20 de maig de 2015
0 comentaris

Fet diferencial de Catalunya dins el Context de l’Estat Espanyol

Amb els següents raonaments sobre el fet diferencial, hi ha una immensa majoria de gent catalana de soca-rel, que encara que se n’adonen, que hi ha grans diferencies de costums, de la manera d’entendre la vida, del Folklore, de temperament, de la manera de reaccionar davant de situacions difícils, d’una diferent apreciació de valors, i el que és fonamental, és la possessió d’una llengua pròpia diferent des de temps immemorials, amb tot això no se’ls hi ha acudir pensar quin es l’origen d’aquest fet.

Encara que tots els polítics i governants, espanyols de tot caire polític son conscients del fet diferencial català,  l’oculten perquè la població ignori la seva existència; Així hi ha el cas,  del que hi han testimonis, com son les manifestacions que va fer l’ex president del govern espanyol, en “Felipe González dient que : < El terrorismo  del país Vasco, es un problema de Orden Publico. El Peligro es el hecho Diferencial Catalán. >  Ells ja ho saben  i ho reconeixen, però ho oculten perquè tant la població espanyola com la catalana ho ignorin.

Per una altra banda, des de fora de Catalunya interpreten que els catalans es consideren millors o superiors en tots els aspectes. Això es un  judici  completament  erroni i d’esperits molt susceptibles. Per aclarir aquesta idea faré un parèntesis, comparant diferencies en altres països Europeus.  Analitzem aquesta afirmació; haurien de dir dins del mateix Estat, on existeixen diferencies abismals. Així a Alemanya hi una diferencia evident entre un habitant del sud, de Baviera o de Suàbia, en comparació a un habitant  del nord com pot ser un de la baixa Saxonia . Dins d’un mateix país hi ha grans diferencies en la manera d’entendre la vida, de creences, de temperament,  en front de reaccions a les circumstancies que ens envolten. I el que és fonamental, és l’existència d’una llengua pròpia des de temps immemorial. I si es disposés d’un esperit d’observació molt fi, la gent se n’adonaria que dins d’una comarca o una província hi ha una diferencia de mentalitat entre la mar i la muntanya, i entre la vida rural i la vida urbana. Posem un altre exemple : En el seu origen, França era només el nord. El sud va ser fortament romanitzat; al nord la romanització va ser mes feble. El que avui dia es França  va ser envaït al segle IV aproximadament, per un poble germànic, els Francs. Pels que no recorden la Historia els hi diré que els francs ocupaven la banda dreta del Rin i per tant eren els Països Baixos i l’oest d’Alemanya. Encara que els Francs varen dominar els sud de les Gal·lies i part de Catalunya i el nord d’Aragó, sembla que la seva influencia va ser molt minsa. Doncs no es així com veurem més endavant.  La llengua dels francs ha donat lloc al que avui dia es l’holandès. Al Nord  de França, el llatí es va convertir en la llengua d’Oil que ha donat en francès l’afirmació de  “Oui,” mentre al sud a donat la llengua d’Oc.  L’actual Occità.

A França, encara el dia d’avui la diferencia es radical amb el pas dels segles, entre nord i sud per la seva formació des del seu origen,.  Les diferencies encara son patents, malgrat que el nord, va envair i dominar el sud al segle XIII d’una manera cruenta,  amb la creuada contra els Càtars, exterminant les poblacions, com Besiers, amb el beneplàcit del “ Papa.”

Per entendre les situacions actuals de  tots els països s’ha de conèixer la veritable historia, no la que ens varen ensenyar a l’escola.

Jo em decepciono quan viatjo per diferents països en veure  que els turistes desconeixen i ignoren completament l’origen, la historia i la vida de les gents. He vist que van com un remat d’ovelles, que moltes vegades ni escolten les explicacions dels guies  que s’esgargamellen a donar informacions, i moltes vegades ni els escolten ni deixen escoltar.

Les diferencies hem d’admetre que amb el temps es van difuminant, per evolució i millora d’uns i per despersonalització i empitjorament dels altres; entenc per millora o empitjorament a les masses, millorant o disminuint el nivell  de cultura, i adaptació a la modernitat europea. Molts es pregunten quines son aquestes diferencies, doncs una que era molt evident, es el tracte de les classes altes amb les classes socials de nivells mitjans o baixos. Malgrat la diferencia de classe, en els temps moderns, a Catalunya no han estat mai  tant allunyades les unes de les altres. Però hem de fer un aclariment: Em refereixo a la segona meitat del segle passat fins a l’hora d’ara; doncs no hem d’oblidar que des de l’edat mitjana, amb els remences i desprès als segles XVIII i  XIX i principis del segle XX les classes obreres i camperoles havien viscut esclavitzats havent de treballar als temps moderns a les fabriques, els nens a partir del sis anys , amb les dones i el pare de família fins a 14 hores diàries, amb uns salaris de fam, fins al començament del segle vint. També hi varen haver moltes revolucions i revoltes com a tot Espanya  des del segle XVIII fins al començament del segle XX, pels abusos esclavitzant, tant al camp com a les ciutats. Tot això explica les revolucions del remences, modernament els rabassaires, amb èpoques de gran agitació i revolucions a Catalunya. Per tant jo em refereixo als temps actuals.   Així  a Catalunya, el tractament de” Don” és una expressió aliena. Aquí se’n deia “ el senyor tal.”… .S’ha de reconèixer que a Catalunya no ha existit ni el “señorito” ni el “Hidalgo.”   En quant a les relacions entre els diferents estrats socials a Catalunya no hi ha agut, els últims temps, unes diferencies tan acusades com  a la resta d’Espanya. Així aquí, els senyors quan parlaven de la portera o de la dona de fer feines en deien: La Sra. Maria, (la portera) o de la Sra. Matilde (la dona de fer feines).  La diferencia es psicològica i cultural  en sentit ampli, i dels costums. També amb temes de religió, i en aquest cas, la religió catòlica, a Catalunya sempre hi ha agut una tolerància més gran envers dels no creients o no practicants. Tampoc m’oblido de les barbaritats comeses a Catalunya duran la guerra civil espanyola, amb els assassinats de sacerdots i de gent creient per les bandes del incontrolats. Però pensem que la majoria no eren gent catalana, encara que també varen participar gent del país. Fora de Catalunya la intolerància a estat des de temps immemorials molt radical.   Recordem que l’últim reducte on es va imposar la Inquisició, i l’últim lloc on es varen expulsar moros i jueus, va ésser la corona Aragó, i per tant a Catalunya, i Valencia en contrast amb Castella, on es va aplicar primer.

Ara és el moment d’exposar una anècdota viscuda per mi i la meva dona  en un viatge turístic per Espanya. Era cap els anys 90; En arribar a Burgos varem anar a visitar la catedral; La meva dona es va agenollar al reclinatori; se li  acosta una senyora, i sense dir res i en silenci  li va posar un mocador blanc de butxaca al cap. La meva dona li va donar les gràcies, i al  marxar li va tornar el mocador. Això als anys 90, a Catalunya no se li hagués acudit a ningú.  Aquest fet diferencial, des de fora de Catalunya no ho volen reconèixer, però si en algun cas ho reconeixen, ho oculten i ho amaguen per que la població no en sigui conscient, i així  ho ignorin. També havia un fet diferencial que ja s’està perdent i es el sentit de l’estalvi, i el que se’n deia “ no estirar més el braç que la màniga.  Això feia dir als espanyols que els catalans eren agarrats. I que no càpiga cap dubte que en l’actualitat els politics espanyol quan estan al poder es comporten com a nous rics, amb despeses de luxe en els departaments que ocupen, fent una dilapidació dels diners públics.

I un altre fet que tenia una importància transcendental pels habitants de Catalunya, era el dret civil català; D’aquest dret civil tenien dret a acollir-se tots els habitants de Catalunya encara que fossin originaris d’altres  regions d’Espanya; era una elecció voluntària. Aquest dret civil consistia en que la dona a Catalunya al contreure matrimoni podia disposar dels seus bens, o sigui que podia vendre  sense demanar consentiment al marit. Fora de Catalunya, això abans no era possible.  En temps de Felip V  amb el decret de Nova Planta del 1716, amb el que va abolir  totes les institucions d’autogovern, llibertats i llengua de Catalunya, l’únic que va respectar fou aquest capítol del dret civil català. No fa gaires anys el govern espanyol el volia suprimir.

Abans  a  Espanya tenien una idea de la serietat de la gent catalana.  Un amic meu, aragonès d’origen, vivia a Madrid, i quan el vaig anar a visitar, li comentava  jo, esparverat sobre  les converses de la gent  de tipus polític en contra del regim, que jo havia sentit a Madrid, pel carrer o a les botigues, (era l’època del franquisme), em va dir així mateix: <Es que los catalanes sois muy seriotes>. Això ja s’està perdent en les noves generacions de la postguerra.   També hi ha una idea que es te fora de Catalunya, ja que diuen : los catalanes son muy “cerrados”. Es a dir interpreten que el català no s’obre al desconegut, al que no dona confiança sense conèixer. Però això es precisament un signe de mentalitat europea. Així els anglesos deien  < jo no parlo amb persones que no m’han estat presentades. >

El parlar de gent castellana, sobre tot si tenen càrrecs amb autoritat o importants dins d’institucions, encara que siguin civils, es amb més èmfasi, mes adornat literàriament i  més contundent, de vegades amb to superb o prepotent segons el càrrec que ocupen    El català es més concret i més  pràctic  parlant, es més planer i més d’estar per casa, es utilitari. Ja hi ha una expressió catalana que diu : parlem “pla i català , o parlem clar i català. No hi ha dubte que la manera de parlar, el llenguatge  es un reflex de la   manera d’ésser o de l’esperit d’un poble.   Feta aquesta introducció anem al tema motiu de les reflexions. Una gran majoria de gent catalana, no cultivada intel·lectualment no se’ls hi ha acudit pensar, quin és l’origen o les causes d’aquests fets.  El fet diferencial  té un origen històric ben fàcil de comprendre. Tot comença amb la invasió aràbiga a la Península Ibèrica. Recordem que els musulmans  varen arribar fins al sud del imperi franc. I no dic al sud de França, perquè França encara no existia com a nació.   Eren les antigues Gal·lies romanitzades.  Amb la caiguda de l’imperi romà  varen començar  les invasions pels pobles germànics. Gots, Vàndals, Alans, Sueus, els Angles, els Saxons,  els Yuts i els Francs. A l’Europa balcànica i bàltica  varen ser pobles d’origen asiàtic o uràlic. Com varen ser els Finesos, els Lapons, els Estonians, els Hongaresos i els Turcs. Els Visigots en un principi varen ocupar les Gal·lies; però aviat varen  ser foragitats pels Francs  i varen passar a la península Ibèrica. Els Ostrogots varen fundar un regne a Itàlia. Aleshores  els francs varen envair el que desprès seria França.

Aquí tenim el mapa de la situació dels Francs abans de envair les Gal·lies. Avui diríem que eren habitants d’una zona de l’Alemanya actual, i dels Països Baixos.           Mapa de les zones d’origen dels Francs

mapaorigendelsfrancs

 

 

 

 

