Practicar el català, on?

Cada setmana a la Fundació Migra Studium dono una classe de català molt bàsic a un grupet reduït de persones nouvingudes.
En aquests tres anys que porto hi han passat persones de llocs molt diferents amb un percentatge alt de llatinoamericans. Persones que prenen una part del seu temps de descans per aprendre a parlar en català en situacions bàsiques com la compra, l’administració, l’orientació al carrer etc…
Quan portem unes classes sempre surt la mateixa preocupació: no tenim on practicar el que aprenem a classe.
A mi aquesta queixa sempre m’ha fet pensar que hi ha alguna cosa que no acaba de funcionar. Hi ha una part d’actitud lingüística, que tan bé han estudiat i explicat sobretot la gent d’Omnium. Per les raons que siguin, ens costa molt poc canviar de llengua, fins i tot quan veiem que l’altre s’esforça a parlar-la. Però també hi ha una qüestió social que ho fa difícil. Sovint el nostre món de catalanoparlants és poc permeable a la relació amb persones de fora. No per cap voluntat segregacionista, sinó simplement perquè falten encara espais de relació (semblants als de les parelles lingüistes, o als que ha creat l’Associació Àkan de Girona i moltes altres).

En fi ,que en la nova situació, els catalans hauréim de moure’ns i adoptar potser una actitud més proactiva que no defensiva. Normalitzar la llengua no és una tasca només dels cursos del Consorci, sinó i sobretot de crear espais de comunicació on la gent que té voluntat d’aprendre la llengua pugui practicar-la i amb això motivar el seu desig de conèixer-la més. Crear aquests espais si que és una tasca més aviat de les persones i de les associacions.

La fotografia és d’una sortida a la muntanya de l’Associació Àkan. Per a mi un exemple ben pràctic de com crear aquests espais de comunicació


  1. La resposta és senzilla. Que cerquin gent catalana, i quan aquesta els parli en castellà els expliquin que prefereixen que se’ls adrecin en català. I nosaltres contents, i ells també. No és tant difícil, no?
    I per cert que a mi em sembla que aquesta gent no "prenen una part del seu temps de descans per aprendre a parlar en català" sinó que fan el què s’ha de fer. Vull dir que molt bé, felicitats, però coi, que tampoc no cal que ens caigui la baba cada cop que un sudamericà parla la nostra llengua, perquè si jo me’n vaig a viure a Venezuela, oi que parlaré l’espanyol? Doncs això.
    Salut

Respon a Joan Arnera Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.