Amb la mirada posada a Zimbabwe (IV)

No hi ha hagut sorpreses. Mugabe continua al poder sense que ningú, almenys de moment, li pugui dir res. El país continuarà en el caos i la misèria i els partidaris de l’oposició hauran d’amagar-se molt per evitar represàlies. Caldrà continuar mirant què hi passa, perquè si la comunitat internacional reacciona potser podran canviar les coses. Això d’anar fent eleccions fins a guanyar-les eliminant a l’oposició no està gaire ben vist…

Si ningú o alguna cosa hi posa remei (biològicament Mugabe és gran per un país on l’esperança de vida és de 35 anys), els propers cinc anys Mugabe continuarà al capdavant d’un país que cau a trossos i que obliga molt dels seus súbdits a marxar o mendicar. Tan de bo es pugui fer alguna cosa, Zimbabwe pot ser un país ric on hi càpiga tothom i tard o d’hora hi haurà un després de Mugabe.

Eto’o, bon vent!

Eto’o és un bon davanter, però el perden les formes. Massa vegades he hagut de mirar a una altra banda per no sentir vergonya aliena i fer veure que no passa res i confiar que els seus gols salvaran la temporada…

Però se li ha acabat el crèdit després de dues temporades nefastes on ha estat més pendent de jugar la Copa d’Africa que per l’equip que li paga. Integració zero al país, declaracions ofensives i rendiment baix.

Ja n’hi ha prou!

Amb la mirada posada a Zimbabwe (III)

Encara que sigui nit de revetlla i de divertiment no puc deixar de pensar en Zimbabwe i el que està vivint la gent d’aquell país (Amb la mirada posada a Zimbabwe I i II).

Si algú no hi posa remei Robert Mugabe continuarà essent el líder del país africà. No guanyar amb prou avantatge la primera volta ha condemnat a l’oposició (Morgan Tsvangirai) al fracàs. I és que els dictadors, siguin d’on siguin, acostumen a morir amb les botes posades…


Només el primer ministre britànic Gordon Brown, de moment, ha convidat a no reconèixer Mugabe com a cap d’estat a Zimbabwe. Mentrestant la gent del país pateix una forta repressió i l’amenaça de Mugabe de continuar governant per la força de les armes, si no guanya. Amb l’oposició retirada ho té tot a favor, faltarà veure què hi diu la resta del món del que està passant allà.

Vull
pensar que, tard o d’hora, les coses es posaran en solfa i es podran
fer eleccions democràtiques i s’acabaran els 28 anys de règim Mugabe…
Qui sap, aquesta nit màgica convida pensar en coses (gairebé)
impossibles…

Racons de Móra (1): El Congrés

Tot d’una he retornat al bloc i en Xavi va i m’atorga un premi que hauré de mirar-me amb calma i no puc anar a recollir perquè estic de congrés… i a mi això de “congrés” em sonava a una altra cosa de fa uns quants anys…

Suposo que com que estic en un moment de canvis, de fer maletes, de preveure on aniran a parar el munt de coses que he acumulat aquests darrers cinc anys…, potser per això retorno no al darrer cap de setmana sinó a uns quants anys enrere…

Congrés és un bon nom per posar a un bar: tothom s’hi acabava trobant per xerrar, exposar idees, escoltar i ser escoltat…, i això passa també als congressos. Fa uns 15 o 20 anys El Congrés era un lloc força popular i hi anavem força amb la colla. A mi m’agradava anar-hi aviat, quan hi havia poca gent i poc xivarri i no aguantava gaire… però tampoc calia, en aquella època havíem arribat a comptar més de 23 bars al poble, molts per als prop de 5.000 habitants, i podies triar i remenar anant d’un cantó a l’altre.

Recordo que havies de baixar unes petites escales per accedir-hi i després et trobaves la barra al davant i foscor als voltants. El meu germà posava música de tant en tant, massa forta per al meu gust, però allà ens trobàvem a fer-la petar i a beure cerveses i fins a les tantes… quan no hi havia horaris de tancament… potser aquell bar va contribuir a posar hores límits, perquè a l’interior sovint feia molta calor i tothom sortia a xerrar i beure… poc agradable per als veïns.

