Estressss

L’Eli va i es deixa el carregador de mòbil a casa i el seu ídem s’ha mort fa estona. Ha de trucar d’urgència a la Katy, companya d’àrab amb qui ha quedat per a preparar l’examen de demà. Sap el carrer, però no sap a quin Bar i Barcelona és molt gran. Té un Nokia atrotinadet, però funcional. Jo tampoc en tinc cap de carregador. Provo de canviar la targeta. Trec la tapa, la bateria i la targeta pròpia. Aix, són companyies diferents: “format no reconeixible”. Res. Poso la targeta, la bateria i la tapa. Continuem…
En Dani té un altre mòbil. Fem el canvi. Tapa, bateria i targeta. Ara sí! Ens emocionem. Però el número és al
mòbil i no a la targeta així que res. El temps passa i cada cop és més
urgent. M’ofereixo a endur-me el mòbil a casa, em sembla que encara hi
tinc un carregador de la mateixa marca. Mentrestant ella s’espera a la
feina perquè és més a prop de l’estació. Quedo que la truco en deu
minuts i marxo. Cotxe. Semàfor. Semàfor. Semàfor… Arribo a casa, començo a remenar calaixos i no trobo el carregador que busco. Nervis. Tot d’una
recordo que l’he llençat en la darrera neteja (a mar dirien aquí, a riu
dic jo). Vaig a ca la veïna per si en té un. M’obre la porta un home
que no conec. És el paleta (ah, és veritat que està d’obres). La Carme
no hi és, però té a la criatura plorant pels descosits i l’home no sap què fer. Vaig al
bressol. L’agafo i es calma. Un minut més tard entra la mare per la
porta, era a estendre roba. Li explico. Tampoc té cap carregador. Surto
al carrer. Trobo la Maria (ara no puc parlar que tinc pressa, busco un carregador de Nokia, en tens cap? “no”…).
Vaig a ca una veïna que sí que té el mateix mòbil, però viu al carrer del
costat. El temps passa i apresso el pas. Passo el parc, giro a l’esquerra, m’aturo al semàfor i espero el verd (no canvia mai!), continuo per la vorera i truco. Hi és i m’obre. Pujo les escales de dues en dues mentre cridant li explico que
una companya…, que la veïna…, que la nena… i sí, té el
carregador. Endollo i truco a l’Eli que deu estar desesperada després
de vint minuts… Per fi. Rebo instruccions d’obrir el giny… aix, no sé com va. Ah, sí, el botó de dalt. S’obre, teclejo la contrasenya i “voilà” el número
buscat. Problema resolt.

Uf, quin estres!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *