les que va fer, perquè va
implicar-se en moltes activitats que es feien al poble, impulsant-les i
participant-hi des del primer moment. Era un enamorat de Móra i de la
comarca i un gran defensor del català en tots els àmbits en els què va
poder participar des de ben jove i en la clandestinitat, com tothom que ho va fer en
aquella època. Va ser dels primers que va
examinar-se per treure’s el títol de mestre de català per poder donar
classes al poble. Fins i tot va arribar a substituir a Artur Bladé
Desumvila en algunes de les seues classes de català, a qui coneixia personalment per l’ofici de fuster al fer-li mobles per la casa de Tarragona. Per això, quan vam
poder estudiar el català ell ens exigia el màxim perquè era la nostra
llengua. Normalment corregia als locutors de televisió o de ràdio quan feien alguna errada i així n’apreníem… o als parlants que sortien per la tele… els dinars així éren molt interessants. La llengua sempre va tenir un plat a taula a casa nostra.

Aquests dies amb la sentència del Suprem sembla que retornem a temps pretèrits que no haurien de tornar. El català és prou maltractat cada dia a tot arreu (només cal llegir blocs, facebooks o altres canals de comunicació escrita fins i tot per professionals de la paraula -diaris- per veure-ho), com per a què, a més, se li faci això. Tants anys de lluita de tanta gent no poden quedar esborrats per una frase encara que vingui del Suprem.

A la fotografia un dels violins que va construir i que jo vaig aprendre a tocar a través d’ell. Com cada nit de Nadal ens acompanyarà aquest so del violí tan especial. EPR.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Coses meues per Mònica Amorós i Gurrera | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent