Superar inèrcies…
La inèrcia ens fa creure en la bonesa connatural dels partits polítics tal com funcionen actualment. Si el sistema es basa en els partits, i aquests viuen atrapats en models de finançament que els endeuten fins les celles i que condicionen les seves polítiques: com confiar en què aquestes màquines de màrqueting en què s’han convertit, tindran la capacitat de liderar en exclusiva els canvis que facin falta?
La inèrcia ens fa creure que el país que tenim és el mateix que vam tenir quan es va acceptar el "sistema" de les autonomies i els marges de la Constitució del 1978. Com si la Catalunya del 2007 amb 7 milions d’habitants i una situació social absolutament diferent en tingués prou amb aquells marges per poder fer sobreviure com a nació. I no em val el nou estatut perquè continua sent fruit de la mateixa inèrcia.
Però la inèrcia no és perill d’institucions i partits, sinó que també la societat s’hi instal.la, per això faig meves aquesta vegada a les paraules d’en Salvador Cardús, del seu article "… i volem pa amb oli" del divendres 12 de gener.
"Potser seria d’esperar
que les administracions públiques s’anticipessin a fer complir els
nostres drets lingüístics i nacionals. I cal exigir-los-ho. Però, en el
fons, això no deixa de formar part d’un model de societat en crisi, i
que si encara no ho està prou, aviat ho estarà del tot. Vull dir que el
país serà -no en tinguem cap dubte- el que els catalans vulguem. Però
ho hem de voler, vet-ho aquí. Hem d’insistir, persistir, sense treva ni
descans. El futur mai no ha estat un regal per a ningú: és una victòria
per a qui se’l mereix."
Gràcies, un cop més, per la reflexió, Santi. Jo també em vaig aturar en aquest fragment del Salvador Cardús, segurament perquè fa falta, a mi també, que algú, quants més millor, ens recordin que "Hem d’insistir, persistir, sense treva ni descans. El futur mai no ha estat un regal per a ningú: és una victòria per a qui se’l mereix." I és que és tan fàcil caure en la temptació de la inèrcia!! i en tots els perills de la comoditat, la rutina, el ja s’ho faran… tenim tantes excuses (i si no les tenim, les busquem!) perquè guanyi la mandra!! ai…. per això també necessito aquest poema ben a prop, per anar-me’l repetint cada matí, gairebé com una pregària. Perquè guanyi el viure!!
No tot és desar somnis pels calaixos
rodejats d’enemics o bé d’objectes
que subtilment i astuta ens empresonen.
Perquè viure és combatre la peresa
de cada instant i restablir la fonda
dimensió de tota cosa dita.
Podem amb cada gest guanyar nous àmbits
i amb cada mot acréixer l’esperança.
Serem allò que vulguem ser.
Miquel Martí i Pol