1 d’octubre. Quatre anys
Han passat quatre anys de l’u d’0ctubre. Quatre anys i sembla ahir. No conec ningú que hagi oblidat on era i què va fer aquell dia, i tampoc conec ningú que no ho tornaria a fer. No podrem oblidar mai el dia que l’estat va estar contra les cordes i la reacció violenta inversemblant en una democràcia va donar la volta al món. L’estat no va quedar gens bé, ans al contrari. Ningú pot justificar la violència contra civils que “només” volíem votar. Si recordo aquell dia em ve una frase al cap de Martin Luther King: “El preocupant no és la perversitat dels malvats sinó la indiferencia dels bons”. Dit d’una altra manera, encara no m’explico el silenci dels amics foranis quan les notícies van escampar les càrregues policials contra gent desarmada, i encara aprecio més els què sí van enviar missatges o van escriure per saber si estàvem bé o no.
La violència d’aquest calibre no ens l’esperàvem. En canvi, la judicial, sí. La persecució sistemàtica (i moltes vegades arbitrària) que fa l’estat de qualsevol que sigui independentista no ha tingut aturador en aquests quatre anys. Més de 3.000 represaliats, alguns pendents de judici, altres indultats parcialment. I el “Tribunal de Cuentas” posant multes estratosfèriques a tort i a dret.
En aquests quatre anys hi ha hagut una mica de tot i ha quedat, més o menys, explicat en les entrades que he anat fent a mode de resum; a vegades cada setmana, a vegades en uns mesos, perquè el ritme ha estat molt diferent. Quatre anys de repressió, quatre anys de resistència. El fet és que l’estat volia tombar-nos amb les porres, amb el 155, amb el 21D, amb l’empresonament d’uns líders i la fugida a l’exili dels altres, amb l’encausament general de molts independentistes…, però no, no ha pogut; de moment continuem alçats i amb les conviccions intactes. I encara som més. De fet, l’independentisme ha passat del 50% en les darreres eleccions. A cada nou embat augmenta el gruix d’independentistes. Independentistes que estan dividits en diversos grups polítics i difereixen en l’estratègia, és normal, l’estratègia era conjunta fins a l’1 d’octubre, però després cadascú ha fet una lectura pròpia i s’ha recomposat com ha pogut. És difícil tot plegat perquè la repressió fa el seu efecte, però enmig de tot això he trobat aquest fil de Titot que ho explica molt i molt bé i em permeto posar-vos-el sencer:
Com a ningú se li acudiria en un joc d'escacs treure un peó llançat directe cap al rei o a ningú se li acudiria aliniar 11 davanters perquè són els que fan gols; la política demana estratègia perquè l'enemic també juga i per guanyar-lo l'has de cardar. Punt. No hi ha altre camí:
— Francesc Ribera (@francescribera) September 25, 2021
El cas és que també és l'objectiu del PSOE, des de primer dia, les dues parts entaulades pretenen que sigui l'altre qui s'alci. No en va el PSOE fa mans i mànigues per frustrar-la (judici als CDR, vetos, l'afer de l'Alguer), el que pretén és provocar que ERC no pugui suportar…
— Francesc Ribera (@francescribera) September 25, 2021
Ara no entraré a si em sembla bé o no (el meu posicionament és intranscendent), només m'ho miro. I goso interpretar que aquesta estratègia neix de la certesa que l'1-O no vam acumular prou força per exercir la independència (cosa que certificà Puigdemont suspenent la DUI) i…
— Francesc Ribera (@francescribera) September 25, 2021
l'amnistia política (3.300) i l'autodeterminació.
Paradoxalment, l'estratègia d'ERC necessita l'estratègia de JxCat: algú que repeteixi fins l'extenuació que la taula no serveix per a res perquè és aquest el mètode de capitalitzar efectivament el fracàs) de la taula de diàleg.— Francesc Ribera (@francescribera) September 25, 2021
…que és una cosa que tornaria a durar 8 segons.
Espanya és un vell estat d'Europa amb centenars de complicitats amb tots els cercles de poder continentals, tractats de comerç, sinèrgies geoestratègiques, pactes de col·laboració…— Francesc Ribera (@francescribera) September 25, 2021
Fer la independència és carregar-se tot això. I no es fa aprovant uns decrets ni publicant res al DOGC. Aquesta és la part formal quan ja has aconseguit tombar-ho. Però la part formal (sense l'efectiva) i res és el mateix.
— Francesc Ribera (@francescribera) September 25, 2021
Paradoxalment, l'objectiu de la taula de diàleg no és altre que deixar a ulls de tothom la unilateralitat com a única solució possible. No només de nosaltres, que ja ho sabem, de tothom.
— Francesc Ribera (@francescribera) September 25, 2021
Per fotre el cop final al haver-se carregat tots els puntals que sostenen l'Estat i tots els suports on es podria agafar abans de caure rodó a terra.
— Francesc Ribera (@francescribera) September 25, 2021
Com absurd és convertir l'activitat independentista en la caça del botifler. De fet aquesta obsessió per buscar culpables a la frustració el que fa és conformar-se amb la derrota sempre i quan en puguis culpar algú per calmar l'agror. Això sí que és renúncia i rendició!
— Francesc Ribera (@francescribera) September 25, 2021
Contra l'estat espanyol i el règim franquista del 78, per terra, mar i aire.
— Francesc Ribera (@francescribera) September 25, 2021
I aquí estem, quatre anys més tard, recomposant-nos altre cop, amb estratègies diferents, però complementàries i fent el què cal fer, seguir treballant i seguir sumant.
Hi ha hagut actes per commemorar l’1 d’octubre. Malauradament, a Móra d’Ebre l’ANC va desaparèixer (just abans de la pandèmia) i amb ella la taula d’entitats que van organitzar el record de l’1 d’octubre anys anteriors. Però la gent hi és. Hi som. I tornarem als carrers o a on faci falta quan se’ns mostri el camí. Ja va ser així en la recent manifestació de l’11 de setembre, es van tornar a omplir els carrers. La pandèmia tampoc ajuda, és cert, però no busquem excuses, la repressió de l’estat també ha fet els seus efectes.
Malgrat tot hi ha hagut acte unitari de l’ANC, Òmnium i AMI per l’u d’octubre. El cap de setmana hi hagut més actes i s’hi ha aplegat prou gent, malgrat les limitacions per la pandèmia.
I sí, malgrat tot, seguim dempeus i aquesta és la millor notícia. Sabem que l’1 d’octubre va obrir un camí de no retorn cap a la independència, però no serà tan ràpid ni fàcil com voldríem. Caldrà esperar el nou embat i seguir treballant. Paciència, perseverança i treball. Segur que ho tornarem a fer, però la propera vegada ho hem de fer molt millor per a què sigui l’embat definitiu.
#amnistia #autodeterminació i #independència