LoTimbalerDelBruc

Parlant d’aquest tema de la degradació de la llengua amb persones catalanes de soca-rel, m’ha servit per guanyar-me enemistats, perquè no volen reconèixer la manca de criteri, de reflexió i deixadesa envers de la pròpia llengua. S’ofenen quan els hi fas veure, com destrossen la llengua catalana. No tenen valor de reconèixer les seves falles lingüístiques

Això m’ha costat adquirir enemistats; però a la meva edat, 90 anys, pels anys que em queden de viure no em preocupa gens. Tot plegat representa que hi ha una degradació cultural en sentit estricte, manca de sentit comú, i manca de talent per reflexionar. Si senyors; el nombre de persones que han perdut la capacitat de reflexionar, de pensar esta augmentant d’una manera alarmant; però s’ha de tenir en compte que molts son persones amb estudis superiors, amb títols universitàries, on ocupen llocs amb responsabilitat cultural. Això és el més greu .

Fa temps que vaig llegir a la premsa, no recordo si en un diari de Barcelona o de Girona, que la llengua està patint un procés de dialectalització. El comentarista tenia tota la raó d’aquest món. El més greu és que la població, sense distinció de nivells culturals, no se n’adona i passa sense cap cura ni preocupació. Només cal escoltar la radio, la televisió o escoltar el llenguatge que se sent pel carrer, sense oblidar els batlles (alcaldes de pobles o ciutats) i polítics d’alt nivell, per adonar-nos que es parla una barreja de català i castellà. Però haig de fer un aclariment: el que és més greu és que es tracta de catalans de soca-rel, i no com jo mateix que sóc un català amb “Z”. I això és molt greu perquè la mainada, els adolescents i els forans, ja adquireixen un llenguatge viciat. I torno a repetir es tracta de Catalans de soca-rel, doncs surten personatges a la televisió que no hi ha ni un que digui “ doncs”; tots diuen “ pues”. També per dir desprès, diuen despues. A la fi, haig de dir que és una vergonya al nivell que ha arribat la població catalana. Però tinguem en compte que son catalans purs i alguns d’ells d’un nivell cultural o social, mig o alt, que demostra el poc criteri, el poc interès, i la manca de talent per reflexionar.

Els estudiosos de les lletres catalanes, els llicenciats en filologia o lingüística, han de dominar i parlar un català correcte i no contaminat, encara que una vegada vaig sentir un llicenciat en filologia catalana pronunciant “ VALE” a cada moment. Aquest paraula emprada per gent catalana es la més estúpida, repel·lent i repugnant pronunciada per gent catalana de soca-rel.

Però això no es propi de l’home massa, com diu el filòsof Ortega i Gasset en el seu assaig “La rebelión de las masas”, sinó a tots els nivells de l’escala social.

Es el que els filòsofs alemanys anomenen “Der Mann auf der Strasse” (L’home del carrer). L’home massa no és solament l’humil treballador, l’humil pagès, el pastor no culturitzat; sinó que també existeix l’home massa universitari. I ara veurem una mostra de com es parla. A unes darreres eleccions per la Generalitat, un polític d’alt nivell va dir: la gent voldria “sapiguer”. Aquest senyor encara no sap conjugar el verb saber. No és “sapiguessis”, sinó sabessis. Un altre polític del cantó contrari, a cada paraula hi posa un “pues”. Aquest senyor encara no s’ha adonat que en català se’n diu doncs. Un altre senyor, amb estudis d’alt nivell, al seu despatx, em va dir: “assentis un moment que…”. La meva resposta va ser: “dispensi, no m’assentaré pas, no vull quedar-me enganxat a la cadira mentre visqui. En tot cas, “m’asseuré”. Tampoc no sabia que un assentament, és situar una cosa d’una manera permanent. Exemples: assentar una columna sobre una base de formigó. O fer un assentament al llibre de comptabilitat. O també un assentament d’una tribu en un territori. O diuen aquest “puestu” en comptes d’aquest lloc. O aquest aparatu , per comptes de dir aquest aparell. I com això, no acabaríem mai.

