Woody Allen

La primera pel·lícula que vaig veure d’en Woody a la pantalla gran va ser “La rosa púrpura de El Caire” i em va atrapar del tot. Des de llavors han passat molts anys i sempre faig el ritual d’anar al cinema a veure la pel·li d’estrena tot i què no sempre són tan rodones com aquella, i pelis més antigues de la bona època. La darrera que recordo que em va atrapar va ser “Match Point”, en canvi diumenge vaig anar a veure “Vicky, Cristina, Barcelona”, aquest cop en versió doblada al català (un cop que ho fan així és qüestió d’aprofitar-ho), i bé quan vam sortir del cinema ens havia quedat una sensació estranya…

Que un director del nivell de l’Allen vingui a Barcelona a fer una pel·lícula immediatament obre un munt d’expectatives de com serà l’obra. Realment després de veure el film veig que Woody Allen (el GRAN Woody Allen que ens ha meravellat amb la seua retòrica i el seu ingeni), també pot ser un indocumentat (Tots beneits, a Barcelona). Pot conèixer la ciutat, però no en coneix gens el tarannà i la pel·lícula si en comptes de firmar-la ell ho hagués fet qualsevol dels nostres directors li haguessin llençat els gossos a sobre. Es recordarà perquè un geni del cinema va passar unes vacances fenomenals a la ciutat mentre en rodava un reportatge amb amics i saludats.

La primera frase que ens va sortir és “no sembla una pel·lícula d’en Woody Allen”, i la segona era que esperaríem uns dies per pair i saber si ens havia agradat o no, perquè a la peli li faltava alguna cosa, però no sabíem el què… i continuo sense saber-ho, tot i què després de l’expert comentari em sembla que a la peli li falta guió, passió, força, màgia, art… en fi.

Tot i això s’ha de veure perquè segurament als que no els hi agradi el cinema d’en Woody els hi agradarà… o no, que mai se sap.

Un pensament a “Woody Allen

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *