Premis Barcelona de Cinema

Generalment dimecres a la nit és un dia avorrit de tele, sort que ahir vam tenir la "Gala" dels Premis Barcelona de Cinema i ens vam distreure molt amb la Rosa M. Sardà i en Ferran Rañé. Tot estava transcorrent amb normalitat fins que va aparèixer en Pere Portabella…

Deixant de banda la seva importància com a figura dins el món de la cultura, que no discuteixo, i de la política, que tampoc, no vaig entendre perquè en els premis Barcelona, davant d’un auditori català amb la Televisió de Catalunya transmetent-ho en directe, va entestar-se a fer el discurs en castellà quan el mateix Carlos Saura després li va dir que entenia perfectament el català i es va declarar "mig català" amb dona i filla del país. El més curiós del cas és que l’anècdota en Saura la sabia i, per tant, la podia reconèixer, mentre que teòricament ens l’explicava al públic.

Per curiositat, he entrat al seu web oficial i està en els tres idiomes: castellà, català i anglès. He clicat a català per entrar-hi, però encara no és actiu i ho posa "en breu disponible".

Què voleu que us digui, em sap greu que un home tan important per a la cultura catalana no tingui una mica més d’amor a la llengua.

D’altra banda, els premis van anar repartits entre El Orfanato i Ficció. Encara no les he vistes, però espero en breu poder-ne fer algun comentari.

Encara més bici…

Baixar a Barcelona fa mandra, però a migdia feia bon sol i una temperatura molt agradable i m’he negat a agafar el cotxe o el Tram fins al metro de Cornellà, he preferit fer-ho amb bici.

De fet, el transport està prou adaptat i en un plis he estat a l’eixample esquerra a fer els encàrrecs que em tocaven. No havia suposat que fos tan fàcil i tan còmode i encara no em puc imaginar com he pogut estar tants anys sense bici…

En tornar he provat el tren des de Plaça Catalunya, molt més ràpid que el metro. Ara feia dies que no agafava el tren i me n’he trobat un de molt modern amb adaptació per a pujar tota mena de vehicles amb rodes. No sé si és pel sidral que s’ha muntat amb la Renfe, però han renovat la flota de trens, almenys el que jo he agafat. I menys mal, perquè els que hi ha (de tota la vida), són dels que has d’agafar l’escala per pujar-hi, procurar no caure al forat que queda i fer palanca amb la mà per donar-te impuls. En canvi, en aquest ha estat tan fàcil que no m’ho podia creure.

Els temps canvien i la Renfe, encara que sigui a garrotades, també. Tot sigui que la propera vegada em trobi en un dels trens "peça de museu"… esperem que no.

Redescobrir la bici

Avui era un dia com un altre, però m’han convidat a fer una volta en bici i he aprofitat que encara la tenia nova de trinca (amb llacets i tot), per treure-la a passejar. Ha estat altament agradable. De Sant Joan Despí a Cornellà és pràcticament pla i un passeig d’uns quinze minuts. Després, he anat a Sant Feliu, a l’altra banda i se m’ha fet molt curt…
De sempre havia volgut tenir una bicicleta com cal. La que havia fet servir fins ara era més pròpia d’un museu d’antiguitats que d’altra cosa, que em convertia en un perill públic cada cop que sortia al carrer: sense frens, sense llum, sense aire a les rodes, amb el seient que semblava que tingués punxes… (exagero un pèl només, que sóc de l’Ebre).

En fi, ara no puc dir que aquestes bicis modernes no són còmodes, al contrari. Fer un passeig de més d’una hora no m’ha costat gens i la frescor de la nit se’m feia del tot agradable.

Va de cine…

Feia molts dies que no em deixava caure pel cinema, però avui m’ho he fet venir bé per anar als Icària a veure’n una d’acció. L’hem triada per l’horari i perquè no era un drama i ens hem trobat una pel·lícula interessant: "La sombra del Reino".
No sé si ha tingut molt èxit, però em sembla que demà cau de la cartellera. Tot i això està prou bé per desconnectar, la música m’ha agradat i l’acció no decau en tota l’hora i tres quarts que ha durat. Em quedo amb el final. És bo.

“Cal protestar encara que no serveixi de res”

M’agrada aquest títol de llibre de Manuel de Pedrolo i durant la "mani" d’ahir em va venir tota l’estona al cap. Potser no servirà de res (a curt termini), però calia anar-hi igualment…

Estic rebentada de la caminada d’ahir i del dia ple d’emocions. Al matí un Congrés Comarcal que va anar molt tranquil amb un Joan Tardà en plena forma. A la tarda la "mani" i a la nit vam organitzar una festa boja per celebrar la quarantena d’un amic que no s’ho esperava… i encara estic recuperant-me. Si el Barça hagués guanyat hagués fet el ple, però bé, tan és, tinc aquell cansament dolç de quan és per haver fet coses que t’agraden.

Després d’estar-me més d’una hora i mitja dreta a Plaça Catalunya, vam anar baixant (per fi) per Via Laietana. Impressionant la gentada. Vaig voler fer fotos del que estava veient, però hagués hagut de pujar a alguna bastida i no em veia amb cor. En vaig fer, però encara no he tingut temps de mirar-les. Em vaig trobar gent de tot arreu i, alguns, portaven més d’una hora i mitja veient desfilar a la gentada a l’alçada de correus.

A les tres de la matinada vaig poder fer una ullada ràpida a Vilaweb i als blocs que en parlaven. Com sempre en Saül ho clava. Després fullejo altres blocs dels que hi ha portada. Déu n’hi do tot plegat. El país s’encén, potser és cert que no som tan mesells i comencem a alçar-nos. A l’horitzó s’albira la independència…