I ara ve la traca final. Avui dia els catalans, per dir passi-ho bé, diuen: “vale”. Per dir : molt bé diuen “vale”. Per dir conforme o d’acord, diuen vale i per no dir res diuen vale. En una conversa telefònica, el que escolta, a intervals de segons va dient : vale, vale, com un autómata; a cada paraula han de dir “vale”. I diuen vale per vici. Si ; aixó és un vici, i un vici no és res més que un mal hàbit. Això tradueix la pèrdua de consciència i abandó i falta de criteri de una gran part de la població catalana. Això és un barbarisme lingüístic d’importació. Reconec que aquesta paraula és pròpia del castellà, i és una manera fàcil d’assentir en una conversa, però en català tenim recursos propis: d’acord, bé, sí, o no dir res, perquè diuen “vale” per vici, i sense necessitat de xerrar tant. I el que és lamentable és que no solament fan servir aquesta expressió gent senzilla, sinó llicenciats universitaris, i no cal dir-ho, a la radio i a la televisió… La paraula “vale” per nosaltres representa pobresa de recursos lingüístics intel·lectuals, per no dir mentals. El “vale” ja no el treu ningú; ni a l’escola catalana. Són els organismes com el Departament de Política Lingüística de la Generalitat que s’haurien de preocupar de vetllar per la llengua. Durant un règim polític anterior, només els preocupava que es parlés català, però no com es parla. I durant el règim posterior van fer una propaganda, d’unes despeses milionàries, ridícula, inútil i que no servia per a res. (El donem corda alcatalà). Allò que podria ajudar una mica, és fer una petita sessió cada nit a la televisió sobre els defectes del llenguatge col·loquial, però això no deu donar calés. Actualment a TV3.Fan un programa de dictat en català, que no soluciona res; El que s’escriguin correctament unes paraules no massa corrents i de vegades estrangeres, no soluciona l’aprenentatge de la llengua; el que haurien de fer és una comparació lingüística amb el castellà. Així, presentar paraules i expressions idiomàtiques en castellà i fer-les traduir correctament al català. Anys enrera abans d’arribar en aquesta crisis actual, el departament de Política lingüística de la Generalitat podia haver fet alguna cosa en aquest sentit de protecció, millorant la llengua a nivell popular. O també l’Institut d’Estudis Catalans podia haver influït per a corregir aquesta degradació, però també penso que aquests senyors no s’atrevirien a baixar al nostre món dels pobres mortals, perquè molts ciutadans se sentirien ofesos. Però el que se senti ofès, és que ha pecat lingüísticament i no ho vol reconèixer.

Per acabar, diré que jo també faig faltes d’ortografia, d’expressions idiomàtiques, però ja als anys seixanta, quan parlar en català en certs llocs públics era quasi un delicte, vaig comprar uns llibrets que costaven 15 pessetes: “Parleu més bé el català”, “Escriviu bé en català”, “El català i el castellà comparats”, etc… Però malauradament veig que la gent catalana (la massa), inclosos els que es tenen per intel·lectuals, tenen desídia, deixadesa envers la llengua pròpia. I jo que la meva llengua materna no era el català sinó una dicotomia entre la llengua alemanya que parlava vuit hores diàries a l’escola i el dialecte aragonès, que parlaven els meus pares, que encara conservaven reminiscències de l’antiga fabla aragonesa, resto esfereït veient el panorama que m’envolta. I que no diguin alguns que la causa és el fet d’estar en contacte amb una llengua dominant. Això seria cert per gent senzilla, sense estudis mitjans o superiors. Però per gent de nivell cultural alt, és una excusa, sense justificació. També més d’un dirà que durant els quaranta anys de Franquisme, va estar prohibit l’ensenyament del català, però el que tenia interès i un bon criteri l’estudiava pel seu compte, a la clandestinitat. Ja sabem que totes les llengües prenen paraules del Banc Lingüístic Internacional, però això és acceptable amb noms substantius, noms tècnics, però no amb preposicions, conjuncions, adverbis, etc…

Es lamentable l’abandó en que ha arribat una part important de la població catalana quant a la llengua. Si d’aquí a cinquanta o cent anys la llengua no s’ha mort, i si no se li posa remei a temps es convertirà en un dialecte castellà com ja s’ha convertit el gallec col·loquial.

I per finalitzar, senyors: jo, aquell que m’he guanyat la catalanitat a pols, amb esforç i voluntat, ara als 90 anys penso: ¿De què m’ha servit? Em sento defraudat. No enviaré aquest escrit a cap institució que pogués tenir control sobre la llengua catalana, perquè ja em tremolen les cames pensant que em podien respondre així: “Sí senyor, sí, té tota la raó: això del “vale” ho tindrem en compte. D’acord, “vale”? Sí, sí, “vale”, “vale !”

Lo Timbaler del Bruch primavera 2015

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!