Taxa d’escolarització
Potser a l’hora de valorar les polítiques dels governs, caldria tenir en compte aquest tipus d’indicadors, ja que expliquen, més enllà de discursos i foc d’encenalls, l’evolució d’una societat i les seves perspectives de futur.
Aquest percentatge no és fruit de cap davallada causada per una mala política de l’actual govern tripartit, sinó que és un percentatge lleugerament superior al del curs 2000/01 quan Catalunya ocupava també els darrers llocs amb un 68,8%. Atenent a l’increment de població que s’ha produït en aquest període, haver incrementat percentatge (0,3%) és un mèrit que cal reconéixer a l’actual govern de la Generalitat. Madrid per exemple ha perdut 3,1 punts en la taxa d’escolarització pel mateix període si bé està encara molt per damunt de Catalunya amb un 78,1%.
Ara que es ven contínuament el malament que estem en relació a temps passats on érem més “nets, nobles, cultes, rics, lliures” i no sé quantes coses més, potser és bo veure com Catalunya ha baixat en la majoria dels rànkings comparatius de la resta de territoris, simplement perquè la resta (tret d’algunes excepcions) s’ha espavilat a base de recursos i més recursos, i també de millorar-ne la gestió.
És impossible, per tant, destriar aquestes dades del tema del finançament. Encara que el debat a vegades es fa fatigòs i laberíntic, almenys ara se’n parla, al 2000 anàvem tan imaginariament bé que ningú qüestionava res.
La continuïtat de l’escolarització post-obligatòria va estretament lligada al percentatge de població forastera, que mesura les coses amb uns barems diferents dels autòctons. Només amb l’arrelament s’aconseguirà minvar les distàncies.