Móra, com a centre de la comarca, aglutinava bona part de la gent dels voltants i sovint a la gent de fora poble li fèia gràcia el nom del local, més encara quan veien el logo amb els dos lleons a la porta, però tenia la seua gràcia. Encara ara quan passo per davant del lloc on va estar me’n recordo. Ja no en queda ni rastre ni de la porta ni dels lleons, al seu lloc hi ha un nou local de dues plantes, amb una per a no fumadors, que dóna a l’exterior, El Cafè di Móra…

Quins temps aquells!

(Foto: panoràmica des del pont de les arcades feta per Mònica Amorós.)

Gueto lingüístic

Hem anat al cinema a veure Indiana Jones i el regne de la calavera de cristall. Ha estat molt bé i molt divertida i no entenc massa les crítiques que ha rebut sobre localitzacions i tot plegat. Cal saber què es va a veure: és una pel·lícula d’aventures per passar l’estona, a l’estil de l’Errol Flynt dels nostres pares, un parell d’hores de diversió assegurada…

Però aquest no és el motiu de l’escrit, sinó que hem triat un cinema que projectés la pel·lícula en català o, més ben dit, el cinema ens ha triat a nosaltres perquè no hi havia gaires opcions més.

Fa vint anys quan es va estrenar l’anterior pel·lícula només es podia veure en castellà, ara la podem veure en 15 sales en català, dues a Barcelona. És molt poc encara i més quan t’has de desplaçar lluny del teu barri habitual o de la teua ciutat si vols sentir-la en la teua llengua.

En canvi, fa goig veure el cinema ple de gom a gom, militants lingüístics la majoria, tothom parlava en català i, estranyament, m’he sentit en un gueto lingüistic. Em pregunto què passaria si fos a l’inrevés, si tots els cinemes fossin en català i només un parell de sales oferissin la pel·lícula en castellà. A banda de les protestes dels autoanomenats “tolerants lingüístics” o “bilingües” de torn, no crec que hi hagués un daltabaix com ha succeït en els musicals en què diuen que només “triomfen” els que es fan en castellà.

TV3 fa 25 anys i si una cosa cal agrair-li és que ha normalitzat el fet de veure una pel·lícula en català. Avui, confesso que m’he sentit estranya al cinema, perquè no estic acostumada a veure pel·lícules en pantalla gran i en la meua llengua. Recordo vivament que una dirigent de la televisió d’aquell temps deia que, amb el cinema en català, els nens podrien jugar a indis i vaquers en la seva llengua. No sé si ha passat això a tot arreu, però la televisió en català ha estat una bona normalització. Ara faltaria que també el cinema en pantalla gran fos majoritàriament en català, no crec que la gent no hi anès per qüestió de llengua, si no ets militant lingüístic vas al cinema que et queda més a prop de casa.

Aprofito per reivindicar no només bon cinema en català, sinó bon cinema subtitulat al català, ara com ara només a la Filmoteca de la Generalitat és possible.

16a Mostra internacional de films de dones

Durant aquesta setmana podeu veure aquesta 16 Mostra internacional de films de dones que organitza Drac Màgic i es realitzarà al CCCB, a l’Espai Francesca Bonnemaison i a la Filmoteca de la Generalitat. Us animo a anar-hi, cada any la mostra es supera en qualitat i participació…

5a Fira del Llibre Ebrenc a Móra d’Ebre

Em fa il·lusió aquest lustre de Fira del Llibre Ebrenc, i no només perquè es fa al meu poble, sinó perquè demostra que les Terres de l’Ebre estan vives i no només per demanar que no s’emportin l’aigua…

A la Ribera d’Ebre fa molts anys (des de 1983), que funciona el CERE, una entitat cultural força dinàmica que ha contribuït decisivament en l’impuls de la Fira del Llibre Ebrenc. Aquesta entitat també organitza cada dos anys el premi d’assaig “Artur Bladé”, que pren el nom del que és sens dubte el millor escriptor que ha donat aquestes terres, el nostre Homenot del sud, que ha estat poc conegut pel públic en general i que gràcies, entre d’altres, a la tasca de l’Associació Cultural Artur Bladé Desumvila fa possible que es comenci a conèixer arreu.

Més de 40 escriptors de les Terres de l’Ebre i alguns de fora seran presents a la Fira que estarà farcida de novetats editorials. No us la perdeu, si no coneixeu Móra d’Ebre és un bon cap de setmana per deixar-s’hi caure.