Tant es així que la llengua  holandesa procedeix de la evolució de la llengua dels francs, del “francó “; per tant es una llengua emparentada amb l’alemany actual; Es a dir era una varietat de l’alemany a l’Edat mitjana. Com deia, els musulmans varen arribar fins Narbona, però varen ser derrotats en la batalla de Poitiers per en Carles Martell l’any 732.  A partir d’aquí els Francs varen voler tenir una franja defensiva, allunyada dels seus dominis, i així varen crear la marca hispànica que comprenia el que seria la Catalunya vella i el Pirineu aragonès. En principi Carlemany volia crear la marca, la frontera, fins el riu  Ebre, però només va arribar a alliberar del domini musulmà  fins al Llobregat al sud de Barcelona. Aquí comença a gestar-se la personalitat de Catalunya. Això representa, que mentre que a la resta d’Espanya   els musulmans varen romandre entre 500 a 800 anys, a Catalunya només varen restar 80 anys. Amb aquest temps, la llengua, els costums i les característiques psicològiques i culturals d’una població no tenen temps de ser influenciades. “Aquest fet diferencial en l’origen de la reconquesta, es fonamental per a comprendre les diferències al llarg dels segles”. Els francs eren  un poble germànic, i tant és  així, que els àrabs i els hsipano-visigotics als catalans els hi deien els francs. I una  cosa que molts francesos ignoren, és que el nom de França el varen prendre dels Francs. El que seria Catalunya es va convertir en una sèrie de comptats Francs és a dir sota l’autoritat del rei dels Francs, fins que amb el comte Borrell II el segle X, es va convertir en un comte independent; aquí comença a gestar-se la Nacionalitat Catalana.  Segons en Ramón d’Abadal la casa comtal de Barcelona procedeix de la casa de Carcasona. Això també  explicaria la similitud del català amb la llengua d’oc. La reconquesta a Catalunya va ésser com deia el professor Vicens Vives, una intrusió exterior a la península. En canvi la reconquesta a la resta va ser feta per la població hispano-visigotica que s’havia refugiat al nord, a Astúries i zona cantàbrica.  Apart d’aquest fet històric, s’ha de tenir en compte que el progrés i la cultura a la península ibèrica, a part del sud,  el Regne de Tartessis, a Andalusia, va ésser   pel mar Mediterrani portada  pels grecs i romans i  posteriorment en èpoques modernes va entrar  pels Pirineus. En altres temps Catalunya va ésser una avançada de Espanya a Europa, o millor dit,  un intent  d’europeïtzació d’Espanya a través dels Pirineus mediterranis, on el pas muntanyós es més accessible, i per tant per Catalunya.  No s’ha d’oblidar tampoc que Catalunya des de la unió amb  Aragó l’any 1137 ha tingut el seu status polític o furs que l’havien mantingut com a nació independent, d’aital manera que desprès de la unió de la corona d’Aragó amb el regne de Castella, quan els reis d’Espanya pujaven al tron havien de respectar les constitucions de Catalunya. Amb al decret de nova planta d’en Felip V, (de mala memòria), va abolir totes les llibertats i prerrogatives ancestrals de Catalunya  com a nació. I s’ha de recordar que la Generalitat de Catalunya no es cap invent del segle XX, sinó que ja tenia existència la segle XIII. o XIV. Catalunya ha estat sempre una zona de invasions des de l’antiguitat. Es  diu que Catalunya és un país de mestissatge. Per aquest motiu el català no es  racista;. Només vol que dins del seu país respectin la seva personalitat i  la seva llengua, i que no l’humiliïn.  Malgrat la forta immigració, del segle XIX i XX, el caràcter català s’ha mantingut, encara que algun estrat social de la població catalana s’ha contagiat dels immigrants de baix nivell cultural. Així en el llenguatge com en la conducta ciutadana on s’ha perdut disciplina cívica. Amb la forta immigració estrangera, la essència del poble català es troba realment  a la curta o a la llarga en una situació de perill i poc esperançadora pel futur. No és suficient que una classe d’alt nivell cultural conservi la essència del país, doncs quedaria convertida en un sector cultural de“Gueto”. Malauradament el fet diferencial si els propis catalans no reaccionen a conservar la puresa de la llengua, i l’esperit de laboriositat i el sentit  de responsabilitat cívica, el fet diferencial desapareixerà. Per una altra part, hi ha molts catalans amb “Z “ que ens hem integrat lingüística i espiritualment en el país que ens ha acollit.   En quant a la conducta ciutadana hi ha exemples ben senzills i de fets vulgars:  Tenir cura de no embrutir la ciutat; llençant papers, puntes de cigarret i altres deixalles  pels carrers: Saber respectar el silenci a les nits per no torbar el repòs del veïnat i moltes altres actituds de convivència ciutadana. Amb aquest fets, arriba un moment que la gent catalana ordenada i que respecten les ordenances municipals, en quant a mantenir neta les ciutats o els pobles, també se’n  cansen. I pensen:< ens estem escarrassant per mantenir-ho tot net i hi ha gent que no respecten res.> i també abandonen la disciplina. I sigui dita la veritat; dins del poble català també hi ha desmanegats, indisciplinats, gent que no respecten la intimitat dels altres, i que no tenen la reserva pròpia del temperament català. Hem de reconèixer que tant a Espanya com ara a Catalunya hi ha molts sectors de gent mal educada. A més hi ha una tolerància per part de les autoritats, de manera que els incivils dominen a  les forces de l’ordre.

 

Vaig veure a Copenhaguen com una velleta es va ajupir per collir un paper que un altre havia llançat a terra i el va dipositar a una paperera.  A Catalunya abans del començament del consum de drogues per la joventut, els delinqüents, gent insociable i conflictiva eren d’origen d’altres regions d’Espanya. Això m’ho va reconèixer un Guàrdia Civil els anys cinquanta.

Jo crec que aquesta obsessió que tenen alguns polítics de que tots els immigrats parlin català, és un error. Perquè així molts es pensen que son catalans, i en canvi son persones que culturalment i espiritualment no s’han integrat en absolut a l’estil de vida català.

 

Un amic Radio aficionat alemany, casat amb un senyora de Palamós, que vivien a Alemanya, i que parlava un català perfecte, venien de vacances  a Catalunya, i parlant de la llengua catalana se’m va expressar literalment així: <Aquí a Catalunya m’emprenya una cosa; i és que estàs parlant amb un individu que parla un català perfecte, sense gens d’accent de fora, i quant grates en el seu pensament te n’adones que es un Individu de la regió XXXXX d’Espanya, que al veure que jo soc estranger, em confessa  que no té gens de simpatia per Catalunya,  ni pels catalans.> Hem va comentar que això desorienta a la gent, i la decepciona.  Un metge amic meu em va dir :  aquesta degradació de la llengua catalana, i de conducta a Catalunya es deguda a que estem molt barrejats. Hi ha un fet, i és que un sector de la joventut, i alguns ja no tan joves agafen el pitjor dels  mals hàbits de un sector bastant ampli de  vinguts de fora. I es que malauradament en els països d’immigració, els nou vinguts  representen els estrats més pobres culturalment i econòmicament i sense cap qualificació laboral, perquè els que estan situats en el seu país ja no necessiten emigrar. Però també hi ha un altre fet molt corrent que també hi han nous vinguts d’altres regions que com que son d’un estrat social més elevat, funcionaris d’alt nivell, universitaris, aquests també s’han expressat amb to de superioritat i de vegades amb supèrbia, i no volen ni sentir parlar de la llengua catalana, doncs es consideren superiors culturalment.

