Fa molts anys que em preocupa una expressió de la llengua Catalana que no té un sentit semàntic adequat… (semàntica: branca de la lingüística que estudia el significat dels morfemes i dels mots). Doncs bé: en tots els escrits epistolars sense exclusió, tant en correspondència formal com informal, l’encapçalament comença així: “Benvolgut Sr.”, “Benvolgut soci”, “Benvolgut amic” o “Benvolgut etc, etc..”
Fem una anàlisis del significat que té la paraula “Volgut”. Aquesta paraula és el participi del verb voler en català, i en castellà del verb “querer”. “Querer” ve del verb llatí “quearere“. “Querer” en castellà significa “poseer o desear”. Suposo que amb aquesta afirmació tothom hi estarà d’acord: en català té el mateix significat. Exemples: “aquest estiu vull fer un viatge”, “el diumenge vull restar a casa”, “ara vull canviar de cotxe”. Per contra en català tenim un verb que és “estimar”. “Estimar” ve del llatí “aestimare”, que significa valorar; en castellà se’n diu “justipreciar”, és a dir: donar el preu just, prear. Els catalans, per la seva idiosincràsia, no volen, sinó que estimen, valoren alguna qualitat d’una persona o cosa.
Fem un aclariment: les persones de parla castellana feien servir l’expressió “querido amigo”. Avui ja fan servir la paraula “estimado”. Totes les cartes que rebo d’institucions de fora de Catalunya encapçalen: “estimado cliente”, “estimado Sr.” o “estimado colega”. Jo recordo que de molt antic en castellà s’emprava el verb “querer”. Recordem un escrit de Santa Teresa de Jesús que en uns versos deia més o menys: “Dios mío te quiero, no por el cielo que me tienes prometido ni por el infierno tan temido, te quiero porque te quiero”. Aquest “querer” no és res més que “voler” en català. I ara permeteu-me fer un experiment teòric lingüístic per veure com sonen aquestos versos en català. Traduït seria així: “Déu meu, et vull no pel cel que em tens promès ni per l’infern tant temut, et vull perquè et vull”. En català seria: “Déu meu t’estimo no pel cel que em tens promès ni per l’infern tant temut, t’estimo perquè t’estimo” .
Ara bé, jo penso: és que hom creu que la paraula “estimar” té un valor massa fort, massa afectiu, equivalent al verb “amar”?. Res d’això. El verb “estimar”, repeteixo, és donar un valor. Així es diu: “enguany s’estima que la inflació serà d’un 3,8 %”.
En el fons tant “querer” com “voler” és la substitució del verb “amar”, que ja només és d’ús poètic o religiós. Ara vegem com funcionen els verbs “amar”, “querer” i “estimar” i quin valor semàntic tenen en aquestes llengües. En francès “aimer” no té el valor afectiu que té per a nosaltres. Diuen “j’aime la nature”, “j’aime la musique”, etc. En resum tot ho “aiment”. A les cartes comencen: “cher monsieur, cher ami”. “Cher” vol dir “car”. Té un valor, el que passa que ho tradueixen al castellà per “querido”. Italians i portuguesos diuen “caro”; també és un valor. Els anglesos diuen “dear”; així : “dear sir, dear father” que representa “car” traduit al castella per querido ; però per dir que un objecte és massa car, és més elegant dir “expensive”. Però el verb amar en Anglès “to love” té dos valors: un fortament afectiu (“I love you”) i un valor gens emotiu, doncs serveix per mostrar complaença envers de qualsevol cosa (“I love to study, I love music,I love the country, etc.”). En alemany el verb “amar” és el verb “lieben” en infinitiu. Té un doble valor, com en anglès tant serveix per expressar el verb “amar”, com per manifestar complaença amb una situació o un objecte. La paraula “lieben”, com en anglès “to love”, la fan servir a dojo. En resum: no té el valor afectiu que té la paraula “amar”.
Així la correspondència que tinc amb amics alemanys, comencen: ”Lieber Joan”. S’estalvien la paraula amic. Literalment seria “estimat Joan”. O en castellà: “Amado Juan”. El professor de l’escola alemanya durant les vacances d’estiu ens feia escriure-li “Lieber Herr Günther”, literalment “Amat Sr. Günther”. Per tant aquests verbs no tenen el valor afectiu que té el verb amar en les llengües romàniques. En alemany es pot dir: “Sonntags, lieber, bleibe ich zu Hause”. Literalment: “Els diumenges amo restar a casa”. És a dir: “els diumenges m’estimo quedar-me a casa”.
I ara vegem com s’ho maneguen al Cantó del Grisons a Suïssa. És el Retorromànic anomenat Romanx. Llengua desconeguda pels no especialistes en Lingüística Romànica. En conèixer-la es té una agradable sorpresa en veure que entre català i romanx hi ha una intercomprensió quasi com amb la llengua d’oc. Amb la correspondència amb una senyora en romanx, m’encapçalava les cartes així: “Stimà Signur”, o sia que també fan servir el verb estimar. Els occitans també empren en les cartes l’expressió Car amic.
Conclusió: els catalans no volem, els catalans estimem, és a dir valorem les persones per les que tenim estima, per les seves qualitats. S’imagina algun jove que li digui a la seva promesa: “Et vull”. Per aquest motiu i tenint en compte que estimar no té únicament el sentit del verb “amar” sinó que és, i repeteixo, és donar un valor, per això la paraula “Benvolgut” em sona a cacofonia, fent un estudi comparatiu de les llengües més properes a la nostra. No he fet comparacions amb l’hebreu que també disposa de diferents paraules “d’amar, estimar o agradar”; l’única llengua que fa servir el verb “querer” és el castellà i amb el “benvolgut” en català, còpia absurda del castellà o pel que sigui de temps immemorial.
Ja sé que aquestes idees sobre la paraula “estimar” costa molt que la gent les accepti, doncs diuen que sempre s’ha dit “Benvolgut”. Però que sempre s’hagi dit així, no justifica un ús erroni del valor de la paraula, tenint en compte l’autèntic esperit català.
Comentari final: no recomano a ningú que faci servir el verb “estimar” a la correspondència amb persones fora de l’àmbit familiar o d’amistats íntimes perquè acostumats al “benvolgut”, “estimat” ho trobarien massa fort; massa emotiu. No enviïn mai a una senyora una carta amb: “Estimada Senyora” ; perquè el marit o l’amant si és gelós, seria perillós, perquè ens podria esperar a una cantonada i fer-nos un ull de vellut.
¿I com me’n surto jo per escriure una carta en català? Doncs molt fàcil: “Distingit Sr.” o simplement “Sr.” o “Senyors”. Ara, per escriure a gent de parla castellana o de fora de Catalunya començo: “Estimado Sr.”, que és el que ells fan servir, amb molt d’encert. Doncs jo he rebut les diabòliques cartes d’Hisenda dient: “Estimado contribuyente”. Està clar que ens estimen, que ens valoren. Ja ho crec, ens treuen tot el que poden…i més!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!