Coses a dir

Ha passat gairebé una setmana de l’Espanyol-Barça i entre aquest partit i el de Champions de dimarts encara em dura l’emprenyada. No entenc com el futbol és l’únic esport majoritari que no té un quart àrbitre a la banda davant un televisor per veure les jugades polèmiques i ajudar l’àrbitre del camp. Tampoc entenc als jugadors de l’Espanyol, es veu que només corren un cop l’any: contra el Barça. Generalment veure l’Espanyol no em provocava rebuig, fins dissabte passat. Una cosa és anar a guanyar un partit (això cal fer-ho sempre), l’altra provocar al rival, emprenyar-lo al límit, buscar la bronca contínua, l’insult… enfi, suposo que és l’única manera d’intentar guanyar al Barça, no jugant a futbol. Dissabte passat no vaig veure un partit de futbol, sinó la ràbia dels jugadors Blanc-i-blaus sobre la gespa i a la grada. Suposo que l’altre equip de la ciutat guanyi sis copes l’any que (també) estàs a punt de baixar a segona, no fa cap gràcia. I empatant es van veure contents, com una victòria, perquè el Barça és el millor equip del món…

I després l’Inter. Bé, l’Inter no, l’àrbitre. Si el Barça juga a futbol i hi ha un àrbitre just, té totes les de guanyar… per això no tenia gens clar que pogués guanyar al Bernabeu i sí, 0-2 inapel·lable i l’àrbitre, tot i què ho va intentar, no va poder fer res.

En fi, esperem que dimecres hi hagi remuntada, tot és possible si el Barça juga a futbol i l’àrbitre pita quan toca, sense favoritismes. Per cert, tampoc entenc que Kameni pogués jugar després d’una vermella i Alves no després de dues grogues. Ai, que ha fet molt mal això de guanyar-ho tot i enguany no volen que passi el mateix, a la Copa ja es va veure.

Que avui tingui sort el Barça amb un àrbitre just.