 

La expressió “ Ir de copas “ en altres temps, a Catalunya no s’havia sentit mai.  Una cosa és fonamental, i és que un català es pugui expressar en la seva llengua  dins de Catalunya, i els forans tinguin l’obligació ineludible d’entendre’ls i escoltar-los; encara que aquests responguin en la seva llengua pròpia, el castellà. Perquè es dona el cas encara avui dia, que molta gent catalana a Barcelona, encara acovardits, pel carrer o a  les oficines dels medis de transports o a les oficines de la administració de l’Estat, es dirigeixen en castellà  per evitar-ne desafecte per part del interlocutor desconegut. En quant al fet diferencial, és possible que amb el temps  es vagin minvant les diferencies per dos motius: perquè a la resta d’Espanya evolucionin una mica en sentit d’aproximació i a Catalunya la gent abandoni el seu esperit autòcton.

Així tenim que per a un andalús, extremeny, castellà o lleonès inclòs aragonès i d’altres, la sardana la troben insípida i no els hi diu res. Per contra a nosaltres “el canto jondo” la dansa andalusa, ens sona com una cosa exòtica i barreja de reminiscències àrabs i  gitanes. I precisament el que els governs espanyols fan de presentar el folklore andalús com a representació de la cançó i dansa  espanyola, es un disbarat sense precedents. Aquest fet als Andalusos ja els hi va bé, que el seu folklore representi a Espanya. Això es el que deien anys enrere   “La Espanya de Pandereta “.  Espanya es un mosaic de diferents colors. Els governs  Espanyols sempre súper centralistes no ho volen acceptar. Als andalusos això ja els hi va molt bé i per tant ja no necessiten tenir un sentiment nacionalista, doncs ells representen “l’espanyolitat.” Espanya no te cap folklore propi que la representi.

 

Pensem una mica amb les  diferents manifestacions folklòriques a Espanya. La sardana no pot representar a Espanya de cap manera. La dansa i cant andalús, tampoc. La jota  aragonesa, la jota  valenciana o mallorquina ,tampoc. La gaita gallega i asturiana amb les seves melodies , amb la típica gaita, pròpia dels pobles celtes, tampoc pot representar a Espanya. I si reflexionem sobre la sardana, és la dansa que es diferencia al màxim de la resta de folklore peninsular. La festa  dels braus, encara que a Barcelona te una gran acceptació, hem de tenir en compte que el públic català es minoritari. En canvi tenim un fet desconcertant en alguns pobles de Catalunya, que fan per les festes majors el “corre bous,” com a Pamplona, cosa que no se el seu origen, si és per imitació o és una tradició antiga. Però sigui com sigui es una salvatjada al segle XXI; doncs en més d’un cas hi ha accidents mortals. Com a comentari final , diré que hi ha un fet que ni els propis interessats no se’n adonen, i és que molts vinguts a Catalunya d’altres províncies d’Espanya, amb el temps es catalanitzen psicològicament, encara que parlin en castellà; és a dir: S’adapten a la manera de fer  a la manera de pensar, ala manera de viure catalana. Naturalment això depèn del coeficient intel·lectual i nivell cultural de les persones .

 

I per acabar el mes greu es la degradació de la llengua, però a tots els nivells de l’escala social. I el més trist es que la gent no se’n adona,  no se’ls hi acudeix reflexionar i intentar de corregir-se. M’horroritza escoltar personatges que surten a la televisió o per les emissores de radio barrejant castellà i català d’una manera vergonyosa; i el més greu es que son catalans de soca-rel. Ara, hi ha un fet que moltes persones m’han confirmat , i és que s’ha perdut la facultat de  pensar , de reflexionar, Si : la  gent no pensa. I com a final: sinó  s’hi posa remei, veig un futur pel país molt “negre” per Catalunya, amb pèrdua de la seva essència, encara que no hi hagi immigració subsahariana

“ Lo timbaler del Bruch “

Primavera 2009

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!