Ruiz-Giménez
Feia anys que havia renunciat a qualsevol presència pública degut a l’avançada edat (96 anys) i a la malaltia d’Alzheimer. Per això, la seva mort potser ha estat una sorpresa: per tot personatge públic una retirada de “l’escenari” és sempre com una mena de mort anticipada. No ha estat pas així pels familiars que n’han tingut cura afectuosa fins al darrer moment.
En un país que reviu periòdicament, com un malson, la inconsciència del frontisme, la seva figura ha resultat sempre incòmoda, de la mateixa manera que ho han estat tots aquells personatges que en ple franquisme van saber evolucionar (beneïda paraula!) des de postures immobilistes cap a plantejaments liberals i democràtics.
Fou realment una llàstima que fracassés als anys 70 un projecte de centre inspirat en els principis demòcrata-cristians. La política espanyola hagués estat segurament molt diferent d’haver reeixit un programa molt semblant a aquell que representen la majoria de partits europeus de centre. L’espai de dreta fou ocupat, progressivament, desaparegut l’ambigu projecte de la UCD, pels hereus d’Alianza Popular i, per tant, pels hereus directes d’aquells que mai van arribar a condemnar ni a trencar amb la dictadura. I per això avui estem com estem, i la política espanyola té uns dèficits en consens, diàleg i democràcia esfereïdors. Personatges que per intel·ligència i capacitat política haurien d’haver estat en el centre del lideratge foren marginats a la fosca perifèria, si exceptuem alguns càrrecs esparsos que se’ls van concedir amb un caràcter més simbòlic que real.
Pels cristians, la figura de Ruiz-Giménez representa en molts aspectes, l’encarnació dels ideals del Concili Vaticà II, Concili en el qual participà activament com a assessor. La seva tasca política i social, i la seva identitat explícitament cristiana el convertiren en un testimoni reconegut (i sovint criticat) dins i fora de l’Església. En un moment que l’Església corre un risc de sectarització evident, iniciatives com els seus “Cuadernos para el diálogo” esdevenen un punt de referència que convindria no oblidar.
La seva mort es converteix doncs en memòria viva, i enmig d’una hivern eclesial i social tan acusat, en una mena de fanal que fa de referència. El fracàs pràctic de molts dels seus plantejaments, no en treu pas la validesa, ans el contrari. Potser en la seva coherència i en la seva fidelitat hi roman aquella victòria amagada que és la que fa progressar invisiblement totes les societats.