Massa jove per sentir-se vella…
Avui és núvol, però
tan me fa. Sóc a casa davant l?ordinador (una novetat interessant ocorreguda de manera involuntària), a aquestes hores del dia ja m?he
llegit els diaris, els blocs habituals, he parlat amb la família i alguns amics
per telèfon recordant-me que sóc un any més gran i em disposo a encetar un text
d?aquells d?anar fent.
No sé com he arribat
aquí. Vull dir que tinc els anys acabats de fer i miro i remiro el passat per
saber com han estat aquests darrers vint anys. Es diu ràpid: vint anys, però
són molts si et pares a mirar. Entre les alegries, compto els amics de sempre,
aquells que et coneixes des de primària i encara hi mantens contacte, encara
que els camins de la Vida us hagin portat a llocs molts diferents (i també a idees molt diferents). Després,
altres amics i amigues que has anat fet al llarg del camí i, encara que minso,
sempre hi mantens contacte.
Puc comptar uns quants amics
arreu del món, alguns són d?aquí que han marxat per feina o casament, altres
són de fora que un dia van venir aquí i ens vam conèixer. Programes com l?skype
(també en català), fan molt més fàcil el contacte i un veritable plaer sentir la veu dels altres
per un preu mòdic o de franc segons la modalitat. Diumenge, sense anar més lluny, vaig poder parlar més de
tres quarts d?hora amb una amiga que ara viu a Kansas per 50 cèntims d?euro,
una ganga. Segurament cada cop seran millors les comunicacions, si tens càmera
pots fer la video-conferència. Només ho he provat una vegada, amb uns amics que
són a Guadalupe, l?illa francesa del carib. La imatge i el so eren prou
acceptables i va ser tot un plaer ?veure?ns? després de tant temps. Suposo que les comunicacions aniran millorant i abaratint-se per fer-ho tot més còmode i accessible.
En dies com aquest,
en moments com aquest, el que em fa més feliç és sentir la veu o saber-se
recordada per aquells que més estimes i que saps que t?estimen.