LoTimbalerDelBruc

Que ningú s’espanti amb les asseveracions que faré a continuació.

En primer lloc: l’odi a Catalunya es ja anterior a les dades que exposaré a continuació. En Quevedo, al segle XVII en els seus escrits, (llegiu la vida del Buscon) diu així: Però s’ha de saber que això només son unes minúcies de les barbaritats que s’han dit i e cara se’n diuen contra Catalunya o dels catalans.

Des de temps anteriors a l’any 1714, la idea que tenien i continuen tenint tots el monarques i governants espanyols, inclosos les altes jerarquies de l’Església Espanyola és : Que Catalunya per Espanya és i ha estat sempre un cos estrany dins de la Península ibèrica, per la mentalitat del centre, que era i continua sent-ho Castella i els seus satèl·lits. Perquè no ho dubti ningú, que Espanya es Castella i el seus satèl·lits que fa segles es varen sumir sota el poder de Castella. Si; Catalunya es un cos estrany, un abscés purulent, una bossa de pus putrefacte, que segons ells s’ha de desbridar, i eliminar si és possible. Tant és així que el tracte que han donat i segueixen donant a Catalunya és el d’una colònia, per haver vençut amb una guerra, la Guerra de successió espanyola, que fou una guerra internacional. A més no tenen el criteri suficient per adonar-se’n que Catalunya no va lluitar contra d’Espanya sinó en contra d’un rei franxute, rei d’un país que amb el consentiment d’Espanya ens va arrabassar les comarques catalanes com el Roselló. I les meves declaracions que semblin exagerades a ningú perquè a continuació un exemple similar. En el butlletí que publica l’Ateneu Barcelonès, en un numero de l’any 2006, va publicar unes efemèrides de declaracions de l’any 1906, amb unes manifestacions d’un diari o revista anomenada en de Madrid; On deien textualment, >Catalunya debe ser arrasada y sembrada de Sal:> i això que no ho dubti ningú, doncs una entitat com es l’Ateneu de Barcelona, mai faria públicament unes declaracions falses. Fa anys al final de la guerra civil a Espanya, quan jo encara era un adolescent, vaig sentir a dir que algun alt càrrec representant del govern espanyol a Catalunya, va manifestar a Madrid que els catalans es queixaven alguna dificultat econòmica o administrativa, a la qual cosa des del centre a Madrid li varen respondre: . No s’ha d’esverar ningú quan es digui que tant a Espanya com a França es practica un colonialisme interior.

Encara que sigui un fet ja conegut, repetiré i no és demés recordar que Catalunya ha estat diferent des del segle IX. Recordem que en aquell temps Catalunya fou alliberada del poder musulmà per un poble germànic, els Francs. Això representa que els musulmans varen restar a Catalunya i al Pirineu Aragonés només 80 anys mentre que a Espanya, llevat del nord amb Astúries la reconquesta va durar 800 anys. Ortega i Gasset ja diu en els escrits, que una reconquesta que va 800 anys ja no era una reconquesta, sinó una conquesta de primera intenció d’un país diferent ja constituït.

Aqui radica el fet diferencial., que es una veritat històrica. La zona de la península Iberica que va esta primerament en contacte amb una cultura avançada fou el regne de Tartessis a Andalusia, i a l’edat antiga i mitjana foren els pobles de la ribera Mediterrània, primerament influenciada pels pobles navegants; fenicis ( cartaginesos) grecs i romans. Encara que la cultura grega i romana es va expandir per tota la península, les zones de un contacte i influencia precoç foren les costes mediterrànies. La resta de la península, abans del descobriment d’América tenia una barrera infranquejable que era l’Atlàntic. Ningú s’atrevia en aquella mar ignota. L’única aventura marítima en temps remots, segles abans de l’Era Cristiana va esser el regne de Tartessis, que embarcant des de Gades, ( Cadis) arribaren a les Illes Casitérides, per obtenir estany.

A l’edat mitjana el mediterrani era el centre i via de la cultura i de relacions comercials: Sense oblidar la Hansa germànica, al centre d’Europa, el Mediterrani era el centre de la activitat europea. Catalunya va ésser una potencia comercial a la mediterrània, reconeguda i respectada per les nacions. Els polítics i governants Espanyols ja deuen conèixer aquests fets, però els amaguen i no ho reconeixen públicament, per poder així justificar el seu domini polític, econòmic administratiu i si poden lingüístic, sobre Catalunya i alguna altra zona pròxima.

I ara per acabar exposaré una experiència rigorosament certa, viscuda per mi a l’edat de 5 o 6 anys cap allà dels anys de 1930. Es tracta d’un home senzill Aragonés d’origen rural molt humil, que per guanyar-se la vida i fugir de la misèria va haver de venir a Barcelona. Culturalment parlant era una persona senzilla, només amb els minsos estudis de l’escola en el seu poble, però un honest treballador que se sentia molt a gust a Catalunya; tenia bons amics catalans de soca-rel, no sentin-se mai discriminat pel seu origen ni per la seva llengua. Es va integrar a la vida de Catalunya; va respectar la llengua catalana, encara que defenses els Catalans i la llengua Catalana en castellà. I ara arribo al la conclusió final:

Un dia es va expressar així : > A los Reyes de España, cuando se sientan en el trono de España les sale un grano en el culo, que les hace estar incómodos. Este grano es Cataluña. Este buen hombre era mi padre.

Lo timbaler del Bruch dal 2013

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!