Coses a dir

Amb els temps que corren que et regalin roses amb olor a rosa és tota una novetat. Són roses fetes a casa, tallades i portades al mateix moment per regalar. Les he comparades amb les que tenia de Sant Jordi i no hi ha color, tot és u una o l’altra!
 
Potser el pas del temps és això: parlar de quan les roses feien olor a rosa, de quan les maduixes només les menjaves a l’agost, de quan els tomàquets eren de l’hort i encara tenien gust a tomàquet…
A la classe de l’altre dia vam estar parlant de l’energia amb l’alumnat de segon d’ESO. Per posar exemples del que tenim i no teníem els vaig fer preguntar als avis i àvies com vivien quan tenien la seua edat. Es sorprenien de veure que la tele té quatre dies, que això dels mòbils és cosa d’ara i que internet no fa pas tant que existeix. Obvietats que ja sabíem, el que realment em va sorprendre és que van tenir una excusa per parlar amb els avis, perquè no hi parlen mai o molt poc.

A mi sempre em va agradar parlar amb els avis, quan els tenia. Sempre expliquen coses curioses i moltes vegades sàvies, només pel fet que porten més anys que tu en aquest món. Ens portaven al camp els caps de setmana i anàvem a collir auverges (préssecs) d’aquells tan sucosos, o fèiem olives o ametlles o simplement passejàvem pels camps. I dúiem roba vella per a no fer malbé la nova i jugàvem a pujar i baixar arbres o a seguir les passes de vés a saber quina bèstia que resultava ser un ramat de cabres. Ens divertíem explicant històries a la vora del foc… i coi, tampoc han passat tants anys i sembla que són segles.

Els xiquets de la classe es comuniquen per mòbil o per internet, a vegades xategen amb l’ordinador d’un metre més enllà, suposo que perquè els deu semblar més divertit que donar la cara o potser perquè tenen poca imaginació per buscar res de més lluny, i per Sant Jordi molts es van enviar una rosa virtual (quina sinó?), a banda d’algunes que en van tenir alguna de veritat… però sense olor.